El carrer de la Tradició és un dels carrers més poètics de Roses, un carrer sense sortida que conserva una atracció especial: les cases velles, a vegades fins i tot abandonades, que per les seves escletxes deixen entreveure una part del nostre passat. Tots els veïns que hi viuen es coneixen. La Rosa n’anomena alguns: “La Laura de ca la Tripaire, els de can Dolço, aquí al costat els de ca l’Isaac i més endavant els de can Selva.” Com veiem, els noms i els motius dels veïns també ens parlen d’una Roses petita on tots eren coneguts.
La Rosa de cal Rei, nascuda a Roses l’any 1922, de petita va anar a viure a diverses poblacions del voltant, com Figueres i Portbou, ja que el seu pare era carrabiner i va estar destinat a diferents llocs. Als dotze anys tornà a Roses, i als catorze començà a aprendre a cosir amb l’Anita Cufí.
En temps de guerra, la Rosa comenta rient que, com que no tenia gaire seny, no es va espantar mai. Recorda una anècdota amb el vaixell de guerra Canàries: quan ella i les seves amigues el van veure, van pensar que era un vaixell preciós, i una de les noies els va dir que si era dels seus, dispararien tres salves. Per aquest motiu, quan van començar a disparar, elles saltaven de contentes, però quan van veure que els trets no cessaven, van començar a córrer cames ajudeu-me. “La meva mare patia molt. Una vegada hi va haver un bombardeig en el qual va morir el matrimoni Ortensi. Aleshores la meva mare no ho va suportar més i vam marxar a Sant Climent.” La Rosa recorda que per Sant Climent hi passaven molts refugiats que marxaven cap a França i que deixaven moltes coses a la gent, perquè no podien passar la frontera amb tot el que portaven.
Acabada la guerra, la Rosa, va tornar a Roses i va continuar cosint amb la senyora Cufí, fins que el 1946 es va casar amb un pescador del poble, en Josep Rovira i Soler, de cal Corso. Van començar a viure al carrer de la Trinitat, a casa dels seus pares. Van tenir una filla i un fill. Temps després, la Rosa es va posar molt malalta i va haver de deixar de treballar, però ja havia ensenyat a cosir a algunes noies del poble, com la Llevantina de can Blanch, la Lolita de can Moles o la Teresita.
El 1974 es van construir la casa del carrer de la Tradició, on viu actualment. El seu home morí el 1997. La Rosa ens explica que, tot i ésser pescador d’una barca d’arrossegament durant tota la vida, al seu home mai no li va agradar la mar, que preferia la terra. En canvi, a ella li agradava molt anar a banyar-se a la platja. Recorda que anava amb l’Anita Mallol, una gran amiga, als muscleros del davant de l’Hotel Terraza. També recorda que quan tenia vint anys, el dia de Sant Jaume anaven a l’Almadrava i hi passaven dues nits: feien el dinar i dormien a la platja.
Com molta gent del poble de Roses, a finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta llogaven habitacions per Can Risech, i quan van venir els americans, la Rosa treballà a casa d’un matrimoni americà tenint cura dels seus tres fills.
Sobre les seves aficions, la Rosa ens confessa que no li ha agradat mai cosir. La seva il·lusió era ser mestra, però no va poder estudiar. En canvi sí que va poder acomplir el somni de viatjar: Madrid, París, Holanda, Itàlia o Bèlgica han estat alguns dels països que ha visitat. Un cop jubilada, anava a les excursions que organitzava el Casal d’Avis de Roses i les del mossèn Joan. [1]
