Abans de l'arribada dels americans, del turisme o de la immigració, Roses era un poble petit. El testimoni de l’Úrsula parla especialment d'aquell temps, de les rivalitats que hi havia entre els de la Punta i els de Roses, entre els de la Sala Nova i els de la Sala Vella, però també de com les tradicions que s'han anat transformant, com la processó de Corpus, en la qual diu que participava tot el poble i que era un dia d'unió entre tots.
Nascuda a Roses l'any 1919, quan tenia dos anys va anar a viure a Cadaqués, ja que el seu pare, que es deia Francisco però que tothom el coneixia com en Panxito de Cadaqués, era paleta i va trobar feina al poble veí. A la seva mare li deien Ció i feia les feines de la casa. Quan l'Úrsula va fer dotze anys, van tornar a Roses, per tant, va passar la infantesa a Cadaqués i en conserva grans records, sobretot de l'Església, que és el que més li agrada de la vila.
Va anar a l'escola a Cadaqués, però també havia anat a la de les monges, al carrer de la Trinitat de Roses. Quan va fer la comunió començà a anar a aprendre a cosir amb la Dora Ribes, una modista que ensenyava a cosir a casa seva, i treballà per a ella durant un temps.
L'Úrsula es va casar quan tenia vint anys amb en Julio Marcó, conegut com en Barrina, i van anar a viure amb els sogres a la casa pairal que tenien al carrer de Joan Badosa. Del seu home ens diu que era molt treballador i que sabia fer de tot. Habitualment ajudava el seu pare a l'empresa de repartiment de peix, però també feia de pintor, de cantant o de poeta, entre d'altres oficis, i tothom al poble el coneixia. L'Úrsula ens explica que a la família del seu home els deien els de can Barrina perquè un besavi havia estat alcalde i deien que el seu cap sempre estava barrinant, és a dir, pensant.
Durant la guerra no van passar gana i fent referència als anys de l’estraperlo diu: ”Anaves a un puesto o un altre i sempre en trevies”. Ella anava a fer el canvi a Palau-Saverdera i a Vila-sacra.
Li agradava molt anar a missa, especialment les processons de Corpus, quan passaven pels carrers i la gent els tirava flors i paperets. Hi havia les nenes que havien fet la comunió, que “portaven l’altar, i s’aturava el capellà i feia una mica d’història. Era molt bonic, molt maco”. L’Úrsula i la seva filla, la Maria Teresa, amb qui ha viscut sempre, expliquen que a cada carrer la gent es posava d’acord i feien uns petits altars per al dia de Corpus: uns portaven la imatge sagrada, uns altres el cobrellit, uns altres portaven flors... i aleshores el capellà es parava i donava la benedicció.
L’Úrsula ens conta que a Roses, com a tots els pobles, hi havia rivalitats. Recorda que sempre es diferenciava entre els de Roses i els de la Punta, o entre els de les sales de ball. Explica que quan era jove hi havia dues sales de ball, la Unió Fraternal i la Flor de Maig, i que entre elles hi havia “molta competència”. Rient ens diu: “Els de la Flor de Maig i els de la Flor de Dalt”. Una vegada entre les dues sales van fer un concurs . Ella era de la sala nova, la Unió Fraternal, i es van fer uns vestits força singulars amb paper. Per al concurs es valorava el vestit més bonic, però no podia costar més de quatre pessetes. Encara avui conserva una fotografia d'aquella època amb el vestit.
Ha tingut moltes amigues, com la Pepita Barbarà, la Maria Elena o la Maria Rueda, amb qui anava sovint a prendre la fresca. També recorda que quan era jove “sortíem a la nit amb una cadira al carrer i ens explicàvem les coses del dia. Passàvem la nit al carrer”.
El que més li agradava era anar a la platja, especialment la dels bots, i anar d'excursió. Ha anat a moltes excursions ja que, com ella mateixa diu, “les excursions m'agradaven totes”.[1]
