La barberia ha estat sempre un dels grans centres socials de qualsevol poble; allà un es posa davant del mirall i, mentre el barber et passa la navalla a tocar del coll, els homes acostumen a dir les veritats, les mentides, els rumors i tot allò que sabem. Per la seva barberia, passava cada setmana molta gent a afaitar-se, per això, ens podria explicar tantes anècdotes que farien les delícies de qualsevol sociòleg.
Va néixer a Roses l’any 1925, al carrer Doctor Pi i Sunyer, el seu pare tenia una barberia al carrer Aragó i, després, al carrer Sant Elm. Comenta que, en aquell temps, hi havia molts barbers: en Modesto Deulofeu, en Cisteller, o en Saurí, entre d'altres.
Quan ell tenia uns vuit anys, es van canviar a casa del seu avi, es van fer la casa nova i, a la part de baix, van posar la barberia. Va anar a l'escola de les germanes monges, al carrer Trinitat, després, a la del Pòsit de Pescadors i, cap al 1935, als nacionals.
Recorda que, quan va bombardejar el Canarias, ell no havia anat a l'escola perquè tenia la grip i ho va veure tot des de la finestra de casa seva. Explica que, al moll, només hi havia una barraca on es despatxava petroli i una estructura per arreglar les barques. Diu que ell veia els obusos com venien, van tocar una de les xemeneies del vaixell Marinero Alcántara. La gent tenia molta por i, arran d'aquell bombardeig, per defensar-se d'un possible desembarcament, es van fer trinxeres i es van posar uns filferros davant de mar, també es va instal·lar un niu de metralladores a la riera Ginjolers, que és on ell anava a refugiar-se quan bombardejaven. Però, com tots els testimonis entrevistats, diu que durant el bombardeig del Canarias, no va morir ningú. Un dia va caure una bomba a prop del seu refugi i comenta que encara avui dia, quan està sol i en silenci, escolta aquell soroll. Explica que l'últim bombardeig va ser molt dur i hi va morir gent, entre ells en Rubí, el fill del senyor Rubí que era mestre al Pòsit de Pescadors. “A la plaça de Catalunya, a la casa de Pi i Sunyer, hi havia instal·lades les oficines militars perquè la família havia marxat a Amèrica; hi va caure una bomba que la va tocar de ple. Després, l'Ajuntament va decidir tirar-la a terra”
Ell va començar de barber als onze anys i també anava a la pesca perquè el seu pare tenia un bot i anaven a reganar (que és com es deia en aquell temps, segons ens explica en Pere) just davant de casa. Anaven amb un llum, un petromax, i una fitora i sempre pescaven peix ja que en aquella època, n'hi havia molt.
En Pere, persona amable i oberta, comparteix algunes anècdotes durant l'entrevista. Recorda que una vegada en Joan Barberà, que era guardamolls i que anava sovint a afaitar-se, un dia li va dir: “Para noi, para! Ja esperaré el teu pare, que m'estàs assassinant!”. Ell encara no sabia esmolar les navalles i no eren tan bones com ara. Diu que les millors navalles eres les fabricades a Solingen, a Alemanya, i les Montserrat, fabricades a Espanya.
Es va casar als 26 anys amb la Flora Barberà Penafreta i van tenir una filla que treballa d'arquitecte tècnic. Al 1990 va deixar la barberia i es va jubilar.
Quan a Roses, explica que l'arribada del turisme va ser “fabulós”, va donar molta vida al poble i la gent es guanyava millor la vida. Recorda que venien uns holandesos que li portaven unes màquines d'afaitar Phillippe que ell després venia als seus clients a la barberia. També explica que sempre han vingut més alemanys que anglesos, però que els millors son els francesos.
Per acabar diu que una de les seves aficions ha estat el futbol. Recorda que a la barberia i al cafè Turró van dir de fer l'equip de futbol. L'Ajuntament els hi va dir que podien anar a les Muralles perquè al camp de la Cortina havien tirar la runa del refugi. El primer partit que van jugar va ser contra el Castelló d'Empúries, quan va acabar en Buscarons li va dir: t'has fitxat que no has tocat ni una?. Si, va dir ell. Doncs el millor que pots fer es donar-me aquestes sabates i agafa un paper i un llapis i apunta a tots aquests perquè es facin soci. Va estar 4 anys de secretari amb l'Agustí Buscarons i encara ara és soci. [1]
