Agrupació Esportiva Roses: Diferència entre les revisionsDe Rosespedia
Revisió de 10:31, 21 març 2016 ContingutLa gènesi del futbol a RosesSegons diuen les memòries dels socis més antics, al principi del segle XX el futbol només es veia per les platges o per alguns carrers. La primera referència del futbol a Roses és la del Rosas Futbol Club que es va inscriure al Govern Civil en una data inteterminada entre 1901 i 1902. A la dècada de 1910 els equips van començar a prendre el nom dels cafès que sovintejaven, com ara el de ca la Tartera, el del Cafè Badosa o el del Cafè del Modern. Més endavant es fundaren altres entitats. El juny de 1923 es documenta la constitució del Blanco y Negro i en una data indeterminada entre 1923 i 1927 el Club Deportivo de Rosas. L'any 1932 es va constituí el Club Deportiu de Roses i ja el mes de juny de 1940, un cop passada la Guerra Civil, es va refundar amb el nom d'Agrupación Deportiva Rosas. Història de l'entitatLa premsa ja havia informat de la presència del futbol a Roses. L'any 1912 l'Empordà Federal i La Veu de l'Empordà es feien ressò de l'existència del Roses FC, que vestia de blanc. El primer president conegut és Primitiu Salamó Dunjó l'any 1921. Ja el 1923 el Roses va participar al Campionat de l'Empordà amb els equips més destacats de la comarca. A banda dels campionats oficials o oficiosos, que escassejaven, s'organitzaven partits amistosos per poder practicar aquell esport provinent de les illes britàniques que tan engrescats tenia a joves i grans. Cal destacar el partit de l'estiu de 1925 contra l'equip de l'esquadra anglesa ancorada al Port de Roses. S'enfrontaven la tradició dels anglesos, el futbol ja es practicava a Anglaterra a la dècada de 1840, envers la joventut del futbol empordanès, que tot just feia els seus primers passos. En aquella època alguns partits de la Festa Major també eren de renom amb la visita d'equips de Girona o la UE Figueres. Fins i tot eren convidats a les Festes Majors d'altres pobles, com l'any 1926 a Peralada, aconseguint la victòria a domicili. També se sap que el 1926 el president era el senyor Joan Denclar, acompanyat d'altres membres, com en Godo, en Bernadet, etc. El 1929 la junta es va desfer i a partir d'aquell moment els encarregats del club eren els propis jugadors: Rubí, Pairet, Rigau, Berta I, Saurí, Marés, Romans, Berta II, Lluent, Rivas i Espiguler. Aquell any es van enfrontar a diversos equips de la comarca com ara els equips figuerencs la Penya Erato, Penya Sport i Comerç FC, d'altres pobles com el Darnius, La Jonquera, el Llançà, l'Arenes de Llançà, el Camallera, l'Armentera, el Cabanes, Borrassà, l'Estartit, l'equip reserva de la UE Figueres i, fins i tot, equips més llunyans com el Sarrià de Ter. Des dels inicis, quan el futbol era improvisat i sense cap estructura, algun erm era arreglat per a partits determinats o per a curtes etapes. S'havien jugat partits al Camp dels Fossos, en un dels fossars de les Muralles prop del rec d'en Forquilla. Posteriorment, com a mínim l'any 1926, al Camp del Salatar, conegut aleshores com el Clot dels Franquets. Més endavant el Roses va passar a jugar al Camp de la Cortina, o de l'era (perquè s'hi batia el gra), que estava cedit per part de l'Ajuntament i on es bastirien les cases barates. El consistori va pagar el material i els propis jugadors van fer de paletes i manobres per aixecar les infraestructures bàsiques.  Aquells anys els jugadors vestien samarreta groga i blava, el 1939 va passar a blau i groc tirant a vermellós o butà sempre amb franges amples i verticals, els colors que encara llueixen els equips de l'AE Roses. Als anys trenta van començar a aparèixer noms clau en la història de l’entitat, com ara Buscarons, també conegut com el Bolinder o l'Agustinet, Jaume Berta, en Baldiri i en Joaquim Marés, els germans Pere i Francisco Rigau, Pere Bosch, Joan Ferrer, Quimet de la Tartera, Juli Marcó (Barrina), Pepito Romans, més conegut com el "Nen", Manel Donat, Joan Espigulé, Bonaventura Siñol, Salvador Casanovas (Ferrolà), Josep Rubí, en Berta (l'oncle del Tatu), en Berta (germà de l'Oviveta), Ramon Guitart, en Cinto Solà, etc. Tots ells jugadors prou coneguts per la gent, especialment a Llançà i a l’Escala, pobles amb els quals la tradicional rivalitat es va traslladar al terreny esportiu. Durant els anys de la II República es va participar al grup de l'Empordà del Campionat Provincial amateur amb l'equip reserva de la UE Figueres, el FC Montgrí, la US Verges, el FC Sant Climent, el FC L'Armentera, el FC Girona B, el Ràcing Club Figueres i el FC Banyoles. Al mateix temps el club continuava jugant les competicions i tornejos d'àmbit comarcal de caire amistós, com la Copa Primavera el 1930, el 1932 en un torneig contra la Penya Excelsior, el FC Sant Pere Pescador, l'AC Empordanès de Garriguella, la UE Estudiants i el FC Vilajuïga, o el torneig per a la inauguració del camp de l'Agullana el 1933. A banda dels jugadors del poble, també hi havia la presència de joves estiuejants de Figueres i de Barcelona. Aquests, provinents de ciutats on la pràctica de l'esport estava més arrelada, solien reforçar l'equip rosinc per a partits puntuals, sobretot els mesos d'estiu quan sovintegen les Festes Majors. Es poden citar jugadors com en Lluís Ferrerons, en Cèsar Pi i Sunyer, en Jaume Miravitlles, en Jaume Sunyer i Pi, en Carles Díaz, etc. En esclatar la Guerra Civil, una gran majoria del jovent es va incorporar a l'èxèrcit, en el qual alguns desgraciadament van trobar la mort. El club no va tornar a competir fins l'any 1939, tot i que s'havia jugat algun partit de costellada. L’activitat es va reprendre el 2 de novembre de 1939, amb el senyor Pere Guitart i Sallés (en Pere de la Jana) com a president. L'any 1940 el Govern Civil inscriuria a la Agrupación Deportiva de Rosas, constituïda aquell mateix any, amb el vist-i-plau de la Delegación de Deportes de la Jefatura Local de la FET y de las JONS. A partir d'aquí es va adherir a la Federació Catalana de futbol i l'equip va poder competir al Grup Nord de la Segona Categoria Ordinària de la província de Girona, prèvia aprovació del Governador Civil de Girona. Els equips del campionat eren la UE Figueres, la UE Olot, el FC L'Escala, el Yecsalis de Sant Feliu de Guíxols i el mateix Roses. Com que hi havia pocs equips es feien tornejos amistosos per complementar-ho, com ara el Copa Emporium que organitzava L'Escala. Hi participaren també el Verges, L'Albons, l'Esplais i el Bellcaire. En aquells temps encara no hi havia àrbitre federat, i algú que tingués uns coneixements mínims havia de fer el paper. A Roses, sovint li tocava al senyor Jaume Ballesta Font "Matagats". El 1944 es va incorporar al Torneig de Primavera. Aquells van ser uns anys gloriosos, que varen dur el Roses a les categories més altes: va ser Campió Provincial d’Afeccionats dos anys (1950 i 1953), sota la presidència del senyor Antoni Serra i Comas, que compartia esport i alcaldia des de 1944, i la Junta gestora la formaven el Tresorer en Josep Mallol Simón, en Pere Rigau Escapa, Pere Rigau Carreras, Andreu Ribas Sala, Joan Compte Puig, Miquel Fort Vigo, Pere Marés Ripoll, el Vicepresident Francisco Berta i el Secretari i delegat de natació en Jaume Deulofeu Buscarons i que va acabar el seu mandat el 1955. Va ser anomenat Soci Honorari el 1951. El juliol de 1947 va haver-hi una reorganització i la Junta Directiva del president Serra la formaven com a Vicepresident Joan Turró Compte, Secretari Jaume Deulofeu Buscarons que per desplaçar-se al estranger fou substituït posteriorment per Miquel Godo Romañach, el Tresorer Manel Donat Buscató, Recaptador Ernest Badal i Vocals en Francisco Cusí Coll, Salvador Casanovas Casas i Pere Puignau Berta. L'entrenador era l'Agustí Buscarons Antón que alhora era el Delegat Federatiu.  El 1951 el Club es va domiciliar al Carrer Sant Elm nº 1 i es varen incorporar a la Junta Directiva Xavier Casals Recasens i l'Enric Badosa Martimort. Al quedar campió provincial la temporada va participar també dues vegades seguides al Campionat de Catalunya, arribant les dues vegades a la final a doble partit, contra el mateix rival el Júnior FC, de Sant Cugat del Vallès, perdent-les. El 1953 malgrat haver guanyat el primer partit 3-1 i haver empatat el segon 3-3. A la pròrroga es va perdre per 6-5. Els desplaçaments a Barcelona en aquella època per disputar una Final tan important varen representar un gran aconteixement pel poble i com a premi i homenatge a l'afició ens va visitar per primera vegada el FC Barcelona, que ostentava el títol de campió i que acabava de guanyar el Torneig Internacional de Marsella. Era el 16 d'agost del 1951.  Va guanyar el Roses per 2-1 amb dos gols de Pallarès. El FC Barcelona no havia perdut cap partit abans aquella temporada. Aquest mateix any(1951) el Roses va guanyar el Campionat del Torneig de Primavera i també el Torneig F. Fopoll. El 1955 el va succeir com a President el Sr. Agustí Buscarons i Anton, del que cal destacar, per sobre de tot, la seva dedicació històrica al club, com un dels personatges més carismàtics. La seva Junta Directiva la formaven: Vicepresident Esteve Guerra Marés, Secretari Josep Boix Castey, Vicesecretari Felis Cusí Ferrer, Tresorer Cinto Saseras Berta, Vocals: Pere Gómez Ramos, Joan Turró Compte, Pere Puignau Berta, Joan Puig Vidal, Ramón Marés Palou, Antoni Tornés i Joan Terol Llinares. El Roses no trobava ni els jugadors ni els directius idonis que engresquessin el personal o que, si més no, revisquessin antigues glòries.Per això del 1956 al 1959 no hi va haver activitat. Finalment,el president senyor Vicenç Forns i Brunet, des del 1960 fins al març de 1961 que va morir va poder entusiasmar a uns 25 socis i va poder reincorporar l’equip en el calendaris de competicions provincials. El 14 de maig de 1961 es convoca l'Assamblea General Extraordinaria per escollir el nou president. El càrrec va recaure en José Díaz Pacheco, un militar retirat, que va ser anomenat posteriorment soci honorífic i medalla de plata al Mérito Deportivo. En dues etapes, ha estat el president amb més anys en el càrrec. La data del 15 d’octubre de 1961 es va gravar amb lletres d’or a la història de l’AE Roses. Quedava enrere el Camp de les Muralles i el camp habilitat provisionalment conegut popularment com d'en Patufet.I s’estrenava el Camp Municipal Díaz Pacheco, gràcies al interès i generositat del seu President, que va acollir l’Agrupació durant vint-i-quatre anys. Any rere any l’equip pujava de categoria: Afeccionats (1961-62), participa al Torneig Copa Catalana (1963-64),Segona Regional (1966-67), Primera Regional (1967-68), fins a arribar a Preferent (1968-69). Oferint un gran espectacle diumenge rere diumenge en els quals els aficionats rosincs hi gaudien. El 1965 el Club fa un enorme esforç en pocs anys (500.00 pessetes) i es fa càrrec de la segona fase de l'ampliació del camp. La Junta Directiva va dimitir l'estiu del 1972 i va ser substituït pel nou President el Sr. Jaume Deulofeu i Buscarons també per dos anys. A continuació (1974) la Presidencia recau de nou, dos anys amb el Sr. Díaz Pacheco a qui acompanyaven a la Junta Directiva: Gerardo Carrión Moro, José Moyano Izquiero, Agustí Donat Romañach, Joan Dunjó Danés, Jaume Minguez, Miquel Godo, Adolfo Romañach Moner, Manel Montblanch, Joan Pujol Serra,Antonio Pérez Lorenzo, Antoni Sastre, Modesto Pérez, Ramón Mora, Blas Cardosa, Jaume Guitart, Pere Marés, Rafael Domínguez i Lluis Expósito.  El 6 de juny de 1976 va morir als 61 anys, d'un atac cardíac, el president d'honor José Díaz Pacheco, quedant Agustí Donat i Romañach com a president accidental.  El 15 d’agost de 1985, partit de Festa Major contra el FC Barcelona "amateur 3ª Div.", l’AE Roses, va poder estrenar l’Estadi Municipal, sens dubte un magnífic premi per a tots aquells que han lluitat i lluiten perquè els socis i amics de l'AE Roses, se sentin orgullosos de tot el que s'ha fet.  També hem de dir què des del 1956 al 1986, el club va tenir un gran "pilar" en la persona del seu secretari, el senyor Joan Dunjó i Danés. Va ser un treballador constant, incansable, fent una feina primordial, sòrdida i desinteressada, una d'aquelles persones amb les quals el club sempre tindrà un deute per haver dedicat bona part de la seva vida al bé de l'AE Roses. Al 1995 l'entrenador era en Pere Gratacos, que anys desprès va arribar a ser l'entrenador de la selecció catalana, ajudat per l'Arseni Comas.També va ser l'any que va començar d'utiller en Lluis Puig (Gari), substituint al seu propi pare,tasca què avui dia segueix fent en el club. Durant l'estiu del 1997 neix un club competidor al poble, el Club de Futbol Base Roses. Al 2001 s'acabava de pujar de nou a Preferent, després de cinc anys, i es va participar a la Copa Catalunya caient eliminat per l'UE Figueres entrenat per en Pere Gratacós. A l'estiu del 2002, accepta la Presidència el Sr. Josep Mas i Martínez tot i que el Club tenia una situació financera molt complicada. Des del 2002 al 2006 l'equip segueix a Territorial Preferent però amb alguns canvis a la plantilla. A la temporada 2006/2007, l'Ajuntament instal·la la gespa artificial al Estadi i els equips juguen els partits de local en els Camps de la Vinyassa del Club Futbol Base Roses fins que s'acabaren les obres. A la temporada 2007/2008 es va jugar a Primera Territorial,i a la següent temporada(2008-2009) es va pujar a Territorial Preferent, amb en Miquel Rivas d'entrenador. A la 2009-2010, per qüestions d'equilibri del pressupost es va eliminar l'equip "B", i el primer equip va acabar baixant a Segona Territorial. Els presidents
Els entrenadors del primer equip
Palmarès
Historial del primer equip
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
