Tot i ser un home de mar, a l'Agustí també li agradava pujar cap a la muntanya. Recorda que a vegades mirava Roses des del Cap de l'Home i feia com si agafés el poble entre els dits. Aleshores pensava que si fos possible es podria posar tot dintre la Ciutadella, perquè Roses era un poble petit, però molt bonic, comenta. De ment lúcida i clara, l'Agustí té una conversa agradable i l'entrevista es fa molt amena.
Va néixer a Vinarós, el 1922, però la seva família era de Sant Carles de la Ràpita. De família de pescadors, tant el seu pare com el seu avi havien treballat a la mar. El 1930 els de can MEsos, que és com es coneixia la família, van venir a viure a Roses. Als onze anys va començar a treballar a la barca que s'havia comprat el seu pare, la Sant Andreu. Als tretze anys va anar a pescar amb una altra, La Dolores, propietat d'en Reda i d'en Cusí.
Després d'esclatar la guerra, la família va tornar a Sant Carles de la Ràpita i cap al març de 1937 l'Agustí va anar de voluntari. Va estar a Barcelona, d'allà el van enviar a València i més tard al front de Terol, a la Primera Columna Confederal de Llevant, anomenada Columna de Ferro.
Tot i passar gran part de la guerra fora de Roses, recorda perfectament els aldarulls que hi havia al poble els primers mesos de començar el conflicte. La seva opinió sobre les nacionals no és gaire bona, però sobre aquells milicians que formaven part del Comitè és també molt crítica. Segons diu: "Fins que no va agafar el comandament en Negrín, no van parar. També la Guàrdia Nacional Republicana va salvar molta gent, perquè estaven a la sortida del poble, a l'Hotel Marina, i si els milicians s'emportaven algú, paraven el cotxe i els feien tornar cap a casa". I fent referència a les represàlies, continua dient: "Aquells van ser dolents, però els que van entrar després van ser pitjors".
Va començar a pescar a la barca d'en Vingut i després a la d'en Buscató, on va estar de patró durant catorze anys. Més tard, va començar a treballar, també com a patró, per a l'empresa Reda, on ha estat vint-i-cinc anys.
Cap al 1944 va conèixer la seva dona, l'Esperança Buixeda, que treballava a can Jordà, i el 1950 es van casar. Van tenir dos fills, un noi i una noia. El 1954, el sindicat de la Falange va començar a fer les anomenades cases barates, a l'antic camp de futbol, el Camp de la Cortina. Recorda que costaven 62.000 pessetes a pagar en quaranta anys. Segons diu, molta gent de Roses no van voler comprar-les perquè deien que no durarien i a la primera tramuntanada caurien a terra i haurien d'anar-les a buscar al mar.
L'Agustí ha tingut molts amics, com en Josep Massó, en Pepet, amb qui sempre havien anat en colla, o en Gabriel Sastre.
Una de les seves aficions ha estat la lectura, però per damunt de tot es considera un enamorat de la pesca. Té un bot petit, que es diu Édgar i Marc, i no passa un sol dia que no vagi a fer una volta pel moll.
L'Agustí actualment és el president del Casal del Pescador de Roses. El casal es va fundar el 1987. Primer va ser-ne vicepresident i cap al 1993 va passar a presidir el casal, càrrec que encara ocupa.
"La mar la porto a dintre", diu, i explica que quan tenia uns sis anys, a Badalona, un dia es va perdre. La família i fins i tot la policia el van buscar per tot arreu, fins que el van trobar, allà, vora mar. Li havien vingut ganes d'anar fins la platja: va posar els peus a l'aigua i es va quedar adormit.[1]
