Sant Pere de Rodes

Monestir de Sant Pere

Monestir vist desde lluny

Monestir de Sant Pere de Rodes (torre dreta)

Des de fa molts i molts d'anys, Catalunya conserva moltíssimes reliquies, una de les més antigues la tenim al costat nostre, el monestir de Sant Pere de Rodes.

Història[modifica]

Els orígens d'aquest monestir són confusos i ara mateix resulta difícil assegurar quin va ser el primer moment en que va haver-hi una edificació religiosa en aquest indret. Hi ha moltes hipòtesis i llegendes, totes fonamentades pel fet de no disposar de documents que puguin oferir més llum sobre el tema.

Una d'aquestes hipòtesis fins i tot es remunta a l'època romana, on podia haver existit un edifici religiós en la zona. Per altra banda, una altra llegenda ens diu que quan la ciutat de Roma estava a punt de ser saquejada, uns monjos van marxar en diferents barques amb les relíquies més preuades. Entre elles es trobaven el cap i una mà de Sant Pere. L'atzar va fer que aquestes relíquies arribessin a la costa del Cap de Creus i els monjos que les duien les amaguessin en una cova. Anys més tard no les van trobar, ja que havien quedat amagades per la vegetació i no recordaven el lloc exacte on les havien enterrat. Per aquest motiu van decidir aixecar una petita capella en honor a les relíquies de Sant Pere.

L’any 945 va ser considerat monestir benedictí independent, manat per un Abad. Més endavant el monestir va ser destí de pelegrins, especialment durant els Jubileus de la creu de maig.

A partir del segle XII el monestir va ser saquejat per exèrcits francesos i bandolers. Finalment l’any 1793 va ser abandonat i la comunitat benedictina que hi vivia traslladada.

El monestir va estar sense protecció de l'estat i a mercè dels saquejadors mes d’un segle fins que el van declarar monument historicoartístic nacional l’any 1930. El 1935 es van començar les restauracions que foren interrompudes pel règim franquista que no es tornaren a reprendre fins el 1960.

L’any 1993 va ser declarat Bé Cultural D’interès Nacional.

El monestir tenia una Bíblia particular ara exposada a la biblioteca nacional de Paris.

Arquitectura[modifica]

El Monestir de Sant Pere de Rodes te dos claustres superposats: l’inicial i un que van construir més tard. El claustre superior es del segle XII i l’inferior és aproximadament dels segles IX-X. El claustre principal està construït amb arcades de mig punt i no presenta decoració. Els capitells d'aquest claustre que es conserven es troben en museus de Barcelona i París i en col·leccions particulars.

La cripta tingué una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV. Posteriorment, amb la relaxació de la vida comunitària, manca de donacions a favor del monestir i altres factors, entra decadència. Els efectes de la Pesta Negra (1345), que va emportar-se vint-i-quatre monjos, també fou nociu per la vida monàstica. La por de la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués.

A partir del 1447 el centre fou dirigit per abats comendataris que agreujaren la decadència. El 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca l'inici de l'espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl·lics amb els francesos portaren a successius saqueigs. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, fou espoliada el 1693.

Al segle XVIII s'arriba a un estat de decadència total. El 1726 és novament saquejat i finalment, el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d'aquí a Figueres (1809).

El Monestir es un edifici d’estil romànic. Consta de dos torres: una dedicada com a campanar i l’altre com a torre de vigilància. La planta del temple és de creu llatina com la majoria d'esglésies i monestirs. Les naus estan separades per pilastres decorades amb columnes exemptes adossades a dos o tres dels seus costats, sobre alts sòcols i disposades en doble ordre d'alçada.

L'ordre dels monjos[modifica]

Els monjos que habitaven el monestir eren monjos benedictins, de la ordre de Sant Benet. L'orde benedictí és un orde monàstic de l'Església catòlica, amb branques masculina i femenina. Els benedictins fan vida contemplativa, dedicant el seu temps, de manera equilibrada, a la pregaria, els oficis litúrgics (l'orde dóna origen a la litúrgia de les hores), el treball (manual o intel·lectual) i l'estudi, d'acord amb el lema de l'orde: Ora et labora ("Prega i treballa").

Localització[modifica]