Durant molt de temps, en Ramon ha estat fora de Roses. La Guerra Civil, el posterior servei militar i la feina l’han portat a llocs molt diversos i llunyans, però com el mariner que sempre ha estat, quan es va jubilar va tornar a casa.
Va néixer el 1920 a l’Ametlla de Mar, a Tarragona. De família de pescadors, el seu avi i el seu pare, a qui deien en Caratallat perquè tenia un tall al rostre provocat per una baralla, ja es dedicaven a aquesta feina. Tot i néixer a l’Ametlla, els seus pares ja vivien a Roses. Als dotze anys va començar com a aprenent de mecànic al taller de l’Antonio Serra. Després va anar a la pesca i el maig de 1938 el van cridar per incorporar-se a files.
En Ramon ens explica els fets de manera assossegada i tranquil·la, però tot i així no pot evitar emocionar-se. Comenta que van marxar uns vint nois de Roses. Després de fer la instrucció, van ser destinats a primera línia de foc. A l’altura de Mequinença, i després a Flix, on van passar el riu Ebre.
Són moltes les històries que ens podria explicar, com per exemple el seu primer combat, que va ser una falsa alarma. Amb un gran sentit de l’humor en Ramon relata els esdeveniments d’aquell dia. Diu que ells estaven a les trinxeres, que eren molt altes, i com que ningú havia entrat mai en combat, quan van haver de llançar les granades, algunes van tornar a caure a la pròpia trinxera. Per sort, també s’havien oblidat de treure les anelles i no en va explotar cap. També explica amb un gran somriure a la boca quan carregaven els fusells metralladors d’origen txecoslovac, que portaven una mena de petaca que s’havia de carregar. Recorda que les carregaven al revés i el sergent no parava de renegar com un esperitat en veure el batalló que l’hi havia tocat. Segons diu, en aquell primer combat els nacionals no van disparar ni un sol tret. “El sentinella va sentir un soroll, va tirar una bomba de mà i al darrere una altra i una altra, i es va armar tot el rebombori. Només era la part roja, la que disparava. Devien pensar que estàvem de Festa Major”, comenta.
Però desgraciadament també hi va haver històries molt tràgiques. Recorda el soroll dels obusos, dels bombardejos dels avions atacant en cadena, les bombes... En Ramon va lluitar al costat d’en Narcís Pairet, a qui va salvar la vida. Recorda que en Narcís quedà enterrat per l’explosió d’una bomba i quan el va veure, va dir als portalliteres: “’A aquest el porteu sa i estalvi, o si no, us pelaré a vosaltres!’”.
El desembre de 1938, en Ramon va ser pres i el van portar en un camp de concentració de Valladolid. Després va ser destinat al Tercio de Requetés de Burgos, i més tard formà part de la desfilada de la Victòria, a Madrid.
Després va fer el servei militar, a la marina de guerra, i el 1943 va tornar un altre cop a Roses, on va retornar el món de la pesca. Més tard, decidí embarcar-se a la marina mercant. Durant aquells anys va anar a molts països, com els Estats Units, Canadà, Xile, Colòmbia o Perú.
El 1951 es va casar amb l’Emília de can Mundet. Del 1959 al 1965 va estar treballant a la base americana del Pení. Després, van anar a viure a Barcelona, on va estar a la companyia Transmediterránea, al vaixell Villa de Bilbao.
La pesca ha estat la seva afició, però també el futbol. Comenta que del 1943 al 1953 va ser el porter del Roses. Entre els seus amics destaca en Francisco Cusí, en Miquelito Rigau, en Deulofeu, en Manel Pous i l’Agustí Buscarons. [1]
