Subhasta del peixDe RosespediaRevisió de 17:33, 30 març 2016; Xe (Discussió | contribucions)  Abans que els avenços tecnològics arribessin, a la primera meitat del s.XX i part de la segona el peix es subhastava seguint pràctiques ancestrals. La pesca ha estat tradicionalment el sector econòmic més important de Roses en els últims cent anys. El procés de subhasta, pel seu atavisme i antiguitat, estava replè de petits secrets i costums. L'ofici de subhastador s'aprenia per la pràctica quotidiana, l'experiència. Des de la mateixa manera de valorar el peix que s'havia de cantar, que es pesava a ull, fins a la forma de dirimir les disputes que poguessin sorgir, es regia per una sèrie de normes no escrites i per uns procediments ancestrals d'actuació enfront cada situació.
ContingutEl procés de subhasta[modifica]   Arribades les barques, el subhastador era qui, en darrera instància, decidia quan començava la subhasta i emprenia amb veu decidida el típic cant de lot o partida, que eren fets pels mateixos pescadors. Usualment, els pescadors petits presentaven el peix per vendre directament a terra, mentre que les teranyines posaven les captures en caixes. Les barques d'arrossegament, per la seva banda, utilitzaven unes safates anomenades planes. Quan hi havia molt de peix, però, també es presentava en caixes. Així mateix, el peix de més valor (per exemple, un bon mero) solia posar - se en la preferència solitària i cerimoniosa d'una plana. Al seu torn, se subhastava per rengles formats per cinc planes cadascun. A vegades, en funció de la quantitat de peix que hi havia, el subhastador esmentava que se subhastava "a la llibertat" d'una o totes les planes d'un rengle, és a dir, que el comprador podia adquirir al preu convingut tot un rengle. A més, es podia vendre d'un cop més d'un rengle. Hom deia: "un rengle a llibertat d'un altre" o "un rengle a llibertat de tots", menys l'últim rengle que es venia plana per plana, per satisfer les necessitats d'aquells compradors que no volien comprar tant de peix i que amb una o dues planes ja en feien prou. L'últim rengle, per tant, es guardava per a qui volgués comprar a la menuda i era, de fet, una diferència al comprador petit o esporàdic. Cal esmentar que la subhasta del peix també reglamentava l'ordre de venda de les barques d'arrossegament. Els bous venien el gènere per un ordre establert segons una llista apuntada en una pissarra on hi havia anotades totes les barques. El primer a vendre era el primer de la llista, i així successivament. Cada dia començava a vendre primer el següent de la llista. Quan s'arribava al final es tornava a començar per ordre invers, de baix a dalt de la llista, de l'últim al primer.
El "cant" de subhasta[modifica]La mecànica del cant de subhasta era la següent: El subhastador cantava de dalt a baix, és a dir, la cantarella començava per un determinat valor monetari i, en sentit decreixent, s'anava restant import al lot. De sempre s'havia cantat de mitja pesseta en mitja pesseta. Després es passà a cantar de pesseta en pesseta. Aquest canvi es va produir amb el trasllat del lloc de venda de la Plaça del Peix (Plaça st. Pere) a la Plaça Nova, el febrer de 1949. Al final de l'activitat de subhastador de Vicenç Juanola, a principi de la dècada de 1960, malgrat que el més corrent era continuar cantant de pesseta en pesseta, ja es cantava per duros, sobretot en lots d'un import elevat. Quan s'havia de cantar un lot important - per exemple, un mero o una tonyina de bon pes se solia dir "va de X pessetes d'eixau", que vol dir que el subhastador - previsor davant la possibilitat que la seva valoració del lot no fos la correcta - es guardava la capacitat de tornar a començar el cant per un import superior a les X pessetes d'eixau. Era una mena de roc comercial a la faixa. Això passava quan, al començar a cantar, agafaven el subhastador pel mot (per exemple, començava un lot per 40 pessetes i ja li prenien de seguit); l'evidència de la valoració a la baixa efectuada pel subhastador i l'esment previ de l'eixau li donaven el dret a tornar a començar a cantar per la quantitat inicial (40 pessetes) més l'eixau que havia previst (per exemple, 10 pessetes: "va de 10 pessetes d'eixau"). El traginer també tenia el dret de fer tornar a cantar quan, davant d'una equivocació clamorosa, el subhastador li admetia l'error flagrant o comprovava que aquest estava despistat. Tanmateix, Vicenç Juanola també reconeix que sempre hi havia qui anava de mala fe.
L'adjudicació del lot[modifica]El moment àlgid de la subhasta del peix arribava en aquell instant immediatament anterior al crit de "meu" etzibat per un traginer qualsevol, aturant el cant al preu que més li convenia. De tant en tant sorgien disputes per dirimir quin comprador havia aturat el cant. Evidentment, en aquests casos - poc corrents -, el subhastador esdevenia l'àrbitre que havia de posar pau. Vicenç Juanola subratlla que, quan dos traginers es barallaven, la causa de fons, sovint, era la competència directa que es feien a les places de venda. La feina de subhastador, per tant, requeria estar sempre amb l'ull viu: no només havia de tenir la suficient mà esquerra per lidiar els conflictes, sinó que calia vigilar, per exemple, la qualitat del peix - que no fos del dia abans - o comprovar que els lots estiguessin ben arreglats. A vegades es posava a cada lot un paper o una targeta amb el nom del comprador per a evitar embolics. El subhastador, al seu torn, anotava al seu nom en una llibreta, que s'organitzava per columnes de compradors. A cada fila s'apuntaven les quantitats adjudicades o pagades per cada lot adquirit (50 ptes., 100 ptes...). Al final de la jornada, cada dia, el subhastador escrivia una nota a cada traginer anotant l'import del que havia comprat. No era infreqüent que el mateix subhastador, moltes vegades, la hi portés a casa seva (només als del poble; als de fora, evidentment, no). Els compradors de fora la vila havien de pagar diàriament la mercaderia adjudicada, mentre que els comerciants locals liquidaven amb el Pòsit de pescadors a final de setmana. Val a dir que els traginers havien de disposar d'una llicència per a poder accedir a la subhasta de peix. No podia anar - hi qualsevol: calia, i encara cal, un permís d'intermediació comercial. Tampoc es tractava d'un tràmit gaire onerós. Usualment, aquesta llicència només es demanava a la concurrència forana, sobretot si era de caràcter esporàdic i, per tant, poc coneguda a la plaça local.
La jornada laboral[modifica]    L'organització diària de la subhasta del peix seguia un procés molt pautat i repetitiu, fruit de pràctiques ancestrals que, d'una banda, adaptaven la comercialització a les necessitats horàries de la producció però que, de l'altra, també impel·lien els pescadors a observar els requeriments del mercat final. Sigui com sigui, la jornada del subhastador era llarga, per bé que intermitent. La seva feina començava de bon matí.
La subhasta de primera hora[modifica]A la primavera se solia efectuar la primera subhasta -o, com s'anomenava, "la primera hora"- cap a les sis del matí; a l'hivern, la subhasta es produïa una mica més tard, al voltant de dos quarts de vuit o les vuit del matí. A primera hora s'esperava que arribessin els arts després d'haver acabat el primer vol. La primera venda del dia era la millor, la que donava més diners, atès que el peix era ben fresc i es venia el mateix matí a Castelló d'Empúries o a Figueres. Interessava a la gent de L'art, per tant, ésser - hi amb les captures just acabades de fer. Els participants en l'art solien ésser els elements més humils de la població, la base miserable de la piràmide social del mon pesquer. Es podia afegir a l'art qualsevol persona, ja que no calia disposar d'uns coneixements de pesca especialitzats i concrets: qualsevol era capaç d'agafar un estrop i estirar feixugament platja amunt, una vegada i una altra. Durant les dècades de 1950 i 1960 hi havia dos arts: la de'n Salvador Salamó - en Bardalagues - i el de l'Antoni Marés - de can Pauet -. Eren els únics arts que restaven als anys 50's. Els arts agafaven, sobretot, rogeret (molt apreciat), calamars, roger, boga, reget, pops (on n'hi havia més era davant de l'hotel Terrassa, al costat de les muscleres). També acudien a la primera venda matinal les teranyines -o barques de llum que disposaven d'un bot auxiliar amb generalment quatre fanals-, que eixien a pescar al capvespre, entre les set i les nou del vespre, segons les condicions meteorològiques. Arribaven a port just abans de la primera subhasta. Les teranyines anaven a pescar a la Planassa -o "Planeu", com en diuen els pescadors de Roses-, és a dir, per tot el golf de Roses, entre l'Escala i Jóncols, tot cercant peix blau (verats, anxoves...), però sobretot l'exquisida sardina. A la primera subhasta del matí també hi participaven els anomenats pescadors petits amb els seus llaguts de dimensions escarransides, mesurats a pams, que es dedicaven al palangre o a tirar la xarxa. Alguns d'aquests petits pescadors -simples unitats humanes ajudades per un fill o un pare ancià- s'estaven dies a les barraques de pescadors de l'Almadrava, la Pelosa o a Jóncols. Finalment, no era gens infreqüent que el cotxe de línia de Cadaqués baixés per a ser subhastat a Roses, una pràctica que s'allargà fins a l'any 1960 i que completava l'oferta halièutica de la llotja rosinca. A la subhasta, les primeres de vendre eren les teranyines, que tenien aquest privilegi històric. Tot seguit posaven en valor de mercat les captures dels pescadors petits i, després, el peix de l'art i el de Cadaqués. Si totes les subhastes del dia són un cafarnaüm de crits, de corredisses, de cops de caixes, de pescadors i traginers anant amunt i avall, la de la primera hora sempre s'hi afegia la pressa manada perquè el camió de Transports Brunet havia de sortir disparat, a les vuit del matí, cap als mercats de Castelló d'Empúries i Figueres, a dur el peix fresc.
La subhasta de segona hora[modifica]Passada la primera subhasta, tothom anava a esmorzar, generalment a casa seva, encara que Vicenç Juanola recorda haver vist, de ben petit, els pescadors de les teranyines encendre un feix de tòries al costat de llevant del carrer Francesc Macià i esmorzar peix. Havent esmorzat, els pescadors de l'art tornaven tot seguit a tirar el vol, les teranyines ressagades arribaven i preparaven el peix per a la segona venda, que s'efectuava de les deu del matí endavant, una mica en funció de l'hora d'acabament del segon vol. Es repetia, doncs el cerimonial: Els pescadors petits presentaven el peix per a vendre directament a terra; les teranyines posaven les seves captures en caixes. Era una subhasta més relaxada, sense les presses d'haver d'abastir un mercat comarcal, sense l'obsessió de veure l'automòbil de'n Brunet esperant. El peix comercialitzat ara no sortia fins al vespre o bé l'endemà amb l'inefable transportista.
La subhasta de darrera hora[modifica]Cap a les sis de la tarda s'efectuava una altra -i darrera- subhasta. Primer es venia el peix de les barques petites que no havien estat a temps al matí de vendre. Posteriorment, es licitava el peix de les barques d'arrossegament o de bou -les més grosses i capitalistes. La subhasta de tarda començava i, amb l'incipient turisme de la segona meitat dels anys cinquanta i primers seixanta, esdevenia un veritable espectacle, en el qual es barrejaven en rotllana pescadors cansats, compradors -o traginers, com sel's anomenava- d'ull viu i ociosos turistes embadalits davant el tipisme d'unes formes comercials amb regust antic. Però la subhasta era un espectacle efímer. Dues hores més tard ja s'havia venut tot el que es podia vendre. L'endemà a primera hora es tornarien a repetir els gestos, els crits i els nervis. Ara, però, la Llotja tornava a quedar deserta, lentament. Només uns quants empleats del Pòsit es mantenien ferms en el propòsit de netejar un terra irisat per les escates del peix subhastat.
Testimonis[modifica]Testimoni de Julia Baiges[modifica]A la plaça Sant Pere es feia la subhasta del peix i enfront de la plaça hi havia una petita platja a on es posaven els petits bots de pesca i també una barca de rem que l'anomenaven "l'Art". Treballaven molts homes en aquella barca. A l'estiu, quan feia molta calor, la gent dormia unes hores a les platges al costat dels bots. En la plaça Sant Pere feien la verbena de Sant Joan i Sant Pere. Primer feien una foguera i tots portàvem patates i pomes i les posàvem al foc i després ballàvem al voltant del foc i ens ho passàvem molt bé, quasi tot el poble venia a la verbena. Primer, la subhasta del peix es feia al carrer, i després ja es va fer en una plaça coberta que va estar força bé, doncs allà no es passava ni fred ni calor.
Bibliografia[modifica]
|
Darrera modificació de la pàgina: 30 març 2016 a les 17:33.
S'ha visitat aquesta pàgina 29.488 vegades.