Portada de l'edició original de les Gràcies de l'Empordà
Pere Coromines Montanyà va néixer a Barcelona l'any 1870. Els seus pares, Domingo Coromines i Maria Montanyà eren empordanesos, de Biure i Llers, però al moment de néixer els seus quatre fills ja eren a Barcelona, lloc on van obrir una carnisseria.
Escriptor i polític, de Pere Coromines en destaca la seva obra infinita, la feina en defensa de la cultura catalana i l'esforç en la consolidació de les seves institucions culturals i polítiques. Amb l'esclat de la guerra civil s'exilia a l'Argentina, lloc on mor l'any 1939.
El llibre en que apareix citat el municipi de Roses és Les gràcies de l'Empordà, que publica l'any 1919. És un llarg poema en prosa, d'influència Noucentista on elogia la terra empordanesa en tota la seva pluralitat. A Roses dedica la novena i la trentena gràcia:
La novena gràcia de l'Empordà és el golf de Roses. La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tan bé i et troba tan bella, graciosa plana empordanesa, que no se'n vol tornar. De l'una banda, rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d'Orfeu; en l'altra punta entra la mar en els replecs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d'algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres, que al llevar-se el sol, s'omple de lluminoses harmonies. El nostre poeta nacional va cantar-nos de Roses les seves gràcies de sirena; les dunes de la platja són com muntanyes que van de camí. Si al cap dels segles els dos bergans que besunyen per omplir el golf [1] acaben per foragitar-lo de la teva falda, plana gentil de l'Empordà, el mar llatí et trobarà d'anyor, com el desterrat la pàtria llunyana. [2]
A les Gràcies de l'Empordà Pere Coromines també elogia la producció vinícola dels municipis de Roses i Llançà en el capítol anomenat la El vi ranci, trentena gràcia de l'Empordà.
Mes les terres que li foren grates a Dyonissius són els soleis de Roses la grega, les faldes que devallen del cap N'Orfeu fins a la mar, devès Montjoi fins a Llançà i Culera, davant la roca marina del Castellà. Allà s'hi fan encara avui les veremes paganes quan les moces i els seus gojats es troben a les vinyes, i tot omplint les portadores amb les mans degotantes de l'exuberància del fruit s'inflament en promeses d'amor. ¡Ai el vi ranci de Llançà i de Roses! En la copa és enveja dauradam en la boca és perfumada delícia, quan et travessa el pit és foc que t'arbora, i en el cor i en la sang és l'exaltació de la vida, cordial per a les hores d'un bell morir. [3]
- ↑ La Muga i el Fluvià (nota de l'original)
- ↑ Pere Coromines, Les Gràcies de l'Empordà, Barcelona: Francesc X. Altés, impressor, 1919 pp. 41 i 42.
- ↑ Pere Coromines, Les Gràcies de l'Empordà, Barcelona: Francesc X. Altés, impressor, 1919 pp. 98.
