Hi ha establiments que formen part de la petita història d'un poble. Possiblement no sortiran mai a cap llibre científic o antropològic, però han estat un lloc de trobada important a la vida de moltes persones. El bar La Sirena, a la plaça de Sant Pere de Roses, és un d'aquests llocs. Recentment trapassat, la Maria hi va treballar els primers cinc anys d'estar obert. Tot i que no recorda la data d'obertura, comenta que el negoci el va muntar en Josep Planas i la Clarita Cortada quan es van casar, i uns oncles seus de Vic. Recorda que ella obria el bar a les sis del matí i feia els esmorzars: "Venien molts treballadors a esmorzar una tassa de cafè. Com que el feia bo i la tassa era plena, tenia molta gent", comenta, i afegeix que quan els propietaris venien a mig matí ella ja tenia el calaix ple.
A Roses, tothom la coneix com la Maria de les Unces, motiu que prové, segons diu, de la seva besàvia, que era molt bonica i tenia molts diners, i per això li deien la Pubilla de les Unces. Va néixer el 1922, al carrer de les Cosconilles, on abans hi havia el mas Blanc. Tenia un germà, però va morir de meningitis quan tenia nou anys i quedà com a filla única. El seu pare es dedicava a navegar. Recorda que sovint estava fora de casa. A vegades marxava i estava un any sense tornar: anava a Amèrica i a altres llocs. Del seu pare diu que era una bellíssima persona.
La Maria va anar a l'escola de les monges fins que aquestes van marxar a França; llavors, va anar a fer classes amb el senyor Lluís. En aquell temps també va començar a aprendre a cosir a la botiga de can Brigola, on aprenia de modista amb la Teresa. A més, anava a brodar amb la Maria del Faro, que és com es coneixia a la dona d'en José, l'encarregat del manteniment del far de Roses. D'aquella època recorda quan jugaven amb les amigues de la colla com la Montserrat Ortensi, la Maria del Sei o l'Antonieta Bartolí entre d'altres.
Sobre la guerra a Roses, recorda el bombardeig del Canarias i com gairebé tots els rosincs aquella nit abandonaren les seves cases i van fugir cap a les muntanyes. Ells van anar al mas Boscà, i tot i que comenta que les bombes no van matar ningú, van passar molt por. Comenta que a Roses van bombardejar molt. Ells aleshores tenien una nena de vuit anys refugiada a casa, però un dia, a causa d'un bombardeig, la nena va passar tanta por que només feia que estirar-se els cabells i cridar que volia tornar amb la seva mare.
La Maria ens explica que a Roses hi havia molts refugiats, sobretot al xalet d'en Parramon. Allà, moltes dones que no podien fer-se càrrec dels fills esperaven que algú en pogués tenir cura. Eren temps molt durs i de decisions molt difícils. La seva mare va agafar aquella nena perquè la Maria en tingués cura, però aquell bombardeig i la por que va passar la nena van fer que la tornés a la seva mare. Comenta que quan es van acomiadar van plorar molt.
Com molts testimonis, la Maria també recorda la mort del matrimoni Ortensi de can Veroles a causa d'una bomba, les destrosses dels sants de l'església, l'assassinat dels Gadilla i les represàlies posteriors, com el cas d'en Miguelito, el fill de l'Albert Mallol, que va ser portat a Girona i va desaparèixer.[1]
