A mesura que els pobles es van transformant en ciutats, la gent ja no es coneix tant i els motius es van perdent, però per poder recuperar els que hi ha hagut, no hi ha res com parlar amb la gent gran. Al seu pare el coneixien com el fill de can Mamet, perquè segons deien, l'avi d'ella sempre que anava a la vinya duia una mena de càntir que anomenaven mamet, i per això li van posar el motiu de Mamet.
Va néixer a Barcelona l'any 1919. Quan només tenia deu mesos, el seu pare va morir, i dos anys més tard la seva mare es va casar amb el germà gran de qui havia estat el seu home, que era vidu i tenia dos fills petits. Va ser llavors que van venir a viure a Roses, a casa dels avis, però quan ella va fer cinc anys, van marxar cap a Olot.
La Quimeta ens explica que el seu padrastre era molt bon negociant i portava carabasses, cebes i altres aliments d’Olot cap a Roses i llavors se’n tornava amb oli per vendre’l. És per això que la Quimeta explica que durant la guerra no només no va passar gana, sinó que fins i tot es va engreixar. Recorda que tenia una tieta a França que els enviava paquets amb menjar i també xocolata. Somrient ens explica que era una nena que no menjava gaire, però que quan va venir la guerra, li vingueren més ganes de menjar, i sempre que podia ho feia. Recorda també que l’últim dia de la guerra van bombardejar Olot. Ells es van amagar al soterrani, i quan es van assabentar que la guerra s’havia acabat, es van menjar les galetes i la xocolata que hi havia fins que no van poder més.
Va anar a l’escola fins als deu anys, però després, com que a casa tenien un negoci de fruita, anava als mercats a vendre. Als catorze anys va anar a aprendre l’ofici de perruquera amb la Maria Collinàs, on després va fer d’oficiala fins a l’octubre de l’any 1940, en què un aiguat molt fort va destrossar moltes cases, inclosa la perruqueria. Va ser en aquelles circumstàncies que la seva mare li va aconsellar d’obrir una perruqueria a Olot: “El meu pare va buscar un paleta, però com que hi havia tantes destrosses no trobava ningú, i va trucar en Ramon Ribas, en Setsaleros, que era manobre i fill d’una cosina seva, per fer les obres”. La Quimeta ens explica per què a aquell manobre que acabaria sent el seu home tenia aquest motiu: “Li deien Setsaleros perquè no parava mai quiet, i una vegada un va dir a un altre: ‘Té un salero aquest noi!’, i l’altre va respondre: ‘Un no, en té set, de saleros!’. I la gent va començar a dir-li en Setsaleros”. Segons la Quimeta, el seu padrastre, a qui ella anomena pare, va portar aquell jove amb la idea que es coneguessin. Es van casar el 1942. Sobre el seu home, tot són elogis: “Va ser un home molt bo, molt treballador i em va estimar molt”, comenta emocionada.
Van venir a viure a Roses perquè a Olot els pisos eren molt cars i el pare d’ella els oferí un magatzem de vi que tenia al carrer de Sant Isidre, on a la part de sobre es podia fer un pis per viure. Comenta que a Roses sempre va tenir molta feina: primer va començar treballant al pis, i després va fer una perruqueria a l’antic magatzem. La perruqueria es deia Perruqueria Quimeta i segons deien ella tenia molta mà a l’hora de tallar els cabells.
Va tancar el negoci l’any 1969, però a ella la continuen coneixent per Quimeta la Perruquera. La feina, comenta, era molt dura, perquè no hi havia horaris. Va tenir moltes aprenentes, com l’Eva Sobirà de can Nitos, l’Anna Maria Compte, la Isabel o la Manoli Díaz, algunes de les quals van muntar després el seu negoci.
El 1970 van anar a viure al carrer del Gravina, on el seu home havia fet una casa, però malauradament ell va morir tres anys després en un accident laboral. La Quimeta té una filla que actualment, tot i treballar a Barcelona, continua estant molt unida a la seva mare. [1]
