La infància de la Juana no va ser gens fàcil: va néixer a Còrdova l’any 1925 i no va conèixer el seu pare; eren dues germanes i va ser la seva mare, amb l'ajuda dels avis, qui les va criar. La seva mare va haver de treballar molt netejant cases en aquella dura postguerra. Ella va poder anar a l'escola i, quan va començar la Guerra, va estar en un internat de monges.
Començà a treballar als vint anys, també com la seva mare, netejant cases. Van anar a viure a Barcelona, ella va anar a casa d'una gran família que també tenia molta relació amb Roses: la família Rahola. Venien a estiuejar a la casa que la família tenia a Roses i ella els acompanyava. Va ser un d'aquests estius que va conèixer el seu home, en Joan Inglés, fill de Roses. El seu home treballava amb la família Guerra i també anava a la pesca.
La Juana comenta que va estar molt bé treballant amb els Rahola i en guarda un bon record. Tenia uns 25 anys quan es va casar i va deixar la feina; després, van tenir un fill, l'Antoni Inglés. La Juana va començar una nova vida a Roses deixant enrere els anys de feina a Barcelona i la seva infància a Andalusia. Confessa que després de casar-se van viatjar a Còrdova per veure la seva família, però ja no ha tornat a anar-hi mai més, ja no hi té família.
Pel que fa al seu marit, la Juana explica que era vidu, la seva primera dona va morir i ell va quedar sol amb un fill de catorze anys. Es van conèixer i es van casar. Recorda que Roses, en aquell temps, era un poble petit de pescadors on la gent vivia de la pesca, de la vinya i dels horts. Explica, mirant per la finestra, que on viuen ara no hi havia cap construcció, el poble acabava a tocar de la Policia Municipal i fins a arribar a la Ciutadella tot eren camps.
Quan es van casar, van anar a viure amb els seus sogres i cap al 1966 es van fer la casa on viuen ara, al carrer de Pep Ventura. La casa té molt de terreny, gairebé sense cultivar, el solar guarda un encant especial que ens transporta a la Roses d'abans. Un arbre i una torreta de llum són testimonis del pas del temps, símbols que semblen mirar aquesta Roses per on transiten cada vegada més cotxes. La casa era molt gran i van llogar el baix a una empresa que va muntar una cristalleria. Després, aquella gent va plegar i el seu fill va decidir continuar amb el negoci del vidre.
La Juana confessa que ella sempre ha estat una dona de casa, sense gaires diversions: “Mi oficio era limpiar, otra cosa no había”. El seu home fa tres anys que va morir. Ella viu a casa però mai no està sola perquè té la companyia dels seus fills, en Joaquim i l'Antoni. [1]
