Tot i viure a la urbanització de Mas Mates, l'espai on fem l'entrevista és una gran sala diàfana decorada amb tota mena d'estris relacionats amb la matança del porc. Com si es tractés d'un viatge en el temps i en l'espai, una gran xemeneia al centre de la gran estança ens transporta al seu poble, Beas de Segura, on va néixer l’any 1923.
El seu pare era pastor i es dedicava a la venda de llet, igual que la seva mare. Fins als dotze anys, va anar a l'escola, però després ho va deixar perquè la seva mare va tenir bessons. Malauradament, les criatures van morir. Recorda que la seva mare, com que tenia llet, anava a casa de les famílies adinerades per alletar els nens. Mentrestant, la Trinidad s'havia de quedar cuidant dels germans. Després, quan va tenir edat suficient, va anar a collir olives.
A casa eren tres germans i recorda que, durant la Guerra, van passar molta gana: “Comíamos una cosa que se llamaba orejica de liebre. La suerte es que nosotros teníamos cabras, así que, de vez en cuando, matábamos una cabra, hacíamos la orza y así hacíamos la vida.”
Pel que fa a la Guerra, recorda especialment els successos de Cornicabral: segons relata, al començament de la Guerra, els del bàndol republicà van agafar els més rics del poble i els van tenir retinguts en una escola, a La Villa. Ella i les seves amigues els anaven a veure; després, els van portar a Cornicabral, els van matar i els van enterrar allà mateix.
Als divuit anys, va començar a sortir amb qui seria el seu home. Després d'estar cinc anys festejant, van parlar amb els seus pares per casar-se però la família li va dir que havien d'esperar més; ells no van voler esperar i se'n van anar a viure junts. Durant un temps, van viure a casa dels seus sogres i, després, el seu pare va preparar un habitatge per anar a viure amb ells. Als nou mesos de casats, van tenir la seva primera filla, la Rosa, després la Carmen, en Paco i, finalment, la Juana, una nena que va néixer amb la síndrome de Down i que als tres anys va morir. Ara ja fa uns anys que la seva filla Carmen també va morir.
Recorda que allà, a Beas de Segura, es van fer unes cases de protecció oficial i a ella li va tocar una. Anys més tard, la seva germana va venir a treballar a Roses i, en tornar, els va parlar de la gran oportunitat que representava anar a treballar a Catalunya; ells van voler provar fortuna i el 1966 van arribar a Roses.
Encara recorda quan va veure el mar per primera vegada: passaven per una carretera plena de corbes i, a cada revolt, es veia el mar; comenta que li feia molta por. Va ser un viatge molt llarg. Quan va arribar a Roses, l'autocar els va deixar al bar Brasil.
Entre somriures nostàlgics, la Trinidad explica que els autocars anaven carregats de tot, la gent agafava totes les coses del poble per emportar-se-les cap aquí: matalassos, oli, embotits, xoriços, formatge, fins i tot, pa. Els autocars en aquella època eren autèntiques naus colonitzadores no exemptes de perill. Recorda una vegada que, durant el trajecte, es va trencar una garrafa gran d'oli i van haver de fer tot el viatge amb els seients i el terra de l'autocar ple d'oli.
Quan va arribar a Roses, recorda que vivien tres matrimonis en un pis del carrer Cosconilles. El seu home va treballar a la construcció i les seves filles, als hotels. Ella va treballar deu anys a casa del comandant d'aviació del Pení i alcalde de Roses, el senyor Juan Sobirà, fent les feines de casa.
Amb el temps, es van comprar una parcel·la a la urbanització Mas Mates. Comenta que aleshores no hi vivia gairebé ningú, fins i tot recorda que passaven els senglars al costat de casa.
Per acabar l'entrevista, diu que no troba a faltar gaire el poble; recorda sobretot les seves amigues i la casa de protecció oficial que van deixar, però ara fa vint anys que ja no hi va i, com ella diu: “Ahora vas allí y no hay nadie. Se fue hasta el cura”, comenta rient. [1]
