Mataporcs. Molta gent de Roses coneix amb aquest nom la zona d'habitatges que hi havia a l’entrada de Roses, just abans d'arribar a la Ciutadella, ja que aquí hi vivia la família Corcoll, a can Mataporcs, coneguda per aquest motiu perquè el pare tenia la tasca d’anar pels pobles a matar el porc. Aquesta zona va ser un indret on hi van anar a viure gent treballadora que provenia principalment d’Andalusia. En Fernando és un d’aquests treballadors vinculats al món de la construcció que residia en un d’aquells pisos que ara pertanyen a l’oblit.
Va néixer l'any 1919 a la Puerta de Segura, a la província de Jaén. El seu pare es dedicava a cuidar cabres i ovelles en una finca propietat del senyor Patricio. Més tard, van anar a una altra finca, propietat de Don Andrés Sánchez, al terme municipal de la Chuscarra de Segura. Va anar a l’escola a Puente de Génave, localitat propera, però va començar a treballar molt aviat. Amb un gran sentit de l’humor ens comenta: “Cuando nacía uno ya empezaba a trabajar. Yo empecé a los ocho o diez años y a los quince el señor Andrés Sánchez le dijo a mi padre que ya tenía edad para ir a segar.”
Durant la guerra va servir al bàndol republicà i fou destinat, entre altres llocs, al Peñón de la Mata, a Granada. Ell era disparador de metralladora. Va estar divuit mesos a la guerra; després tornà a casa i al cap de dos anys el van cridar per fer el servei militar. Va estar a Sevilla, Cadis, Almeria i Peralada. Segons explica, en aquesta zona de l’Empordà hi havia molts militars, ja que Franco tenia por de ser atacat des de França: “Todavía se pueden ver muchos nidos de ametralladora”, declara. Tres anys més tard va tornar a casa.
Es va casar amb Manuela Martínez, amb qui va tenir cinc fills. Van comprar un terreny i es van fer una casa a Arroyo del Ojanco. El 1962 van venir a viure a Roses. Es van instal·lar a can Mataporcs i en Fernando va començar a treballar a la construcció, però set anys més tard van mirar de provar sort a Barcelona, on van viure deu anys. En morir la seva dona, decidí tornar a Roses. Va continuar a la construcció fins que es va jubilar.
En Fernando parla dels diferents constructors de l’època, com en Ventura Bruguet, en Gerardo Carrión —que va construir molt a Canyelles i Santa Margarida— o en Brun, que va edificar especialment al Puig-rom.
La seva gran afició ha estat la cacera. Tant a Andalusia com a Roses, ha anat sempre a la muntanya. Aquí anava sobretot al Port de la Selva o pels camps que hi ha darrere el Mas Oliva. D’aquells anys recorda especialment una gossa que tenia i que l’acompanyava sempre, la Chula.
En acabar l’entrevista i com sorprès de tot el que havia recordat, en Fernando comenta: ”¡Hay que ver!... Antes no me acordaba de nada, y ahora parece que lo estoy viendo.” [1]
