Caricatura del dibuixant SHUM a Carles Pi-Sunyer
Carles Pi-Sunyer a Roses amb la seva filla
Reproducció del poema al Cementiri municipal
Carles Pi-Sunyer va néixer a Barcelona el 29 de febrer de 1888. Fill del metge rosinc Jaume Pi i Sunyer i Carolina Sunyer Quintana, fou un destacat polític i escriptor català a més d'enginyer industrial i economista. Entre els principals càrrecs polítics que ocupà s'hi compta l'alcaldia de Barcelona, la conselleria de finances de la Generalitat i també fou ministre de la República. Pel que fa la seva família, era germà d'August Pi-Sunyer, Maria Pi-Sunyer i Santiago Pi-Sunyer.
Abans de la guerra civil els Pi-Sunyer vingueren sovint a Roses, lloc d'origen de la família, i lloc on se sentien fortament arrelats. Hi passaren llargues temporades, sobretot durant la infància i adolescència dels germans. Amb la fi de la guerra Carles Pi-Sunyer s'exilià a França, després a Londres i finalment, l'any 1952 s'instal·là a Caracas (Veneçuela), lloc on morí el 15 de març de 1971.
Carles Pi-Sunyer tingué una intensa i àmplia activitat literària que compren obres en diferents gèneres, des de la narració, a la poesia o bé l'assaig. El record de Roses, la vila d'on era originària la família, hi és molt present en algunes. És el cas de Maria Pi Sunyer i el seu temps, en la qual evoca el record dels temps viscuts a Roses i on s'hi poden trobar descripcions dels paratges preferits de la vila de principis de segle XX:
Un dels llocs preferits per a caminar-hi era per damunt de les muralles de l'antiga Ciutadella, amb els baluards abatuts pels estralls dels setges. [1].
El castell, que és com una estampa romàntica alçant-se damunt el puig que tanca la badia, amb les parets de pedra rogenca mig enrunades pel doc dels canons, amb grans buits oberts que deixen veure al fons el blau del mar.[2].
També descriu costums i fenomens naturals com ara les llevantades de la tardor:
Havien ja passat les llevantades tardorenques, aquells dies que des del cantó de la Punta del Castell arribaven les grans corrues de grosses onades, que anaven a trencar-se, fragor d'escuma, en el gran arc de la platja. Eren -com en deien en el poble- els "temporals de les bótes", perquè coincidien amb el temps en què als carrers de vora mar hi havia els rengles de bótes per tal que s'estanyessin i tenir-les a punt, un cop la verema acabada i el most fermentat, per a posar-hi vi novell. [3].
O bé l'activitat dels pescadors:
Aviat vindria la nit, i les barcades, al mig del golf o per la banda de la Falconera, calarien les xarxes. Hores de llarga espera entre calada i calada, en que els pescadors es condormirien en un son indecís [4].
La concepció de Catalunya de Carles Pi-Sunyer està fortament lligada a Roses, lloc d'origen de la seva família, i l'Empordà, ja que s'inscriu dins del corrent de pensament en el qual el territori esdevé un element clau en la personalitat nacional del país i sense la qual la realitat catalana no seria la mateixa[5]. A l'obra Una interpretació de l'Empordà Pi-Sunyer torna a posar Roses al centre del seu record de l'Empordà, amb l'enyorança del qui se sent lluny de casa.
Un destí esquerp m'ha portat lluny de l'Empordà, a l'altra banda del mar. I d'un mar més ample que aquell que ja des de menut mirava de la platja de Roses. Més de trenta anys fa que en sortia; com recordo encara aquell paisatge: les muntanyes, la plana, la costa, el mar fins a la llunyania![6].
A Roses m'agradava de pujar fins a la font dels Miquelets, a mig aire del turó del puig Rom. Allà, des de sora uns pins -que avui ja no hi són- podia veure's, com en un panorama, tot l'Alt Empordà. [7].
També descriu, des del seu record, els vestigis presents a l'Empordà dels pobles que l'habitaren en temps remots:
Dels cultes obscurs dels temps remots, en resten encara en aquell tros de terra nombrosos testimonis. Són les perafites, les pedres dretes o menhirs, probablement símbols de rituals màgics per tal d'assegurar les bones collites. I encara més els dolmens. Quants que n'hi ha a les contrades empordaneses! La gent creua, no sabent de quant temps enllà devien venir, que eren les coves per a amagar-se els alarbs; però de quants segles abans hi són aquelles pedres rituals! Quants cops de jove havia pujat a roses, fins a dalt de la muntanya, al lloc on hi ha el dolmen de la Creu de Cobertella, la que té la llosa plana més gran entre tots els de Catalunya. I, amb la vista de l'Empordà al davant, pensava en aquells temps remotíssims en què la nostra terra estigué habitada per una mena de gent, de la qual avui ens és tan difícil d'imaginar-nos els costums, la manera de pensar i de sentir. I quan devem portar dins el nostre inconscient de les seves emocions i creences! No tindríem encara una certa inclinació, en l'ordre de les idees, pels màgics encanteris?[8].
També recorda costums particulars de la vila i formes de vida ja extingides.
Un dels records dels anys d'adolescència passats a Roses és veure als vespres aquells cors d'homes del poble, formant una rodona, seriosos, cantant al vespre (...)[9].
Encara em sembla reveure a la plaça de la punta, al poble de roses, quan venien el peix a l'encant, aquelles dones que eren de les més consciencioses entre els compradors [10].
Tot i haver nascut a Barcelona, Carles Pi-Sunyer es considerava de Roses i així li ho confessà a Antoni Rovira i Virgili, en una conversa al mas Perxés d'Agullana, lloc on coincidiren uns dies abans de travessar la frontera en direcció a un exili que no preveien que fos per sempre:
–Allà baix hi ha Roses.
I observa al cap d’un moment:
–Encara que jo vaig nàixer a Barcelona, tinc dret a dir que sóc fill de Roses. De Roses eren els meus pares, els meus avis i els meus besavis; a Roses vaig passar una gran part de la meva infància i de la meva adolescència.
Mentre el meu amic anomena accidents geogràfics i poblats, tots dos evoquem fets de la història catalana. Pi, que ha estudiat especialment la guerra francoespanyola del temps de la Revolució francesa, m’explica els moviments dels dos exèrcits en aquesta zona fronterera. Quan ha acabat la seva explicació li faig un merescut compliment:
–Coneixeu molt bé la comarca.
–És la meva –remarca ell.
I lentament, amb una entonació, no pas planyívola, ans bé coratjosa, afegeix:
–Potser ja no la veuré mai més![11].
Finalment, cap a l'any 1980, les despulles de Carles Pi-Sunyer tornaren a Roses, lloc on ell desitjava ser enterrat i descansar així junt als altres membres de la seva família. En el mur del cementiri municipal hi ha reproduït un fragment d'aquest poema:
La pau del cementiri. La llum clara,
la benigna mercè del cap al tard,
con si us donés, amiga, el Deu vos guard,
amb una fe que és humanal encara.
Quatre parets de cal emblanquinades,
les lloses entre mates del fonoll,
un borinot rondant entre el rostoll,
i les hores calmoses, encantades.
La plana, les muntanyes, enllà el mar,
dolça quietud del gran silenci clar.
Una muda oració - res més no goses.
El darrer son dormir sota el cel blau
Al cementiri de l'eterna pau
Ser-hi enterrat és ser encara a Roses[12].
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Maria Pi Sunyer i el seu temps.
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Maria Pi Sunyer i el seu temps.
- ↑ Atles literari de les terres de Girona, PRINCIPIS DEL XX A LA VILA PATERNA [1]
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Maria Pi Sunyer i el seu temps.
- ↑ Testart i Guri, Albert. Carles Pi i Sunyer: Una interpretació de l'Empordà des del projecte polític de l'exili republicà p.635
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Una interpretació de l'Empordà
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Una interpretació de l'Empordà
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Una interpretació de l'Empordà. Extret de "Visions de Roses", revista de la Festa Major de 2002.
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Una interpretació de l'Empordà
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Una interpretació de l'Empordà
- ↑ VIII.13, Segona conversa amb Carles Pi i Sunyer Antoni Rovira i Virgili. Els darrers dies de la Catalunya republicana, memòries sobre l'èxode català
- ↑ Carles Pi-Sunyer. Sonets
- Barris, Josep Maria "L'ombra suau del xiprer" dins Barris, Josep Maria. Roses o la recerca de la zona grisa. Articles 1999- 2008. Roses: Ajuntament de Roses, 2008 pp. 283-284
- PI SUNYER, Carles, Maria Pi Sunyer i el seu temps, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1968
- Revista de la Festa Major de Roses dels anys 2002 i 2006
- VIII.13 Segona conversa amb Carles Pi i Sunyer Antoni Rovira i Virgili. Els darrers dies de la Catalunya republicana, memòries sobre l'èxode català
- Testart i Guri, Albert. Carles Pi i Sunyer: Una interpretació de l'Empordà des del projecte polític de l'exili republicà. Actes Congrés sobre el Paisatge (vol. II), Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 2007 pp. 635 - 650.
