Va néixer el 18 de juliol de 1918 a Vilajoiosa. La seva família es dedicava al filat de cànem, que servia per fer les cordes i, especialment, les xarxes per a les arts d’arrossegament. Va venir a viure a Roses el 1947, quan es va casar: “Cap al 1945 va haver-hi una gran baixada del petroli i la pesca era molt difícil de fer. No es podia viure. No hi havia petroli i no et guanyaves la vida. A més, si volies anar a la pesca havies d’anar amb fuel, que és molt dens i s’havia d’escalfar...”. Després va anar a Canàries i, finalment, a Roses.
Durant el transcurs de l’entrevista, en Gregori, de veu suau i accent marcadament alacantí, em parla de la seva família. M’assenyala les fotos familiars que decoren l’estança i em diu: “Aquelles són les meves nétes, l’Eugènia i la Maria, i aquelles, les besnétes, veu ?” S’aixeca i lentament agafa les fotografies i me les dóna. Després, continua el seu relat. Explica que van venir a Roses perquè tenia família que ja hi vivia. Al començament van ser temps difícils. Va venir ell i la seva dona, l’Eugènia, que va morir fa uns 10 anys i a qui va estimar molt. La forma com en parla denota que la troba molt a faltar. Van tenir dos fills, però un va morir quan tenia 19 anys. De cop em diu: “I de la guerra no hi ha res, no en parlo?” En Gregori sembla impacient per parlar-ne, potser perquè durant molt de temps ha hagut de callar o perquè ara la Guerra Civil torna a estar d’actualitat.
“Jo, la mentida, no te la diré, no puc dir-te-la. Et diré la veritat, però si veus que pots tenir problemes no la posis”, manifesta en Gregori.
Dos mesos després d’esclatar la guerra, va anar de voluntari a lluitar contra els feixistes, amb la primera Columna Confederal de Llevant. Va anar al front de Terol. Passats pocs mesos li van demanar si es volia militaritzar, i ell no ho va voler. Però, temps després, la seva quinta es va militaritzar a la 151 de marina. Ho recorda així: “Els feixistes ens varen cercar i ens varen agafar com a presoners. Els moros estaven a punt d’afusellar-nos i encara bo que va venir un alferes a preguntar-los què feien, la qual cosa ens va salvar la vida.” Després, en Gregori comença el seu calvari, primer, a Miranda de Ebro, a Burgos: “Allà hi vàrem veure barbaritats. Als catalans ens deien perros catalanes...“ Després, van estar a Oviedo, a Arriondas; i, més tard, a Soto de Dueñas. “A Oviedo ens van destinar al cementiri. Veies atrocitats, cada dia n’afusellaven 15, 18, 22...”, rememora en Gregori.
Comenta que al camp es dedicaven, sobretot, a matar polls: “Hi havia un noi que tenia un casc on bullíem aigua i on posàvem la roba per matar aquells insectes.”
Va quedar lliure, perquè va haver-hi una ordre dels militars, i va tornar cap al seu poble. En Gregori diu que aquells temps van ser també molt difícils: “Allà, al poble, la vam passar més puta...! Els niños bien i tots aquells ens tractaven a pataes, a pataes!”
Després, un cop a Roses, va començar a treballar en el que podia: descarregar canyes, ciment en pols i, més tard, es va dedicar a la pesca. Durant 9 anys va anar de patró en un iot de luxe d’un adinerat metge francès. Sortien de Saint Tropez i anaven per les illes del Mediterrani. Va fer una feina molt maca de la qual guarda molts bons records. Quan es va acabar aquesta feina, va continuar amb la pesca fins que, per problemes de salut, es va veure forçat a deixar-la i va acabar treballant a la construcció, portant una grua per al constructor Carrión. [1]
