|
|
Joan Pous Danés
De Rosespedia
 Joan Pous / Autora: Judith Ijsselstein
Va néixer a Roses l'any 1906. El seu pare es dedicava a la terra. Durant la guerra de Cuba va desertar. A casa seva hi vivien tres matrimonis. "La meva vida ha estat molt amarga", comenta el senyor Joan.
Semblant al personatge borgià de Funes el memorioso, la memòria del senyor Joan és prodigiosa, extraordinària, exacta. "Jo només tinc una gran memòria", crida el senyor Joan només de començar a parlar. Parla de quan anaven a comprar el pa, que ho apuntaven a la llibreta i, quan tornaven de treballar de França, pagaven els deutes. Es recorda del senyor Cufí, que portava un col·legi particular; del col·legi nacional, situat al costat de la rambla de Roses, i del rector de Roses, a qui deien mossèn Joan del Dineret.
Precisament va ser gràcies a aquesta facultat memorística, que va ser l'encarregat de portar la tovallola. Durant la comunió, portar la tovallola era una tradició popular vinculada a l'església: el noi o noia més cristià era el primer de la fila i l'encarregat de portar una tovallola com a símbol de la seva notorietat. Aquell any el vicari va preguntar quines eren les atribucions del bisbe. Ell va ser l'únic que les sabia. Va ser així com va passar al davant d'altres famílies. Per ell va ser molt bonic. Ell, de família humil, va passar davant dels altres gràcies a la seva memòria. El seu pare va estar molt orgullós d'ell.
Durant la guerra, era caporal de fusell metrallador. Van ser detingut i els van portar presoner al camp d’ Irun. Allà la gent els donava coses per menjar, els portaven fruita i els donaven ànims per continuar.
Quan tornà de la guerra, el seu pare havia mort i la seva mare guanyava poc. Ell va anar en mar i als olivars. El senyor Guerra va veure que tenia una gran memòria, va confiar en ell i li va ensenyar els secrets del vi, de les dues fermentacions: la del most i la de l'alcohol. Era tan bon treballador que li van proposar fer-se soci del negoci. Ell s'ocuparia de la zona de Figueres cap al sud i el senyor Guerra, d'aquesta zona. Però no ho va voler. Recorda la família Guerra, de tot el que aquesta família van fer per ells: "El senyor Pujol, el metge, ens va dir que una filla nostra podia perdre la vista. La situació era molt greu. Gràcies a la família Guerra i al doctor Barraquer, amb qui vaig tenir una gran relació, vam poder salvar-li la vista. La meva filla tenia al·lèrgia al pol·len."
De Roses diu que és una badia excepcional. La seva forma de ferradura és única al món i la seva bellesa és només comparable a la de la platja del Sardinero a Santander.[1]
- ↑ " La gent gran de Roses, cent vides, mil històries 1903/1918". Ajuntament de Roses, 2005. p.24
|
