Toni Martínez Martínez

Antonio Martínez Martínez (Chiclana de Segura —Jaén—, 10 de juny de 1970) és un historiador de l'art i activista cultural rosinc.

Infantesa i formació

A vegades hom troba vides absolutament pendulars, que transiten entre el que imposa la realitat i la voluntat d'arribar al lloc que un vol. Potser és el cas d'en Toni Martínez. Va néixer a Camprredondo, un poble que pertany al districte de Chiclana de Segura, el dia 10 de juny de 1970, encara que de manera més o menys circumstancial. La força de les arrels familiars es tradueix, molt sovint, amb un retorn atàvic, gairebé irracional, als orígens, per perpetuar la vida. Aquest va ser el cas d'en Toni. Tanmateix, només tres mesos després del natalici ja coneixia el mar de Roses.

Fruit de l'educació pública del país, formà part de la primera promoció de l'Escola Vicens Vives (1984). Posteriorment, inaugurà l'extensió que l'institut figuerenc Alexandre Deulofeu establí en els baixos d'un local al carrer del Doctor Fleming i que acabà essent l'Institut Cap Norfeu, el primer centre d'ensenyament secundari de Roses. La seva formació es completa amb la llicenciatura en Història de l'Art a la Universitat de Girona (2000), que li permet fer una estada Eramus a la Universitat de Florència. Cursa, posteriorment, un Màster en Iniciació a la recerca en Humanitats (UdG) i un Postgrau sobre “Paisatjes turístics i noves tecnologies: teoria estètica i gestió del patrimoni cultural”. És doctorant de la UdG i centra la seva recerca en “L’Espai públic com a espai de representació”.

Vida professional i activisme cultural

Tanmateix, aquest cursus honorum no fou una línia recta. El pèndol no va deixar de balancejar la seva vida, que s'ha fet d'inteludis i vacil·lacions. Així, entremig deixà els estudi per fer la mili a Lleida. Va començar a treballar de rotulista en el magatzem central de l'empresa Màxor a Vila-sacra i, posteriorment, ho féu a l'empresa d'articles de festa anomenada Xerinola, propietat del recordat senyor Vicenç Juanola. La vida dóna moltes voltes: s'estableix a Barcelona i estudia durant un curs Disseny d'Interiors a l'extensió que l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona tenia a Rubí. També treballà a la botiga familiar del seu germà, en Rega, i quan el pèndol havia estat lluny dels seus interessos innats, la gestió d'una petita botiga de llaminadures al carrer d'en Mairó fou l'excusa per convertir-la en un petit lloc de trobada per a un nucli, també petit, de persones interessades amb la cultura i la conversa informal.

Amb tot, Toni Martínez s'ha imposat a les oscil·lacions vitals del seu destí i ha aconseguit llaurar un ampli i fecund camp relacionat amb la cultura i l'ensenyament. Treballà tres anys a la casa Dalí de Port Lligat, a Cadaqués. Després va entrar a treballar a la Biblioteca Jaume Vicens Vives, on s'hi està tres anys, entre el 2003 i el 2006. Els avatars laboral el duen a l'ensenyament a secundària. Mentrestant, s'intensifica el seu vessant de promotor i, a vegades, d'agitador cultural. Des de l'any 2001 coordina el Club de Lectura Roses, una iniciativa sòlidament consolidada. Va ser un dels impulsors, i president, de l'Associació Cultural Baruch de Spinoza —juntament amb Diego Mestre, Caye Gómez, Mario Bueno, Bea Silva, Trini Martín i Bassi Martín— una proposta massa moderna i compromesa per ser entesa. Del seu nucli promotor —i d'Antonio Pérez— neixen les revistes culturals La Voz del Caos (1997-2001) i Deriva (2003-2005), de les quals, a més de fundador, en fou el seu director.

Són els inicis d'un recorregut que, tímidament, el duu a una fructífera col·laboració amb el departament de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Roses d'ençà de l'any 2003. Fruit d'aquesta col·laboració free lance són tota una sèrie de projectes que han reflexionat amb intensitat sobre la realitat local des d'una multitud de prismes, però sempre amb un enfoc artístic que ha actuat com a nexe d'unió. Comissaria —i coordina el catàleg— de l'exposició Jaume Turró, Xameca: retrospectiva 1955-2005 (2010), alhora que també comissaria diverses exposicions, com Rosincs del Nord (2010) o Les muralles. Usos de la Ciutadella al segle XX (2011), dins el projecte global anomenat Històries al marge. També va dirigir la mostra d'artistes locals CRAC. Creació Roses Art Contemporani (2011). Aquesta activitat la complementa, en paral·lel, amb la producció escrita, de la qual cal destacar els tres primers volums de la saga de La gent gran de Roses, I (1918-1923), II (1923-1927) i III (1927-1931). No són escasses les seves aportacions en diversos catàlegs d'exposicions, com la d'Albert Pujol (2003); la de l’escultor Narcís Costa (2005); Identitats. Colpejant els tòpics, de Maria Velasco (2011) o Bambi insert coin, de l’artista Juan Cardosa (2011). També és coautor del llibre Roses des de l'aire, amb el malaguanyat fotògraf Jordi Velasco Bolasell (2012). Cal afegir-hi l'opuscle Anecdotari de carrer. El safareig Municipal (inèdit) i el llibre La Ciutadella. 30 anys de titularitat municipal. 1986-2016 (2016).

Multifocal, va ser secretari de l’extingida Associació Xarxa de Paisatge (2011), col·laborador del setmanari Empordà o organitzador de la vetllada poètica a Roses. Fins i tot, és el creador de l'aplicació de mòbil Àtica Empordà (Art, Territori i Cultura).

Des de l'any 2015, i fins a les darreries de 2020, esdevé l'assessor cultural i cap in pectore del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Roses, un càrrec des del qual assumeix la programació del TMR (des de 2014) i la coordinació de les exposicions de la Sala Municipal d’Art de Ca l'Anita (des de 2015). Actualment, és professor d'ensenyament secundari.

El 15 de maig de 2021 fou la persona convidada al projecte Locus Amoenus, organitzat per l'Arxiu Municipal de Roses (AMR), en el marc del qual trià i ensenyà el seu lloc preferit, la plaça de Pep Ventura i la zona de creixement del barri de Roses, que l'anomena el barri del "Matadero" i del qual en recorda el següent:

Hi ha noms que per si sols ja mereixerien una novel·la. Aquest és el cas del Matadero, el meu barri. Quan en vam proposar fer el meu Locus Amoenus, vaig pensar de seguida en la plaça de Pep Ventura, la plaça del barri. Potser perquè amb el pas del temps un es dóna compte que hi ha coses a la vida que marquen i el barri, als anys 80, era una d’elles. La plaça de Pep Ventura, articulava el Matadero, un barri en constant construcció, a mig fer, ple de solars que esperaven el seu moment per ser construïts, de famílies amb fills i somnis per alimentar; immigrants la gran majoria, que buscaven en aquest eixample del poble un espai per viure, per arrelar-se. La Roses del Matarero, dels anys 70 i 80, no va aparèixer mai a les postals, ni als souvenirs, ni a les rutes literàries, però soterradament explica una part de la nostra història recent, potser no la més bonica, però que és la meva.

Referències

Toni Martínez, Currículum vitae, inèdit, 2021.

Entrevistes amb Toni Martínez, dies 1 i 6 d'abril de 2021.