Quan va venir per primera vegada a Roses, el seu home pensava que a ella no li agradaria el poble. Però, ben al contrari: s’hi va trobar com a casa.
La Francisca va néixer l’any 1922 a Fuente de Cantos, però quan tenia cinc anys va anar a viure a Monesterio, a la província de Badajoz, per motius de feina, ja que el seu pare era conductor de correus. A Monesterio van posar una bodega bar. Recorda que feien el vi allà mateix i que tenien força clientela. No va anar gaire a l’escola, perquè de ben petita ja s’encarregava de fer la feina de la casa i ajudava en el negoci familiar, tasca que va fer fins que es va casar.
Sobre la guerra, comenta que per sort allà no ho van passar gaire malament, perquè tot i que hi va haver aldarulls, les tropes nacionals van entrar a primers d’agost del 1936, és a dir, al cap de dos mesos d’esclatar el conflicte, i per a ells ja es va acabar. Tot i que hi havia mancança de moltes coses, comenta que no es va passar gana: “Un cocido allí se lo comía todo el mundo”, perquè gairebé tothom tenia porcs, bestiar o algun conreu.
Al seu home, en José Carmelo Granda, el coneixia ja des de ben petita. Van començar a festejar, però quan ell tenia divuit anys va ingressar a l’exèrcit i varen estar vuit anys separats. El 1952 es van casar i van venir a viure a Roses, on ell estava destinat. Van llogar una casa al carrer de la Trinitat, que donava a la plaça de l’Àngel, i la Francisca comenta que hi va trobar molt bones veïnes. Recorda que a la plaça les dones més grans treien les cadires de casa i una taula i cada tarda seien a jugar a cartes. Ella hi anava amb els nens petits, i totes compartien la vida com si fossin una gran família. Aquest contacte amb la gent va fer que s’enamorés del poble. Ràpidament va fer moltes amigues, com la Clara, la Maria d’en Vigo, la Brigola o la Maria Rosa. A més, recorda que hi havia molta animació: el Carnaval, que es feia a la SUF, els balls i les quines de Nadal. També comenta que venien molts artistes de renom i grans orquestres a l’Hotel Bahía. Diu que Roses era un poble petit, però amb molta vida.
El que més li agrada de la nostra vila és Falconera i el far. Recorda que quan el seu home estava de servei a Falconera, ella preparava el berenar dels nens i anaven moltes tardes a passejar per la zona. Després es van comprar un cotxe i quan el seu home no tenia guàrdia anaven sovint als pobles del voltant a passar el dia.
La Francisca ha estat sempre una dona molt activa. Comenta que la roba dels seus fills sempre la feia ella, tot i que no havia anat mai a classes de costura. Explica que tot allò que es proposava mirava de fer-ho. Potser aquesta activitat i les ganes de fer coses van fer que a mitjans dels anys seixanta muntés un xiringuito a la platja de Santa Margarida. El van tenir tres o quatre temporades i tenien molts bons clients, especialment alemanys.
El 1966 van marxar a viure a Barcelona, en unes cases militars. També allí van trobar molt bona gent. Però no van deixar mai de venir a Roses, i quan el seu home es va jubilar, hi van tornar.
A la Francisca sempre li han agradat els nens. Comenta que es van casar el 1952, i el 1957 ja tenien cinc fills. Més endavant en va tenir un altre. Comenta que avui dia la gent no en vol tenir, però que no saben el que es perden, perquè porten molta felicitat. I tot rient diu: ”Y nosotros porque nos casamos mayores, si no, hubiéramos tenido más”. [1]
