Avui dia, per tenir aigua corrent només hem d’obrir l’aixeta de casa, però a Roses, quan la Teresa era jove, no totes les cases en tenien.
Sobre l’aigua, la Teresa ens pot explicar moltes coses, ja que durant molt de temps es va encarregar de cobrar els rebuts. Recorda que només hi havia aigua corrent al centre de Roses, i només en algunes cases. A la zona anomenada l’Enxanxe (l’eixample) i a la punta, en canvi, no n’hi havia. L’any 1946, quan va anar a viure a casa dels seus sogres a l’Enxanxe, recorda que encara havien de rentar la roba amb l’aigua de la font.
La Teresa va néixer l'any 1920 a la casa que hi havia sota el porxo, on ara hi ha l’Ajuntament. El seu pare era lampista i es preocupava del subministrament d’aigua de la població. És per això que era molt conegut i tothom li deia en Ventura de l’Aigua. La seva mare també era coneguda perquè havia tingut un bar.
La Teresa va anar a l’escola de les monges del carrer de la Trinitat, però ben aviat començà a ajudar el seu pare amb els rebuts: “Per cobrar els rebuts, només podies anar a les cases una vegada al mes, perquè la gent no tenia diners. Costava tres pessetes, però la gent pagava quan podia. Aquí es va començar a granejar quan van venir els forasters. Abans tothom tenia vinyes i olivars, menjaves, però no hi havia calé”, explica la Teresa.
Poc abans de començar la guerra, la Teresa va anar a França a fer la verema, i el seu pare li va dir que es quedés allà fins que se solucionessin les coses. Va estar tres anys treballant a França, servint en una casa, i comenta que li va costar molt adaptar-s’hi perquè no entenia el francès i s’enyorava de la família. Recorda que li van donar una habitació desastrosa; quan la van deixar sola començà a plorar. Van ser temps molts durs per a una noia tan jove. Després va tornar a Roses i va continuar ajudant el seu pare.
Es va casar l’any 1944 amb en Joan Cervera Xatard, que era escatidor, però que també anava a pescar, perquè, segons diu la Teresa, amb una sola feina no es guanyava gaire. Van començar a viure a la casa dels pares de la Teresa, a la primera casa que hi havia sota el porxo de la plaça de Catalunya, però dos anys més tard van anar a viure a casa dels seus sogres, a can Xana, a l’Enxanxe. Van tenir dos fills. Ella es va dedicar a les feines de casa, tot i que durant alguns estius treballava a la cuina del bar Turró, amb el seu home.
De Roses, el que més li agrada és la plaça de Catalunya. Recorda especialment que durant molt de temps el mercat setmanal dels diumenges es feia a la plaça i ella, com que vivia just al costat, sempre hi anava. A més, també feien sardanes, i a ella li agradava molt ballar. Però, somrient, confessa que no sabia comptar les passes i sempre s’acabava equivocant. [1]
