La vida d'en Leandre ha estat dividida, com la del molts homes de Roses de la seva generació, entre la terra i el mar. Durant una bona part de la seva vida, va treballar la terra i va fer de paleta, i, durant una altra part, va fer de pescador. Tot i així, ell diu amb orgull que és pescador, patró de barca.
Va néixer a Roses l’any 1923, a can Tano, al carrer d'en Mairó; el seu pare es dedicava a la teranyina i a treballar la terra, i la seva mare cosia roba. Després, la família es va mudar i va anar a viure a l'Enxanxe. Va estudiar a l'escola del Pòsit de Pescadors i, més tard, a l'escola nova, a la Sacco i Vanzetti, fins que va arribar la Guerra. Comenta que eren temps molt durs i ja amb onze anys va començar a anar a pescar, anys més tard, van anar també, durant unes temporades, a collir raïms a França.
La memòria d'en Leandre és excel·lent pel que fa als episodis viscuts durant la Guerra, així que, a banda dels reiterats bombardeigs de l'aviació i del Canarias, recorda el nom de les tres barques del sindicat: l'Astúries, la FAI i la Durruti. També recorda alguns successos comesos per alguns “apassionats”, com ell mateix els qualifica, del Comitè, com els perpetrats per en Quatretiros, la crema de la vaqueria, l'assassinat del pare i del fill de l'establiment del Cicle, o l'assassinat de mossèn Francisco a la sortida de Roses.
Als 33 anys, es va casar amb l'Adelaida M. Macau, van anar a viure a casa dels seus sogres, a can Gerola, a l'Enxanxe, i van tenir dues noies. Després, anys més tard, es van fer una casa al carrer de Puig Rom on han viscut fins que, fa un any i mig, van anar a viure tots dos a la residencia Nova Vida.
Treballava la terra, després va anar de paleta i, a la nit, anava a la teranyina, però finalment va pensar: “o tot terra o tot mar”, així que es va treure el títol de patró d'altura i va treballar al mar fins que es va jubilar. A la construcció, va treballar amb en Pere Donat, amb en Quimet Casanovas i amb en Rabell. Pel que fa a la pesca, de 1940 a 1950, va anar a la teranyina i, a la década del 50 al 60, va amar a la pesca d'arrossegament. Recorda la barca Zama, que havia estat al Marroc, i la Lucero del Montgrí.
En Leandre era patró i comenta que feien tres parts: “Abans, a la pesca es guanyava molt, però ara no hi ha peix”; explica que els tres mesos de veda a la primavera són molt importants perquè, en aquest temps, els peixos estan plens d'ous i “un peix porta a l'altre”. Comenta que els pescadors, a vegades, pensen massa a curt termini i, en aquell temps, en ocasions s'arrossegava fins a les roques i s'ho emportaven tot per davant. [1]
