Guerra dels nou anysDe Rosespedia El conflicte[modifica]La Guerra dels Nou Anys (també coneguda com la Guerra de la Lliga d'Augsburg, la Guerra de la Gran Aliança, la Guerra d'Orleans, la Guerra de Successió del Palatinat, o la Guerra de Successió Anglesa) va ser una guerra lliurada a Europa i Amèrica del 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Augsburg — que des del 1689, amb l'entrada d'Anglaterra va ser coneguda com la "Gran Aliança". La guerra es produí com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rin, així com també, per part d'Anglaterra, per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia auspiciada pels francesos. L'escenari de guerra a Nord-Amèrica, representat per colons francesos i anglesos, va ser conegut a les colònies angleses com la Guerra del rei Guillem.
La guerra a Catalunya[modifica]L'únic teatre d'operacions decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de aportar el suport suficient. Els combats van estar dominats per una guerra amfíbia, amb el bombardeig naval de diverses ciutats costaneres de la Corona d'Aragó, com Barcelona, Vinaròs, Peníscola i Alacant. Les forces franceses comptaven amb uns 12.000 homes el 1690, però aquesta xifra va baixar a 10.000 homes el 1691. El 1694, quan la resta de fronts estaven més tranquils, el front català va adquirir més importància i les tropes franceses van incrementar els seus efectius fins als 26.000 homes. A causa del Setge de Roses, la ciutat va caure el 1693, tot i que posteriorment els francesos van vèncer als espanyols a la Batalla de Verges el 27 de maig de 1694, prenent Palamós el 31 de maig, Girona el 10 de juny, Hostalric el 29 de juny, i Castellfollit de la Roca el 8 de setembre, amb un front que es mantindria estable fins l'ofensiva de 1697. La negativa d'algunes poblacions a pagar, i les accions dels miquelets produeixen represàlies en forma de crema de cases i esglésies. L'arribada de la flota aliada comandada per l'almirall Russell va evitar el setge que es planejava per Barcelona. Però quan, el 1696, la flota marxà de Cadis cap al nord, va fer possible que el 1697 Lluís Josep de Borbó, duc de Vendôme, amb la flota francesa de Victor-Marie d'Estrées, va capturar Barcelona amb la acció militar més important del finals de la guerra.
El setge de Roses (1693)[modifica] La marina francesa es composaba de 17 naus, 35 galeres i 2 "Galiote" de bombes, l'esquadra del comte de Estrées sostenir el lloc per mar, van desembarcar 1.400 homes de les naus dirigits pel marques de la Porté i 2000 homes de les Galeres . Els 18 canons posats en bateria, van fer 150 dispars per dia, mentre els morters disparaven pel seu costat. Fins que Roses va capitular al cap de set dies de setge. Gabriel de Quiñones la va rendir després que el 8 de juny una bomba va arrencar un braç al comandant de la fortalesa, Pere de Rubí i de Sabater, qui va morir de les ferides a Barcelona.
Conseqüències[modifica]Els francesos van vèncer als espanyols a la Batalla de Verges el 27 de maig de 1694, prenent Palamós el 10 de juny i Girona el 29, i Hostalric i el 8 de setembre, Castellfollit, amb un front que es mantindria estable fins l'ofensiva de 1697, en la que es conqueriria Barcelona. El 1697, pel Tractat de Rijswijk, el Regne de França retorna la plaça. |
Darrera modificació de la pàgina: 8 març 2011 a les 19:53.
S'ha visitat aquesta pàgina 11.055 vegades.