Serra de RodesDe RosespediaRevisió de 18:49, 26 des 2011; WikiSysop (Discussió | contribucions)  És una serra situada als municipis de Roses, Palau-saverdera i la Selva de Mar a la comarca de l'Alt Empordà amb una elevació màxima de 670 metres. Fauna i flora[modifica]  Flora[modifica]Dintre de la Serra de Rodes hi ha una gran diversitat de flora. Antigament, la Serra Verdera era densament arbrada i amb vegetació molt abundant. L'explotació dels vessants de muntanya amb l'extensió de la vinya i l'olivera i els reiterats incendis ha provocat un procés de desforestació. Avui hi predomina un espès matollar format per: bruc boal (Erica arborea) i bruc d'escombres (Erica scoparia), Ginesta (Spartium junceum), estepa negra (Citus monspeliensis), argelaga (Calicotome spinosa), argelaga negra (Coronilla juncea), gatosa (Ulex parviflorus), romaní (Rosmarinus officinalis), farigola (Tymus vulgaris), cap d'ase (Lavandula stoechas), galzeran (Ruscus aculeatus), etc. Molts d’ells són espinosos i formen un mur de matollar impenetrable. Trobem també arbres, com l’olivera (Olea europaea), pi blanc (Pinus halepensis), pi pinyer (Pinus pinea), alzina (Quercus ilex), alzina surera (Quercus suber), etc. A prop de les rieres podem trobar castanyers (Castanea sativa). Pel que fa flors hi podem trobar orquídies, de les quals hi ha força varietat. En els punts més secs podem veure figueres de moro (Opuntia ficus-indica) i atzavares (Agave americana).
Fauna[modifica]A la Serra de Rodes trobem una gran biodiversitat animal ja que trobem força varietat d’espais com matollars, passant per petits boscos caducifolis, fins a alzinars. Dintre dels invertebrats, trobem molta varietat: vespes i abelles de mel (Apis mellifica) als matollars, les darreres de les quals senten predilecció pel romaní. Gràcies a això, es practica l'apicultura a diversos punts de la serra. Trobem també diversos tipus de papallones com la papallona de la col i la blaveta. Les aranyes són freqüents, com l'aranya tigre (Argiope bruennichi), la qual és força gran i fa unes teranyines considerables. Pel que fa els rèptils, destaca el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), el dragó comú (Tarentola mauritanica), entre altres. Hi ha poca varietat amfíbia, però podem trobar amb més facilitat el gripau (Bufo bufo), la granota verda (Rana perezi), i la reineta (Hyla meridionalis). Entre els mamífers trobem espècies força curioses, com la musaranya nana (Suncus etruscus), la qual ronda els 5cm, el ratolí mediterrani (Mus spretus), el conill (Oryctolagus cuniculus), el gorjablanc (Martes foina), la guineu (Vulpes vulpes), el senglar (Sus scrofa) i el cabirol (Capreolus capreolus), el qual va ser reintroduït a finals dels 1990 al Cap de Creus. Finalment a la Serra de Rodes hi trobem gran varietat d'ocells sobretot els de matollar com la família dels tallarols.
Municipis[modifica]Roses[modifica]Roses és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà que ocupa la meitat sud de la península del cap de Creus. Està centrat a la vila del mateix nom, situada al centre de la badia de Roses i a l'extrem nord del golf de Roses. És un centre turístic amb urbanitzacions, hotels i altres equipaments, dos ports (pesquer i esportiu) i un lloc atractiu i de gran relleu en el sector septentrional de la Costa Brava. El clima, que acusa la freqüent acció de la tramuntana, és assuaujat per la mar. La costa del municipi de Roses inclou una llarga platja de sorra, a la façana marítima de la població (entre el Port Nou i el canal de Riu Grau) i, més a l'est, un bon nombre de cales, entre les quals destaquen les de les Canyelles Petites, l'Almadrava (o les Canyelles Grosses), Murtra, Rostella, Montjoi, Pelosa, i Jóncols. També cal destacar els accidents geogràfics de punta Falconera i l'imponent cap Norfeu, reserva integral del Parc Natural del Cap de Creus. El gentilici és rosinc, rosinca.
Palau-saverdera[modifica]Palau-saverdera és un municipi situat entre Roses i Pau. El seu terme arriba a la serra de Rodes, amb el cim de Verdera (670 m) que és el punt més alt, amb una altra zona del terme que correspon on hi havia l'antic estany de Castelló d'Empúries, que amb la dessecació s'ha convertit en terreny de conreu. Hi ha una part que pertany al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Hi podem trobar una agricultura de secà, amb cereals, oliveres i vinyes. La seva referència més antiga és de l'any 882. Va pertànyer al comtat d'Empúries. El gentilici és palauenc, palauenca.
La Selva de Mar[modifica]La Selva de Mar és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a la província de Girona, situat en l'interior de la península formada pel cap de Creus. Pel seu terme municipal transcorre la riera de la Selva, que també passa pel bell mig del poble, fins desembocar en el mar, a pocs kilòmetres. La seva zona costanera era l'anomenat Port de la Selva, que l'any 1787 va independitzar-se del municipi per privilegi de Vila Reial concedit per Carles III. Gran part dels arxius locals van ser destruïts durant la guerra civil. El més antic que es conserva ara és una carta del Comte d'Empúries adreçada al monestir de Sant Pere de Rodes on s'esmenta una capella que hi havia al bell mig del poble i que va ser construïda el segle VII, una època en què el bosc cobria els turons i la vall dels voltants. D'aquí el nom de selva aplicat al poble. Sota la influència dels monjos de Sant Pere de Rodes s'hi va desenvolupar l'agricultura amb vinyes i oliveres, importades pels primers colonitzadors romans. La pesca també va ser sustent primordial en aquells temps. La platja albergava les cabanyes i el material de pesca dels habitants, així com una torre de vigilància que encara avui es conserva. Al segle XIX l'agricultura constituïa l'activitat econòmica més important. Però amb l'arribada de la fil·loxera a les vinyes i les gelades a les oliveres, la producció va minvar dràsticament. Actualment l'economia del poble se centra en el turisme, el comerç i la construcció. El gentilici és selvatà, selvatana.
Història[modifica]Esglèsies, ermites i castells[modifica]Sant Pere de Rodes[modifica] És un antic monestir benedictí, situat a la muntanya de Verdera, a uns 520 metres sobre el nivell del mar. A prop d'ell es troben dos monuments més: Al capdamunt de la muntanya hi ha el castell de Sant Salvador de Verdera i a un quilòmetre al nord del monestir hi ha l'església preromànica de Santa Creu de Rodes, envoltada per les ruïnes del poble del mateix nom. Els orígens de Sant Pere de Rodes es perden en el temps i les llegendes. L'inici de l'esplendor del monestir se situa a partir del segle X, quan el noble Tasi i el comte Gausfred d'Empuries s'interessaren pel monestir. Entre els segles X i XI es construí l'església que avui contemplem, i també s'inicià l'importància del monestir com a centre de pelegrinatge. En els segles XII i XIII era un dels centres de poder espiritual, polític i econòmic més importants. Els primers indicis de decadència els trobem al segle XIV, generats per varies causes, una d'elles son una sèrie de conflictes bèl·lics i epidèmies. A més es tracta d'una època en el que el sistema feudal començà a entrar en crisi. Els segles XVII i XVIII van ser un moment de recuperació econòmica gràcies a l'expansió del cultiu de la vinya a Catalunya. De totes maneres l'abadia seguí patint atacs de tropes franceses i bandolers. Per aquest motiu al 1798 els monjos van abandonar el monestir i es van instal·lar a Vila-sacra. Al 1818 es van traslladar de nou i van anar a Figueres. Poc després s'extingí la comunitat de monjos benedictins de Sant Pere de Rodes. Al llarg dels segles XIX i XX el monestir va patir un procés d'enrunament progressiu i una etapa d'intensa espoliació. Al 1930 s'iniciaren les primeres obres de restauració de l'edifici quan es va declarar com a Monument Historicoartístic Nacional. Durant al 1989-1999 s'hi van dur a terme excavacions arqueològiques i restauracions. A partir de llavors, el monestir de Sant Pere de Rodes s'ha convertit en un dels monuments més visitats de Catalunya.
Sant Onofre[modifica] Encimbellada en un dels vessants de la serra de Verdera, s'hi pot accedir des d'un camí estret que surt del poble de Palau-saverdera, o bé per una pista forestal que parteix del mas Ventós, des de la carretera de Sant Pere de Rodes. Està documentada des de l'any 1362 però l'edifici actual degué ser bastit durant el segle XVII. Té una sola nau coberta amb teulada a dues aigües i un petit campanar d'espadanya. Hi hagué ermitans des del segle XV fins al XIX. S'hi celebra un aplec anual el segon dissabte de maig.
Castell de St.Salvador[modifica]El castell de Sant Salvador és una fortificació medieval situada al cim de Sant Salvador de Verdera, a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes (que en aquest sector pren el nom de muntanya o serra de Verdera), al municipi del Port de la Selva (Alt Empordà).
Santa Helena[modifica]L'antiga església de Santa Creu de Rodes, ara coneguda amb el nom de Santa Helena, es troba situada al despoblat de Santa Creu de Rodes, molt proper al monestir de Sant Pere de Rodes, al municipi de Port de la Selva (Alt Empordà). Aquesta església té un origen molt antic com ho demostra que el 2007 s'hi va trobar al seu costat i sota una casa del poble abandonat, un cementiri que s'hauria de situar cronològicament entre els segles VIII i IX. La primera dada documentada que fa esment a l'església és del 974, es tracta d'una butlla del papa Benet VI on hi figura una confirmació de béns del monestir de Sant Pere de Rodes. Aquest lligam amb el cenobi benedictí es va mantenint en el temps.
Castell de Quermançó[modifica]El castell de Quermançó està situat a uns 2 km al nord de Vilajuïga, dalt d'un puig encinglerat, inaccessible per ponent i migdia. Els altres vessants tenen pendents accentuats. És producte d'aquests fets el "quer" del seu topònim. El castell fou possessió dels comtes d'Empúries. Ponç I, que havia instal·lat l'arxiu diplomàtic del comtat en aquell castell, pel seu testament de 1078 deixà el castell de Quermançó als seus fills Hug i Berenguer. De Dalmau Berenguer de Quermançó, documentat des del 1099, que possiblement era nét de de Ponç I d'Empúries, arrenca el llinatge dels vescomtes anomenats, després, de Rocabertí. El 1288 fou fugaçment ocupat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca que envaí l'Empordà.
Localització[modifica]Agraïments dels autors[modifica]- Mario Cobler Blanco, per proporcionar-nos la fotografia de la perdiu roja. - Monestir de Sant Pere de Rodes per proporcionar-nos informació. - Centre Acollida Turística (CAT) de Vilajuïga per propocionar-nos informació. |
Darrera modificació de la pàgina: 26 des 2011 a les 18:49.
S'ha visitat aquesta pàgina 162.917 vegades.