Dona de gran memòria i gran coneixedora de refranys i dites, la Maria ens diu: “A Roses som gent de rei que tiren bombes i bales”, i continua amb altres mostres de cultura popular que fan referència als pobles del voltant i que donen testimoni de la saviesa popular de la qual la Maria és un gran exemple. De caràcter obert i simpàtic, quan un dia els van demanar a ella i al seu home d’anar a un programa de TV3, no s’ho van pensar gaire: “El programa es deia Som i serem. Vam anar a explicar-los coses de Roses: el meu home sobre la pesca i jo de com es vivia al poble i com havia crescut”.
Nascuda a Roses l’any 1921, a la seva família se’ls coneixia con els de cal Cabrot, ja que, tal com ens explica, el seu avi era pastor i sempre estava saltant. El seu pare anava a pescar amb una barca que es deia Joven Antonia, de la qual tenia part amb quatre socis més, i també durant un temps va anar a navegar com a contramestre i va estar molts anys a Amèrica. La Maria recorda que quan era fora de casa els enviava cartes i diners cada mes.
La Maria va fer classes amb la Sra. Catalina fins als dotze anys i després va anar a aprendre a cosir amb l’Angelita Cufí, amb qui treballà durant un temps per deu rals al dia.
Durant la guerra, la Maria ens explica que bombardejaven sovint i per això van fer els refugis. Recorda quan es va construir el de la plaça del General Prim. Comenta que el van fer els veïns mateixos. De gana, no en van passar, perquè tenien peix, però també perquè anava a passar temporades a Arbúcies, a casa d’uns familiars. Ara bé, recorda que no hi havia pa per menjar. El seu germà no va tenir tanta sort: va morir al front de Terol.
La Maria es va casar amb en Pere Palou Calvet el 1946 i van tenir tres fills: l’Esteve, en Jordi i la Roser. A més la Maria va tenir cura d’un oncle seu que anomenaven l’Ocell i de la seva mare, la Quimeta Turró Turrà. Ara fa cinc anys que viu amb la seva filla, la Roser Palou. El seu home anava pescar al tresmall amb un bot que es deia Mobby Dick, que ara el fa servir el seu fill Jordi.
Pel que fa a la feina, comenta que sempre havia treballat a casa, tot i que alguns anys havia anat a ajudar a l’hostal La Pèrgola, que era propietat d’uns familiars del seu home. També durant molts anys van llogar habitacions als turistes que anaven a l’hostal i sobretot per a gent castellana que venia a treballar, per això la coneix molta gent que va venir al poble aquells anys. Recorda que cobrava vint-i-cinc pessetes a la setmana, i quan aquests treballadors volien portar la família, els ajudava a buscar un pis per viure. La Maria ens comenta que quan algú no podia pagar, li deia: “Ya me lo pagarás, alabado sea Dios”. Sempre havia estat molt servicial amb la gent que anava a casa seva, per això a l’enterrament del seu home, ara fa tres anys, van assistir-hi molts coneguts i amics andalusos i castellans.
Sempre ha tingut molt bones amigues, entre elles la Rosita Arranz, l’Anita Mallol i la Francisca Corcoll, que encara avui dia va cada tarda a veure com està. Recorda que quan eren joves anaven a la SUF a ballar.
A la Maria li encanta fer ganxet i anar d’excursió. Comenta que amb el seu home havien anat a Itàlia, França, Àustria i Alemanya, perquè a tots dos els agradava molt viatjar. [1]
