Guerra del Francès

La guerra del francès (també anomenada guerra de la independència espanyola o guerra pensinsular) fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià al 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques (a Roses arribaren el 7 de novembre de 1808) i que conclou al 1814 amb el retorn de Ferran VII al poder.

Antecedents

El 1806 a Berlín, Napoleó va declarar el Bloqueig Continental, prohibint als britànics les importacions de l'Europa continental, romanent dos països neutrals, Suècia i el Regne de Portugal. Després de la signatura del Tractat de Tilsit el 1807 amb Alexandre I de Rússia, Napoleó va decidir atacar els ports portuguesos.

El 27 d'octubre, el Regne d'Espanya i el Primer Imperi Francès van signar el Tractat de Fontainebleau, pel que es repartiria Portugal en tres regnes: el nou Regne de la Lusitania nord, L'Algarve (incloent l' Alentejo), i la resta com el Regne de Portugal. El novembre després del rebuig del Príncep Joan a participar en el Bloqueig Continental, Napoleó va enviar l'exèrcit de Jean-Andoche Junot per envaïr Portugal, mentre el general Pierre Dupont de l'Étang anava en direcció a Cadis i el mariscal Nicolas Jean de Dieu Soult cap a La Corunya.

L'exèrcit portuguès estava posicionat per defensar els ports contra una invasió anglesa, i d'aquesta manera, Lisboa va caure l'1 de desembre, i el 29 de desembre de 1807 la reina Maria I i el Príncep Joan, el regent, van fugir a Rio de Janeiro amb tota la cort i van establir-hi la nova capital.

Invasió napoleònica

Les primeres tropes franceses entren a Espanya per Catalunya el 9 de febrer de 1808, comandades pel general Guillaume Philibert Duhesme. Posteriorment entrarien les tropes de Joseph Chabran, que ocupen el Castell de Sant Ferran de Figueres, Honoré Charles Reille i Laurent Gouvion Saint-Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Joseph Lechi entren a Barcelona, amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat, fent parada de camí a la seva destinació final, Cadis però el 29 de febrer els francesos ocupaven per sorpresa la Ciutadella i el Castell de Montjuïc.

L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona, va nomenar rei el seu germà Josep I Bonaparte.

En aquella època "s'inventà" a Espanya el que s'anomena guerra de guerrillas, un conflicte que durà 6 anys i que acabà amb la marxa de Josep Bonaparte del país, per a acabar amb la guerra i donar pas al regnat de Ferran VII.

La guerra del francès a Roses i el setge de 1808

Roses visqué un setge al novembre de 1808, un setge que es saldà amb victòria francesa. A partir d'aquí, els francesos controlaren la vila fins a la fi de la guerra, al 1814.

Les setmanes prèvies al setge

A Roses, a les setmanes prèvies de la ocupació francesa, ja s'intuïa que era probable que els ciutadans de la vila visquéssin un nou setge, semblant al que visquéren al 1794 durant la Gran guerra. Així s'especifica en aquest fragment de la novel·la del besavi, d'August Pi i Sunyer:

[...] I a Roses? què passa a Roses? Davant l'amenaça d'un nou setge, i que es repeteixin les tragèdies del 94, creix l'alarma. I ordena el governador de la plaça, O'Daly que, quan arribi el moment - i ell ho indicarà - siguin evacuats de la vila les dones, les criatures i els vells i tots els homes que no puguin portar armes. Els homes vàlids, en canvi, no poden desertar i constituiran una milícia de defensa que cooperarà amb les tropes regulars. Aquells que hauran de marxar prendran estatge allà on puguin arribar sense gran risc i sense complicar les operacions militars. Vaixells anglesos van i vénen i no en vénen de francesos. La fragata "Imperieuse", de Lord Cochrane, és la que sovint visita Roses [...]

El setge de 1808

Les forces franceses es van personar a Roses, finalment, el dia 7 de novembre de 1808 i van iniciar un setge que va durar 35 dies, fins al 5 de desembre de 1808, data de la rendició davant dels francesos.

Recursos dels francesos

Els francesos es van presentar, l'esmentat dia 7, amb 13.604 infants, 1.328 cavalls, 458 artillers amb amb un tren de siti bastant complert i 211 salpadors, comandats pels generals Saint-Cyr i Reille.

Recursos dels resistents

Composaven les fortificacions de la plaça la Ciutadella (construida al 1543 per l'ingenier Pizano), un atrinxerament que cobria la ciutat i el petit fort de la Trinitat, anomenat el botó pels francesos i la poncella pels catalans.

La guarnició constava de 3.000 homes dels regiments de Borbó, Ultónia, Suissos de Wimpffen i altres voluntaris del país, exercint el càrrec de governador el coronel don Pere O’Daly, el de comandant d’enginyers el coronel don Manel Lemaur, qui amb el tinent coronel del propi cos don Josep Torres Pellicer i el capità d’Artilleria don Carles Espinosa aconseguiren a força d’activitat reparar les obres més necessàries i posar en bateria fins a 58 peces de tots els calibres. El castell de la Trinitat estava defensat per un destacament de 200 homes (Era Comissari de Guerra de la plaça, interí, don Cayetano Bonafós).

Transcurs del setge

Les pluges torrencials que començaren a descarregar a tota la comarca impediren el transport del tren i el començament dels treballs de siti, passant-se els vuit primers dies sense més que reconeixements i aldarulls amb la guarnició i amb els miquelets, que des de les muntanyes pròximes no cessaven d’acusar als setjadors, distingint-se d’aquells els que manava el capità don Narcís Coderch, tot i que septuagenari i xacrós, els quals caigueren sobre quatre companyies italianes i van fer presoneres a dues d’elles, no arribant a temps de salvar-les tres batallons que corregueren a auxiliar-les (el general Saint-Cyr va fer prendre com a represàlia el mateix número de pagesos (180) i els envià a França en qualitat de presoners).

No obstant, l’impacient Reille tractà d’apoderar-se per mitjà d’un atac brusc del fort de la Trinitat, que va ser assaltat el 15, essent rebutjat i tenint grans pèrdues, malgrat tot es va emplaçar a la falda del Puig Rom una bateria de bretxa contra dit fort, al mateix temps que s’obria a la nit del 18 al 19 la paral·lela per abraçar el front comprès entre els baluards de [[Baluard de Sant Jordi (s.XVI)|Sant Jordi] i Sant Felip, que elegí com d’atac el general Sansó, comandant d’enginyers, el qual havia dirigit també les operacions de siti de la mateixa plaça el 1794; però veient l’escàs efecte que es produïa (només va obligar a variar de fondejada a l’esquadró britànic que salpava a la badia, el foc del qual i el de la ciutadella havia produït el dia anterior, el 19, la voladura del recanvi de la bateria de morters de dita paral·lela.) i la fermesa dels defensors de la ciutadella, que no cessaven en les seves sortides, va resoldre al general Reille obrir una altra paral·lela, a l’esquerra de la primera, contra el front contigu, el pla del qual no fou més eficaç per aconseguir en un breu impàs la rendició de la plaça, com desitjava Saint-Cyr, premiat per l’Emperador, i en conseqüència, després que va haver rebutjat Souham en el Fluvià el 24 a les tropes de don Marià Alvarez de Castro en tractar d’auxiliar Roses, manà dit general al siti als enginyers i artilleria Kirgener i Ruty, comandants respectius en el VII Cos, els quals van combatre, altra vegada, d’objectiu, triant el front comprès entre els baluards de Sant Antoni i Santa Marta per permetre establir més pròximes les bateries, i tenir a la banda esquerra de l’últim baluard una antiga bretxa produïda per la voladura d’un recanvi, mal reparada amb barrils plens de terra. Per portar a terme dit pla era precís apoderar-se del poble, fet que van dur a terme els italians la nit del 26 malgrat l’obstinada resistència dels 500 espanyols que el defensaven, els quals, a excepció de 50 que es van salvar a la ciutadella, quedaren tots mort o presoners, i no es pogué recuperar, tot i que ho van provar els setjats el següent dia.

Aquest cop fou fatal pels defensors de Roses. Malgrat que el coronel O'Daly va rebutjar la nova intimidació que li va fer Reille, considerant-la atemptatòria al seu honor, donat que les muralles estaven intactes i la guarnició posseïa el millor esperit, els treballs avançaren ràpidament, i la ciutadella quedava completament aïllada fins el punt de no poder embarcar a les xalupes britàniques els malalts i ferits: no hi havia cap mena de dubte sobre la proximitat del desenllaç. Sobre la proposta de capitulació que féu Reille a O'Daly, el qual aquest segon rebutjà, és relatat en el llibre abans esmentat la novel·la del besavi d'August Pi i Sunyer:

L'endemà el foc dels assatjadors es fa irresistible. Tiren totes les bateries sobre la ciutadella, sobre la vila i sobre el castell. S'esberlen les muralles del bastió de Sant Antoni, ja tan consentides, i s'obren bretxes que es van eixamplant. A la vila, cases en gran nombre són avariades i altres destruïdes totalment. Esclaten alguns incendis i és gran el nombre de morts i de ferits. Els carrers, desolats; i ni es té esma d'apagar les cases que cremen. Roses és una vila morta. Queden pocs sobrevivents. Nombrosos ferits i molts malalts: febres, tifus, inanició...

I encara una altra bateria que s'ha instal·lat a Puig Rom. El Castell és poc més que un munt de runa. Saint-Cyr, el general francès, fa saber que l'assalt definitiu serà immediat i proposa encara la capitulació [...]

Capitulació i fi del setge

Els setjats, encara en un últim i enèrgic esforç, practicant una sortida durant la nit del 2 de desembre, coronada com el millor èxit; ja que, mentre una columna sortia per la poterna, el front oposat i escalant la contraescarpa corria ràpidament pel fos de l’atrinxerament de la vila per agafar de revés les bateries enemigues, una altra columna els atacava de cares; i davant tan ben concertada i ruda escomesa cediren els italians que guardaven i protegien els treballs, fugint apressuradament. Els espanyols es dedicaren activament a arruïnar els parapets i destruir el material, fins que la reacció d’aquells, considerablement reforçats, va obligar als nostres a tornar a la plaça. Aquest altercat no va fer sinó endarrerir vint-i-quatre hores la caiguda de Roses: a la matinada del 4, vint-i-cinc peces de gran calibre van trencar un violent foc, contestat durant tot el dia amb el major vigor per l’artilleria del fort atacat; però va quedar oberta la bretxa considerable de la banda esquerra del baluard de Santa Maria, i al dia següent, sense abrics a prova per a sostreure’s a aquella pluja de ferro, i esgotades gairebé completament les subsistències, va capitular el governador a la nit, sortint el 6 la guarnició, composta encara per uns 2000 soldats i Miquelets, amb tots els honors de la guerra, per ser agafats presoners amb els 600 ferits i malalts que hi havia a la fortalesa ( L’esquadra anglesa va acomiadar als seus aliats tirant-los un viu foc en desfilar davant els setjadors).

El fort de la Trinitat, la guarnició del qual, manada pel capità d’Ultònia don Llorenç Fitz-Gerald, havia estat reforçada per l’intrèpid lord Cochane, que es ficà a dins amb 80 mariners de l’esquadra britànica, va rebutjar amb gran ímpetu, el dia 30 de novembre, un segon assalt, ocasionant pèrdues molt sensibles als imperials, va seguir la sort de la ciutadella; però la seva guarnició es va salvar a les xalupes britàniques, després d’incendiar el recanvi de pólvora.

Quedava doncs, així, ocupada la vila de Roses per l'exèrcit francès. Com a dada curiosa, el dia que Saint-Cyr entrava a Roses, Napoleó ho feia a Madrid. La seva presència acabà al 1814 amb la fi de la guerra i la marxa del rei francès Josep Bonaparte.

Conseqüències de la guerra del francès

Militars

Roses era un lloc estratègic, i la seva pèrdua va facilitar les coses als francesos. Tal i com va dir Lord Cochrane, Si haguéssim pogut defensar Roses amb èxit, el curs de la guerra hagués estat diferent. Roses era la clau estratègica de tota la costa oriental d'Espanya.

A més a més, Roses perdé potència militar i defensiva doncs, al 1814, quan marxaren els francesos, el Castell va ser minat i volat per les tropes de Lord Cochrane, a fi i efecte de privar als francesos d'un privilegiat espai estratègic militar de gran valor.

Al 1821 s'atorga una condecoració militar als defensors de Roses per part de Ferran VII, per a premiar "el celo y la constancia de la guarnición de la plaza y castillo de la Trinidad. A D. Ramón O'Daly, en su defensa en noviembre de 1808 durante el asedio impuesto por el general francés Sant-Cir (Oneja la bandera espanyola, amb la inscripció al voltant "con brecha me defendí")."

Econòmiques i socials

La guerra del francés va paralitzar el comerç i va provocar la disminució temporal de la població. Al finalitzar la guerra la gent la població es va traslladar fora de les muralles.

Bibliografia

• www.rosesdigital.com
• Pi i Sunyer, August (1957): Sunyer metges, pare i fill, ed. Xaloc (Mèxic)