Va néixer a Roses, al carrer de Sant Sebastià, el 1919. El seu pare fou carrabiner. Però, quan tenia només 5 anys, en Joan va quedar orfe. Va viure a casa de la seva àvia i, als 10 anys, va abandonar Roses per ingressar al col·legi d'orfes de carrabiners a Madrid, a l'Escorial. Allà cursà els seus estudis fins als 18 anys, moment en què sortí destinat a la comandància de Figueres. Però, "per ironies del destí", com ens diu en Joan, no s'hi va poder incorporar fins acabada la guerra. Va trigar tres anys a arribar a Figueres ja que va començar la guerra i va estar al front de Madrid.
Amb veu ferma però sense voler entrar massa en detalls, en Joan llegeix allò que ha apuntat al petit quadern, possiblement no tant per por d'oblidar-se algun episodi (mai ho podrà oblidar), sinó més aviat per tenir cura de no dir res més d'allò que cal dir. "El front de Madrid era molt gran", ens comenta, "i els nacionals van entrar a les primeres cases de Madrid, però vam resistir. Aleshores miraven d'atacar per altres bandes. Jo vaig estar als fronts de Guadarrama, Somosierra, Jarama... Després va començar la retirada. Vam anar a Saragossa, després a l'Aragó, més tard vam anar a l'Ebre i allà es va aguantar". Posteriorment, va anar destinat a Barcelona.
"Vaig seguir la veta, corrent d'un lloc a un altre, durant tres anys i quasi sempre en retirada, fins a creuar la frontera, moment en el qual vam ser dirigits cap al camp de concentració d'Argelés, a França, on l'exèrcit de les colònies franceses, format per senegalesos, ens van tractar de forma inhumana. Vàrem arribar i no ens van posar sota coberta. Allà a la platja, aquells senegalesos et donaven el pa i l'aigua com si els donessin al bestiar. Amb vuits dies que vaig ser allà, en vaig tenir prou. No ens van donar res més que pa i aigua, així és que vam decidir fotre el camp i així ho vam fer". Al cap de vuit dies, amb dos companys més, un de Portbou i un altre de Figueres, es van escapar del camp. Durant el dia es van amagar i a la nit van travessar la frontera i van sortir a Sant Climent. Va anar a presentar-se a les autoritats locals a la comandància de Figueres, on havia estat destinat abans de la guerra.
Durant dos anys va estar sota expedient, "bajo depuración", diu en Joan. Va aconseguir la seva baixa el 31 d'agost. L'1 de setembre, és a dir, un dia després, va ingressar a l'exèrcit, a la caixa de reclutes de Girona. Comenta que altres no la van fer, però que ell va haver d'anar a Barcelona, on va passar tres anys.
Quan es va llicenciar, no tenia cap ofici i treballava en allò que es presentava. Va anar dos anys a la teranyina, després 29 anys a la pesca d'arrossegament i, a l'últim, quatre anys a la teranyina, fins que es va retirar. Es va casar el 1946, amb l'Anna Martí Font, que va morir ara fa només tres mesos. Van tenir una filla, tres néts i quatre besnéts. La va conèixer amb la colla amb què sortien i anaven a les festes de Palau, Castelló...
En finalitzar l'entrevista, tornem a parlar sobre la guerra i en fa una reflexió: "Vam començar al front de Guadarrama. Vam sortir onze companys de l'acadèmia i aquell mateix mes en van matar dos, amb 18 anys. I allà mateix els vàrem enterrar. Des d'un principi, la veia perduda [la guerra]. No teníem els reforços que ells [els nacionals] tenien, ni la mala llet. Perquè, escolta, els moros eren de por. Allà on anaven feien barbaritats. [...] Qui vulgui contar gestes de la guerra... res, tot eren calamitats". [1]
