En Narcís va néixer l'any 1920 i és dels de cal Manso. Els deien així perquè un besavi seu cantava sempre una cançó dedicada al general Álvarez de Castro, anomenat General Manso. La família es dedicava a la pagesia, i ell va anar a l’escola fins als 14 anys. Després va treballar de paleta fins que va arribar la guerra.
Tot i que, com veurem, en Narcís, durant la guerra, va estar al front i, per tant, no ens pot parlar de com es va viure el conflicte a Roses, sí que es recorda d’un episodi que molts rosincs tenen gravat al seu record: l’assassinat, al començament de la guerra, de dos capellans. Dels tres sacerdots que hi havia a Roses, mossèn Miquel, mossèn Joan i mossèn Francisco, només en va quedar un en vida, mossèn Miquel. Precisament, la rectoria era una casa propietat de la família d’en Narcís, que els sacerdots tenien llogada.
Com molts nois de la seva lleva, l’anomenada quinta del biberó, als 18 anys va anar al front de l’Ebre, a Mequinença, amb un altre company de Roses, en Margalef. Van estar junts al combat fins que el van ferir. Sobre aquest fet i les seves conseqüències, només recorda que un projectil va explotar i que ell va perdre el coneixement. Quan va despertar es trobava en un hospital de Reus. El seu company Margalef va ser qui el va desenterrar de les runes i el va lliurar d’una mort més que segura. Quan encara no havia passat gaire temps, es va escapar de l’hospital per tornar cap a casa, al seu poble, a Roses. Però, al cap d’un mes i mig, ja era un altre cop al front, aquesta vegada a La Juncosa, on el van fer presoner. Durant el seu captiveri va anar a diferents llocs, entre els quals hi havia la Universitat de Deusto. Finalment, va arribar a Palència, on va anar a buscar-lo la seva germana amb l’aval corresponent.
Però la seva odissea personal encara no havia acabat. Després d’un breu descans de 3 mesos a Roses, va ser cridat a files per fer el servei militar a la marina, a l’escola naval de Sant Fernando, a Cadis, on va estar durant dos anys i mig.
Quan va acabar la seva etapa militar tornà a Roses a treballar de paleta. Més tard, durant 10 anys, va anar a pescar.
Recorda que a la postguerra, sortien amb una barca que es deia La Gramola, i feien contraban a cala Montjoi. Però després va tornar a treballar a la construcció i va ser un dels contractistes forts de l’època fins al 1986, any en què es va retirar.
En Narcís va construir molts edificis, entre els quals destaca el restaurant El Bulli, a cala Montjoi. Ens ho explica així: “L’any 1960 no hi havia res. Vam fer tres [[|Cases del passeig|cases davant les Muralles]], on ara hi ha el cafè Si us plau. El 1962 vam aixecar El Bulli, cosa que ens va costar molt. Vam comprar un camió i, a mitges amb en Carlos de Canyelles, vam alçar el restaurant. A Canyelles i a l’Almadrava, algunes cases les pujàvem en quinze dies, perquè no es podien fer.” Altres contractistes importants del moment eren en Coll, en Glaudis, en Ravell o en Donat. També van construir l'hotel Gallet i l'hotel Ciutadella, i va treballar a l'hotel Sant Marc, propietat de la família Moyano.
Una de les seves grans aficions ha estat viatjar. Ha estat a tot Europa, però en destaca, en especial, un viatge que va fer per aquest continent amb estada a Amsterdam, ciutat que el va fascinar.
Ara, jubilat, encara continua essent un home actiu. Diàriament, al matí, va a l'hort, on sempre hi ha coses a fer. Confessa que és la seva gran afició. La tarda, la reserva per anar a caminar. [1]
