Tot i haver nascut a Cazalla de la Sierra l’any 1921, a la província de Sevilla, fa quaranta-tres anys que viu a Roses i és per això que com moltes altres persones que van venir a Catalunya durant els anys seixanta, té el cor dividit. “Cuando voy al pueblo, me siento extraña y echo mucho de menos Roses”, comenta l’Antonia, i explica que quan anava a Sevilla i s’acomiadava d’algú, a vegades deia adéu i els d’allà la miraven sense acabar d’entendre el que deia.
L’Antonia tenia vuit germans, però quatre van morir quan eren petits. El seu pare es dedicava a les feines del camp i ella de ben petita ajudava a casa en tot el que podia. “¡Cómo íbamos a ir al colegio si teníamos que ir a trabajar!”, s’exclama. L’Antonia no va anar mai a l’escola i als catorze anys ja va entrar a treballar de serventa en una casa particular, on va estar fins als vint-i-set anys.
Després de cinc anys de prometatge, l’Antonia i en Rafael Artege es van casar i van anar a viure a casa dels seus pares. S’hi van estar fins que els van oferir una feina de masovers en una finca. Hi van treballar durant cinc anys. L’Antonia i en Rafael van tenir un fill, en Rafael, que actualment viu al pis de sobre el seu. Comenta que no passa ni un sol dia en què tant ell com la seva jove, l’Antonia, no vagin a veure-la i es preocupin per ella.
A mitjan anys seixanta, però, van venir a viure a Roses. Van llogar un pis al carrer de Josep Sabater, després es van canviar al carrer de Puig-rom, a la casa de Maria Portes, i més tard al carrer de Trinitat, a casa d’en Macau. Avui dia l’Antonia viu al pis que es va comprar al carrer del Dr. Fleming. Ella i el seu marit van haver de treballar molt, perquè ningú regala res, diu, però les coses no els van anar malament i, a més, el poble de Roses els va tractar molt bé. Recorda que tot i que el seu home treballava en la construcció i ella netejava, a vegades arribaven a final de mes amb els diners justos, i en més d’una ocasió les botigues els fiaven. Eren moltes les botigues que acostumaven a treballar d’aquesta manera: venien els productes, anotaven els deutes en una llibreta i els clients passaven a pagar quan podien. “Nos abrieron muchas tiendas: la del Adolfo, la de la Sesseras o la de la Angelita Cusí. Se portaban muy bien con nosotros”, explica agraïda.
Durant onze anys va treballar a la Clínica Roses, situada al carrer del Dr. Fleming, on feia la neteja. Recorda que era propietat del senyor Rosi de Figueres i que hi venien molts metges de fora. Però la clínica va tancar i ella, que ja era gran, va deixar de treballar.
A força de treball i sacrifici, l’Antonia, el seu home —que malauradament va morir ara fa cinc anys— i el seu fill van anar prosperant. [1]
