Ajuntament de Roses

És l'òrgan de govern de la vila de Roses. Històricament, s'havia anomenat Universitat de Roses, en referència a l'univers o conjunt d'habitants de Roses. Actualment, la Casa Mallol i l'edifici contemporani que ocupa l'espai on hi havien hagut la casa Pujol i la coneguda com a casa del Porxo, antiga casa consistorial, són la seu municipal central. L'anterior localització, la Casa Romanyach, s'ha remodelat totalment per situar-hi les dependències de l'Àrea d'Urbanisme. Així mateix, els departaments d'Ensenyament, Esports i Cultura i Festes ocupen les plantes superiors, en règim de lloguer, de l'anomenada Casa de les Marqueses de Llinàs. Recentment, el dia 8 de febrer de 2019, l'Ajuntament de Roses adquirí la casa Rahola Berga per col·locar-hi les dependències de l'Arxiu Municipal de Roses.

Història[modifica]

El seu origen es remunta a l'any 1385, quan la corona catalano-aragonesa concedeix el règim municipal a la població. El dia 8 de novembre de 1385, Roses s'incorpora a la jurisdicció de la corona d'Aragó, arran de l'enfrontament entre el comte Joan I d'Empúries i el rei Pere III. Com explicava l'historiador Hug Palou, ja el 8 de juliol la Universitat de Roses, nom de la institució originària del que després seria l'ajuntament de planta borbònica, "sol·licitava capítols al rei, en els quals demanava el reconeixement de tots els seus privilegis, drets i usos".

Malgrat tot, fou una incorporació molt breu, atès que el 7 de gener de 1387 el rei retornava al comte Joan I els territoris del comtat d'Empúries. No és fins al 2 de gener de 1402 que Roses passa definitivament a mans de la corona aragonesa. L'11 de febrer del mateix any, el rei Martí confirmava a la vila de Roses els privilegis, usos i costums que anteriorment havia atorgat el rei Pere III, el més interessant dels quals és la capacitat de la universitat per a poder-se organitzar en règim municipal. En els anys successius la vila va ser privilegiada en diferents àmbits de la seva vida comunitària com, per exemple, amb la capacitat de celebrar mercats i fires (1421).

En un principi l'organització municipal era formada per dos cònsols escollits per la universitat de veïns, els quals triaven, de comú acord, trenta consellers, quinze per la vila i quinze més del terme municipal o parròquia, que eren renovats anualment. L'exsaculació es realitzava, com era habitual a pràcticament totes les universitats catalanes, cada any, per Sant Andreu, és a dir, el dia 30 de novembre. El Consell de la Universitat es reunia a la botiga o drassana municipal, situada a la plaça del Port, davant les muralles medievals de la vila, just a tocar la platja o, millor dit, realment a la platja, aleshores un espai central de la vida econòmica i social de la població, plenament abocada al mar, al comerç marítim i a la funció de port comtal com a centre operatiu de diversos estols naviliers catalans. La seu del Consell, el 1565, era encara al mateix lloc, malgrat que les obres de construcció de la plaça forta, l’anomenada Ciutadella, feia anys que havien enderrocat una part significativa del barri portuari.

Tanmateix, la Guerra de Separació o Guerra dels Segadors suposà un interludi de 24 anys en què l’administració local deixà de funcionar. Les seves competències foren assumides, a pesar de l’abandonament de la població, pel governador militar de la plaça forta. No és fins al 28 d'abril de 1663 que el comte d'Empúries tornava a facultar els habitants de Roses a reconstituir la universitat del lloc. Així, un any després, el 12 d'abril de 1664, el governador general del comtat procedí a insacular i escollir vint-i-un prohoms: set per cada bossa, la de cònsol en cap, la del cònsol segon i, finalment, la del cònsol tercer, amb la finalitat, com transcriu Pere Gifre, "de redificar la política y bon ús tenia dita universitat". L'elecció dels representants de la universitat, a partir d'aquest moment, es farà cada 28 d'abril, en commemoració de la seva restauració. Lentament, es consolida la reconstrucció de la vila –un procés “levantado afanosamente”, en paraules de Josep Pella i Forgas. La comunitat rosinca havia demostrat una certa capacitat de reacció amb l´adquisició del terme de la Garriga i el castell de Bufalaranya (1685), per un import de 4.540 i 1.300 lliures, respectivament, i de l'heretat de la Pla de la Guardiola i de Norfeu (1690), establerts per l'abat d'Amer per un cens irrisori, i que completava les facilitats ofertes l'any 1664 per repoblar la vila. Tot plegat, fa pensar si la Corona, al patrimoni de la qual pertanyia l'abadia, intentava de compensar mínimament les desgràcies patides per la vila.

Sigui com sigui, però, el reviscolament també provenia de les pròpies forces humanes de Roses. Alguns indicis així ho permeten afirmar, més enllà de les importants adquisicions esmentades anteriorment. Hom sap que Roses tenia –es podia permetre– un mestre d'escola de gramàtica de manera continuada (1702, 1705, 1707, 1710, 1714); el 1691, la Universitat es reunia encara, com s’esmenta en un contracte signat entre l’esmentada universitat i l’hisendat Martí Coll, d’una part, i l’escultor de Mataró Antoni Riera, de l’altra, per dotar l’església de Santa Maria d’un nou retaule barroc, en una botiga fora de la vila. Els membres del Consell Estret de la Universitat, però, es plantejaven a les darreries de segle construir una nova seu comunal. Tanmateix, poc temps després, a causa del setge que patí Roses (1693-1695), el Consell s’hagué de reunir a l’aire lliure, en una situació certament precària.

Els entrebancs bèl·lics al creixement, tanmateix, no poden amagar una realitat que lentament es va imposant: l'increment del nombre d'assistents a les reunions del Consell General és un indicador de l'augment demogràfic de Roses, per exemple. Hi ha dificultats, però no poden aturar la consolidació ferma i decidida de les estructures comunitàries: que el Consell General plantegi la construcció d'una seu per a la universitat, que la població participi l'any 1692 en el bastiment d'un retaule barroc per a l'església o que es comprin dues campanes noves per substituir les robades pel francès l'any 1693 són elements que defineixen la tendència del panorama social i econòmic de Roses a l'entrada del segle XVIII.

En tot cas, la situació financera de la Universitat de Roses durant el darrer terç de segle XVII, fortament endeutada a causa del context bèl·lic anterior, fou prou compromesa, fins al punt de mediatitzar o, si es vol, modular el creixement demogràfic de la població fins ben bé la segona dècada de segle XVIII, quan la conjuntura socioeconòmica general permeté un increment poblacional molt destacat. Roses esdevé en aquest període la població que més creix en termes relatius de la demarcació gironina (un 518% entre 1718 i 1787). Les oportunitats comercials que oferia la guarnició militar, juntament amb una diversificació de les opcions econòmiques, reactivaren una població que havia patit amb molta intensitat els estralls bèl·lics del segle XVII.

En aquest context, el nou Ajuntament de planta borbònica s’adequà als esquemes polítics del moment. El model de consell català serà substituït a partir del Decret de Nova Planta de 1716 per un esquema d’administració municipal d’origen castellà, controlada per la Monarquia, eina de centralització del poder borbònic i instrument d’uniformització política. Malgrat la manca d’estudis específics sobre la institució local rosinca d'aquest moment, cal pensar raonadament que el funcionament devia ésser perfectament comparable al de la resta d’ajuntaments catalans. Els consells passen a denominar-se ajuntaments i els consellers seran ara regidors. L’Audiència del Principat de Catalunya serà l’òrgan que escollirà els regidors proposats en terna. Tanmateix, la manca de documentació no permet aprofundir massa en l’activitat d’aquest nou ajuntament borbònic. Amb tot, l’esclerosi social del nou sistema polític devia afectar també l’ajuntament rosinc i les tensions polítiques degueren ésser presents. Fos com fos, la seva composició, a partir de la reforma de 1766, era formada per l’alcalde, quatre regidors, dos diputats, un síndic personer i, en algunes relacions, un síndic procurador general. Malgrat tot, cal repetir que la historiografia local no ha parat massa atenció a l’anàlisi de les característiques i al descabdellament històric del municipi borbònic del segle XVIII.

El continuat creixement econòmic divuitesc es veurà frenat per les conseqüències de la Guerra Gran (1793-1795) i del setge que patí la població. Amb tot, però, pocs anys després la Guerra del Francès (1808-1814) significà a nivell local l’assaig d’implantació de les formes i maneres de l’administració civil francesa. A Roses, per exemple, el batlle afrancesat Josep Sala Marés, assumia les funcions de registre civil en el llibre de batejos de 1809. Tanmateix, però, fou efímera en el temps i en la seva profunditat, atès que el context bèl·lic no n’afavorí el manteniment de petges permanents. En canvi, l’edificació del nou sistema liberal, d’ençà la dècada de 1820, sí que tingué una transcendència fonamental en la configuració del municipi actual. Les violències generades per l’ensorrament de l’edifici absolutista i el naixement de les noves estructures burgeses se sentiren amb molta força a Roses. Els enfrontaments polítics conduïren a les bandositats i la violència organitzada i sistemàtica i, en definitiva, a participar intensament de tots els episodis bèl·lics del segle XIX. Les notícies, a voltes sorprenents, que hom pot espigolar dels acords del Ple de l'Ajuntament de Roses a partir de l'any 1854, amb l'interludi del Bienni Progressista, posa de manifest la violència política, però també física, que s'exercí.

D’altra banda, però, l’anàlisi de la institució municipal al llarg de segle XIX posa en relleu no només la ineficàcia dels mecanismes l’Estat espanyol, sinó també, i sobretot, la incapacitat per fer sentir els seus tentacles de poder a tot el territori. Aquest raquitisme polític es traduí en una desnerida administració local rosinca. Redefinició de funcions, posicionament subordinat a les noves autoritats provincials civil i militar, dependència envers un poder estatal fortament centralista i, sobretot, seu de les tensions polítiques que generà el naixement del nou Estat liberal, són només alguns dels grans processos històrics que visqué l’administració local rosinca.

La institució municipal al llarg del segle XX ha estat ben estudiada, sobretot pel que fa a les bases socials i polítiques dels membres que n’han format part. Des d’aquesta perspectiva, la principal característica de l’Ajuntament de Roses és el procés d’eixamplament geogràfic i social que ha experimentat. La classe política, a mesura que avançava la centúria, tenia un origen cada vegada menys local, un clar símptoma de les noves formes d’integració del territori, alhora que la creixent complexitat social de la població es traduïa en una també creixent dissolució dels tradicionals grups socials dominants –pescadors i pagesos– i en una substitució molt marcada per membres d’altres sectors econòmics, més relacionats amb les activitats del sector terciari. De fet, el clima social i cultural de Roses a començaments de segle XX afavorí l’assaig de noves vies de creixement econòmic i de nous marcs identitaris. Els nous corrents de pensament europeus i la seva traducció catalana avalaren un projecte de ciutat balneari cosmopolita, en la qual no tenien lloc les debolides muralles d’època medieval i moderna. Calia dotar Roses d’una nova ciutat-jardí que atragués un turisme elitista i benestant, delerós d’experimentar les noves oportunitats que oferia la costa, la platja, l’aigua i el sol mediterrani. S’intentava superar, així, la crisi agrícola finisecular i l’ensorrament subsegüent del comerç de cabotatge que tan de pes havia tingut en el reviscolament econòmic de mitjan segle XIX. Tanmateix, l’avenç general urbà que es vivia a Roses durant la dècada de 1930, amb una població endreçada, neta, amb una societat civil cada vegada més articulada i protagonista, s’estroncà amb la Guerra Civil i els anys grisos de la postguerra. L’ajuntament, a pesar dels canvis generacionals d’època republicana, retornava a un immobilisme ranci que relegava a l’ostracisme qualsevol intent de modernització de les estructures administratives.

Finalment, cal destacar que la revolució econòmica, social i cultural que significà la irrupció del turisme de masses a partir de 1960, bàsicament, tingué també el seu reflex en la conformació de l’Ajuntament de Roses, que experimentà –encara que amb un retard de més de dues dècades– un procés de creixement quantitatiu i tecnificació professional mai vist anteriorment. A redós del fenomen turístic, la població ha crescut demogràficament i urbanament, uns processos que han creat tensions de creixement que tot just en l’actualitat s’estan tractant i, en la mesura del possible, pal·liant. El teixit social, marcadament d’al·luvió, s’ha d'integrar, de la mateixa manera que ho ha de fer una malla urbana sense continuïtats funcionals.