|
|
Josep Maria de Sagarra
De Rosespedia
 Bust de Josep Maria de Sagarra a l'Institut del Teatre /Autor: Kippelboy  Retrat de Josep Maria de Sagarra dibuixat per Ricard Canals /Centre de Documentació de les Arts Escèniques Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) fou un poeta, novel•lista, dramaturg, periodista i traductor català que fou membre destacat de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres [1]. Fill d'una família amb orígens dins la noblesa rural catalana, des de molt jove s'interessà pel món de les lletres, ofici del qual en va poder viure.
Com a escriptor fou un autor prolífic en els diferents gèneres literaris que conreà i fou molt popular. Entre les obres més conegudes hi destaca el Cafè de la Marina, un clàssic del teatre en català, o bé Vida Privada, una novel·la que retrata la societat barcelonina d'aquell temps.
Pel que fa la relació de Sagarra amb el municipi de Roses, és en la vessant periodística de l'autor on trobem un Aperitiu, publicat el 27 de setembre de 1934, que dedica a la vila. L'Aperitiu va ser la seva columna al setmanari Mirador entre els anys 1929 i 1936, des d'on compartia les seves observacions i reflexions sobre temàtiques molts variades.
En l'Aperitiu que dedica a Roses, Sagarra presenta diverses observacions de l'entorn i les gents de la vila. Parla sobretot de 4 aspectes ben diferenciats al llarg de l'article. Comença l'aperitiu descrivint el paratge on es troba Roses, exaltant-ne el seu alt valor natural i la seva bellesa:
Roses_ Una de les visions de paisatge més positivament impressionants que hi ha a Catalunya és el golf de Roses, encastat a la plana empordanesa, i vist des d'una alçada sense pretensions, des del coll de Sant Genís, per exemple, o des de la carretera que va de Cadaqués a Roses, en el punt que comença la baixada i es descobreix la immensa corba blava del golf. La primera vegada que vaig contemplar aquest espectacle meravellós de mar, conreu i muntanya, era un dia d'hivern net i pelat, d'una transparència de diamant, i podia caçar amb els ulls des de les arestes nevades del Canigó fins al caputxot blavós i foll de les illes Medes.
Des d'aquell dia, cada vegada que em trobo amb aquest teló de fons únic, no puc fugir de cap manera de la sensació que dóna l'imprevist, una sensació que dilata la nina de l'ull i fa badar la boca amb aquella ganyota típica de l'admiració.
La grandesa de l'espectacle consisteix en la convergència de dos elements tan ben tallats i tan ben acabats com són la línia del golf amb la inacabable cresta de muntanyes que vénen a ésser el marc on s'aguanta el safir immens de l'aigua, i la vastíssima i policromada plana empordanesa amb la cresta pirenaica, colossal i llunyana.
La plana és un trinxat deliciós de color de carn i de mongeta tendra, amb les anguiles nacrades dels rius que van a morir damunt del llavi fresc i salat de la platja grandiosa. L'aigua del golf, generalment calma, és d'un blau uniforme i optimista que no admet reserves. Entre els queixals de roca que van acompanyant la corba delicadíssima fins arribar al cap de Bagur, es distingeix per la seva perfecció el turó de Torroella de Montgrí, amb el mugronet del castell al cim, que vist de lluny sembla el pit d'una senyoreta ben conservada.
Tot aquest gran espectacle de conjunt es va perdent a mida que la carretera baixa, i quan us trobeu a Roses clavats de galtes al mar, el golf s'ha convertit en un llac de somni, tot ell d'un vidre irisat que us tapa la respiració. Difícilment es troba en
tota la Mediterrània un lloc on el mar doni aquesta infinita sensació de calma i de pedra preciosa, i on s'eixampli l'horitzó d'una manera romàntica tan dolça i tan poc torturada. [2].
Segueix l'article amb la coincidència del seu criteri de bellesa amb el dels habitants de Roses: la millor posta de sol.
La gent de Roses ho saben perfectament, i per això estan tan orgullosos de la seva badia, i no hi ha dubte que tenen dret a aquest orgull, perquè a Roses hi ha unes postes de sol Impossibles de descriure i de pintar sense fer un paper ridícul, perquè en realitat són postes de sol més de l'altre món que d'aquest.[3].
Un cop a Roses fa una descripció de la vila i de les costums que li agrada observar cada cop que visita el municipi:
A Roses hi ha un estiueig fort, amb hotels i cafés grandiosos, i club nàutic i cases de preu i de gust. A mi, però, sempre que vaig a Roses, m'entra un desig ràpid d'anar a la platja dels pescadors, amb la plaça que fa com una mena de queixal corcat dintre del qual vegeten les parets pobres i els establiments de beguda barata. Allí m'agrada veure les vaques i les barques de bou amarrades, i les que neden dins de la badia i arriben a la caiguda de la tarda carregades de peix. Amb el primer terme de les paneres curulles de pops llepissosos, la làmina metàl·lica i gelatinosa de la badia de Roses m'agafa unes proporcions de somni que em fa caminar amb els dits dels peus sense tocar de talons a terra.[4].
Finalment, tanca l'article amb la descripció de situacions viscudes a l'establiment conegut com ca la Mamà, fent una descripció de la propietària i la parròquia. Evoca els records d'anteriors visites i informa del tancament d'aquest establiment que tant li devia haver agradat.
He vist amb tristesa que d'aquest indret tan salat i tan picant de Roses ha desaparegut un dels seus millors establiments de beguda. A la mestressa d'aquest establiment li deien la Mamà. La Mamà tenia quatre filles ondulants, fresques i molt ben proporcionades, amb una ànima tendra i oliosa com una bona amanida del país. Amb la Mamà i les seves filles jo havia tingut llargues converses, i més d'una nit ens havia atrapat la matinada entre copes i cançons, en companyia dels pescaires, i la Mamà, que era una gran aficionada al cant i a la poesia, ens destapava dues ampolles de rom o de conyac sense cobrar ni un cèntim. A més a més d'aquesta generositat, la Mamà plorava quan jo recitava algun poema una mica trist. Aleshores jo tenia més bona memòria i més bon humor, i de tant en tant m'agradava recitar poemes a persones que poguessin comprendre'ls i sentir-los, com eren la Mamà i les seves filles i els pescadors que m'acompanyaven.
Una nit, en aquest establiment, vaig trobar-hi dos respectables ancians que amb una canya, quatre cordills i una paella feien una orquestra brillant. Aquests ancians venien de França i estaven torrats com una sopa, i demanaven amb llàgrimes als ulls una veu humana que els acompanyés; aleshores la Mamà, per complaure'ls i sense tenir-ne gens de ganes i amb una veu tristíssima, els va cantar el Vals de las Olas.
Ara aquest establiment està tancat i barrat ; mentre una noia del bar veí m'explica la desgràcia, entre un rotllo de pescadors estan subhastant una tonyina grossa com un porc, i l'aigua de la badia de Roses es va envernissant amb aquella tinta nocturna i solemne del repòs Integral.[5].
- ↑ Colaboradors de Viquipèdia. Josep Maria de Sagarra. Viquipèdia, L'enciclopèdia lliure, 2014 (data de consulta: 23 de setembre del 2014). Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_de_Sagarra_i_de_Castellarnau
- ↑ L'Aperitiu, El Mirador, setmanari de literatura art i política. Any VI, nº295, 27 setembre de 1934. p.2
- ↑ L'Aperitiu, El Mirador, setmanari de literatura art i política. Any VI, nº295, 27 setembre de 1934. p.2
- ↑ L'Aperitiu, El Mirador, setmanari de literatura art i política. Any VI, nº295, 27 setembre de 1934. p.2
- ↑ L'Aperitiu, El Mirador, setmanari de literatura art i política. Any VI, nº295, 27 setembre de 1934. p.2
Enllaços externs[modifica]
|
