La memòria és sempre un tresor, potser per això cal tenir-la resguardada i protegida. Sovint es compara amb calaixos tancats on es guarden els nostres millors records, però, a vegades, amb l'edat, aquests calaixos es tanquen i són difícils de tornar obrir. Tot i l’atzarosa i extremadament fràgil memòria, la Maria Lluïsa recorda amb tota mena de detalls dos episodis importants de la seva vida: quan va conèixer el seu home i quan va morir accidentalment la seva primera filla.
Va néixer a Banyoles l'any 1924, el seu pare treballava com a impressor i la seva mare, a casa. Com diu ella: “La meva mare ja tenia prou feina amb quatre filles i un fill”. Quan era molt petita, van anar a viure a Olot per motius de feina del seu pare. De la Guerra, recorda especialment els bombardeigs, per sort, no van passar gana ni van haver d'anar a fer el canvi. Després de la Guerra, van anar a viure a Sabadell i ella va començar a treballar en una fàbrica tèxtil, a una filadora. Durant aquell temps, anava a Barcelona per aprendre perruqueria i, després, va muntar la seva pròpia perruqueria a Sabadell.
Recorda que va conèixer el seu home, l'Aquelino Cayuela, un dia treballant. La Maria Lluïsa sembla tornar a viure aquell moment i es precipiten els detalls, els gestos i els mots pronunciats aquell dia: ella era l’encarregada de vigilar que la gent no entrés a la sala. El seu home volia entrar, ella li va dir que qui era, on anava i què volia, i ell va començar a riure; després, sempre que passava pel seu costat li deia: “que es pot passar?”, recorda que era un home molt divertit.
Es van casar i van tenir una filla, però malauradament va morir en un tràgic accident: ella era a casa planxant un vestit per marxar i, en aquell moment, la porta d'entrada estava mig oberta perquè passés l'aire, la petita va sortir al carrer i un carro la va accidentar. Tenia uns cinc anys quan va morir. Després, van tenir una altra filla, la Maria Lluïsa, que ens acompanya durant l'entrevista i amb qui està molt unida.
A Roses venien a passar els estius, perquè la seva família tenia una llibreria al carrer de davant, els deien els de can Diader. Sempre els havia agradat molt el poble i, finalment, l'any 1962, decidiren quedar-s’hi. A més, el seu home era constructor i a Roses, en aquell temps, hi havia molta feina. Recorda que el mateix dia d'arribar al poble, a la llibreria, el senyor Benet Vigo li va dir d'anar a treballar a l'Hotel Univers, on va estar durant molt de temps. Després, van posar una botiga d'alimentació a la zona de Mataporcs i les Viviendas Virgen del Carmen, a l’entrada de Roses. Uns anys més tard, van traspassar la botiga al carrer de Lluís Companys, on va treballar fins que es va jubilar. [1]
