Monestir de Santa Maria de RosesDe RosespediaRevisió de 11:49, 18 maig 2018; Pmebe (Discussió | contribucions)  El monestir romànic benedictí de Santa Maria de Roses es va fundar sobre les restes de la colònia grega de Rodhe i va ser consagrat cap a l’any 1060/1061. Es troba dins el conjunt de la Ciutadella. Al mateix lloc hi ha també restes d'una necròpoli i d'una petita basílica paleocristianes que no s'han pogut excavar en profunditat perquè el temple romànic és al damunt. Al sud de l’església es conserven les restes del claustre del monestir, molt malmeses. Les estances monacals -cel·les, cuina, menjador, etc.- es distribuïen al voltant del pati. Tot el conjunt quedava tancat dins d’un recinte emmurallat, del qual es conserva una torre circular i bona part dels murs. ContingutHistòria   En el decurs dels anys previs a la conquesta carolíngia, la població de Roses acusa la inestabilitat del pas de les tropes musulmanes. Les escasses traces d’hàbitat a l’època es localitzen disperses pel territori muntanyenc. La pau que restabliran els exèrcits de Carlemany a la zona, cap la fi del segle VIII, permetrà que es reestructuri la societat, s’organitzi l’administració i es recuperin les terres abandonades. Sobre les ruïnes de la vella colònia i la ciutat tardo-romana es fundarà una nova vila. La vella basílica romana servirà com a fonament per a construir una nova església, gràcies a la voluntat del comte Sunyer I de Barcelona i del clergue Argibard. Aquest acte es recull en una inscripció gravada en el revers de l’ara paleocristiana. El clergat serà el principal impulsor de la recuperació del territori, en especial els monjos benedictins que, amb el suport dels comtes emporitans, fundaran el monestir de Santa Maria al voltant de l’església, l'any 960. El primer abat serà Lunesi. En els anys posteriors a la seva fundació, el comte Gausfred I i el seu fill Sunyer, bisbe d'Elna, van incrementar molt el patrimoni i poder del monestir, amb nombrosos béns i drets de pesca. El monestir tenia l'estatus d'església pròpia dels comtes d'Empúries, com a propietat particular. El monestir actuarà com a element aglutinador d’una població que es fundarà prop seu. Tant el recinte monacal com la vila s’envoltaran de muralles. L’urbanisme de la vila s’ordenarà sobre uns eixos perpendiculars, coneguts com el carrer de la Creu. La població viurà abocada al mar i a les activitats agrícoles i ramaderes, immersa en una nova realitat administrativa, la dels comtats carolingis. Roses s’inscriurà en el comtat de Peralada, el comitatus o pagus Petralatense o Tononense. En el darrer quart del segle XI, cent anys després de la fundació, la comunitat benedictina aixecarà una nova església i ampliarà les dependències monacals, construint damunt mateix de les anteriors edificacions La vida al monestir transcorrerà plàcida fins que, el 1285, Felip l'Ardit aconsegueix la vila fortificada de Roses i la utilitza com a base d'operacions. Des d'aquesta badia va partir el rei Pere III a la conquesta de Sardenya. A causa de la importància que adquirí la plaça, la seva jurisdicció fou motiu de discòrdia entre el comte d'Empúries i els abats.[1] Al segle XV el monestir inicià la decadència que culminarà l'any 1592 quan per ordre de Climent VIII passarà a dependre de Santa Maria d'Amer. L'església abacial serà destruïda en part durant la Guerra Gran i abandonada el 1795, entrant en un estat de degradació. Als anys 60, es va reconstruir l'absis central, la façana occidental i el mur sud de l'església.
L'església de Santa MariaL'església es deia originalment Santa Maria de Rodes i havia estat construïda sobre un temple paleocristià al turó de Santa Maria, el punt més alt de la ciutat. Va ser fundada entre finals del segle VIII i principis del IX per monjos que fugien del monestir de Madrigul, a la vall de Montjoi, destruït pels pirates sarraïns. Al segle X, l'església seria reconstruïda gràcies al suport de Sunyer I, comte de Barcelona. L'església sempre va tenir vida monacal. L'any 944 apareix documentada per primera vegada en un precepte del rei Lluís d'Ultramar, on es confirma la cessió de la cel.la de Sanctae Mariae in Rotas cum adjacentiis a favor de Sant Pere de Rodes. Va ser el comte Gausfred d’Empúries, Peralada i Rosselló qui la va donar al monestir de Sant Pere de Rodes però pocs anys després, el 948, ja no apareix com a possessió de Sant Pere. Excepte durant aquests anys, l'església era el que s'anomena una església pròpia: aquelles que els nobles i les potestats podien erigir en els seus dominis, deslligades, en part, del poder eclesiàstic.
Santa Maria va esdevenir independent quan es va convertir en monestir, l'any 960, amb Lunesi com a abat. ArquitecturaL’església de santa Maria és de planta basilical, de tres naus amb transsepte i tres absis semicirculars. La coberta de la nau central era de volta de canó però avui ja no existeix. De les naus laterals només es conserva parcialment la coberta en forma de quart de cercle. A la capçalera i a les parets de les naus laterals hi ha les típiques lesenes i arcuacions del romànic llombard. L'absis central és de grans dimensions. Va ser restaurat als anys 1960. Té un fris de dues arcuacions cegues entre lesenes i una finestra gran de doble esqueixada al centre. L'hemicicle interior s'ha decorat amb fornícules formades per arcs de mig punt adossats, sobre columnes semicilíndriques. Les petites absidioles, en canvi, no tenen decoració. L'absidiola sud té encastat el fragment d'un absis que formava part del temple més primitiu. La portada principal, a la façana oest, també ha estat restaurada. Datada als segles XII-XIII, és molt senzilla i la formen tres arcs en gradació, una llinda rectangular, un timpà llis i una motllura de secció incurvada, que ressegueix la part superior de la llinda. En un angle de la nau lateral de ponent es pot veure un fragment del paviment original, amb lloses de color blanquinós. A la banda de migdia hi ha restes de l'antic claustre i part de la muralla que envoltava el monestir. Hi havia dues portes més que comunicaven el temple amb el claustre. Del campanar de la torre, que s'alçava sobre la nau lateral a la banda nord de l'església, en queden pocs vestigis. El claustre era petit i de planta rectangular. Era al sud de l'església. Se'n conserven unes poques filades del basament que sostenia les arcades del porxo i, al centre del claustre, hi ha una cisterna. Es poden veure també restes dels murs de fortificació del monestir. Les més destacades són un llenç al sud amb filades d'opus spicatum i una torre cilíndrica al sud-oest, molt posterior a l'antic recinte.
Notes
LocalitzacióCoordenades
Mapa
Enllaços externs
|
Darrera modificació de la pàgina: 18 maig 2018 a les 11:49.
S'ha visitat aquesta pàgina 48.194 vegades.