Base aèria americana del Puig Pení /AMR. Fons Família Prats Basí Autor: Desconegut
Treballadors de Roses que s'encarregaven de les feines de manteniment de la base del Pení/AMR. Fons de la família Geli Amiel
Treballadors de Roses del Pení a la sala de màquines/AMR. Fons de la família Magester Paredes
El puig Pení és un contrafort de 606,6 m d'elevació a la serra de Rodes (Alt Empordà), a la península del cap de Creus, que domina pel sud-oest la vila i la badia de Cadaqués i pel nord-est la badia de Roses.
Al seu cim hi ha les instal·lacions d'una estació de radar (Esquadró de Vigilància Aèria número 4, EVA-4) que pertany a l'Exèrcit de l'Aire espanyol, construïda pels Estats Units l'any 1959.
Als seus vessants, durant la Segona Guerra Mundial, es va estavellar el 6 de desembre de 1942 un avió B-26 nord-americà de reconeixement electrònic que es dirigia al sud de França.
L'origen del nom de la muntanya és opac, és a dir, de procedència incerta, i per això tradicionalment s'ha ofert indistintament un origen cèltic, grec, llatí i, darrerament, hebreu.
La instal·lació d’una estació de radar a Pení –anomenada, en llenguatge militar, Samba- fou una de les conseqüències directes dels acords signats el 1953 entre el règim franquista –necessitat del reconeixement diplomàtic per tal d’afermar la dictadura i d’una obertura econòmica que garantís la supervivència del règim- i els EUA.
L’arribada de l’Oncle Sam s’esdevingué –segons i GEC s’hi refereix de forma imprecisa com a “després de 1953”) i hi romangué fins el 1964, quan la base de control fou traspassada a l’exèrcit espanyol. Foren 7 anys en què les rosinques i els rosincs conegueren una nova cultura –la cultura dominant, la que manava- i unes formes de procedir diferents i més modernes. La presència ianqui significà, per exemple, la irrupció de la maquinària pesada en les obres públiques o la contemplació –almenys- dels flamants electrodomèstics d’importació que els arribaven directament d’Amèrica; prodigis de la tècnica que duien noms mítics pels aborigens colonitzats de la serra de Rodes: Westinghouse, General Electric, Chevrolet, Buick, etc.
En definitiva, es pogué veure el poder del dòlar i, conseqüentment, el desembarc de la American way of life. Acostumats a un exèrcit espanyol repressor i antiquat en les formes i en el fons, els americans es permetien disposar de bolera a la base de Pení, proveir-se directament de la seva base aèrea de Saragossa o practicar un esport tot just incipient a l’Empordà, com era el bàsquet. [...]
La presència nord-americana, a més de qualitativament destacada, fou bastant nombrosa. En el padró municipal d’habitants de 1960, hi consten 293 estadounidencs, dels quals 157 eren soldats i 136 civils. Els oficials (57 membres) podien viure fora del recinte militar amb les seves famílies. Hom els localitza dispersos en diversos punts de la geografia rosinca, preferentment al Salatà i el Rastrell, a l’avinguda de Rhode o al Prat d’en Mateu, però també en els carrers més populars de la vila, com el Trinitat, el Lluís Companys, el Joan Badosa, el Cap Norfeu, de l’Església o el Puig Rom. La soldadesca, 100 efectius, residia a la base de Pení, juntament amb la tropa de l’exèrcit espanyol, que ascendia a 279 soldats, atès que caldria sumar-hi els empadronats a d’altres poblacions properes –sobretot Figueres, que disposava d’un grup d’habitatges pel destacament americà.
La presència militar a Roses el 1960 no s’acabava amb la base de Pení. Caldria afegir-hi els 88 soldats destacats a Falconera –quants rosincs no hi ha fet la mili?- i els 49 de la bateria del Far. Eren 416 soldats, en definitiva, per a una població de 3.375 habitants. La seva influència en la vida quotidiana era, per tant, ben palesa –un exemple: els casos de noies rosinques que es casaren amb soldats americans i emigraren als EUA-, així com en la dinàmica econòmica d’aquests anys. Aquest contingent de militars necessitava tot de serveis (restaurants, pensions, estancs...), a vegades difícils de satisfer. Un cas simptomàtic és la petició de 1959 del Tinent Coronel de la USAF Lloyd E. Colboch, que demanava 16 persones per a feines auxiliars i de neteja a la base, sol·licitud que l'Ajuntament de Roses no pogué satisfer. L'obertura del Paní Club (1960) és un altre exemple concret de l’activitat econòmica induïda per la presència de les tropes nord-americanes.[1]
- ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008, Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 431-432.
Enllaços externs[modifica]
