De Rosespedia
(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Manuela Oriol/ Autora: Judith Ijsselstein
Manuela Oriol / Autora: Judith Ijsselstein
A vegades a la vida les coses no surten com un se les havia imaginat. Conèixer un home, casar-s’hi, tenir fills i poder estar un al costat de l’altre per sempre buscant la felicitat ha estat el somni de moltes dones. També per la Manuela, però la seva vida no ha anat així. Com ella mateixa ens diu: “No vaig tenir sort amb el meu marit”.
Nascuda l’any 1922 a Port de la Selva i filla de pescadors, la Manuela va anar a l’escola fins als catorze anys, però a partir dels dotze ja anava a aprendre cada tarda l’ofici de cosir a casa de la modista Joana Casasses.
Sobre la guerra, la Manuela recorda moltes coses i ens diu: “Allò va ser un desastre! Hi havia el Comitè de la FAI, que va matar algunes persones. Els del Comitè eren gent de fora. Recordo que el jefe era madrilenyo. Després van entrar els nacionals i hi va haver represàlies. Eren portats a Girona i allà els mataven. Com el cas d’en Jaume Nadal: una persona el va denunciar perquè li devia vint duros d’un vestit i el van matar”.
Als divuit anys es va casar. El seu home era soldat de l’exèrcit nacional. Venia de Santander i es deia Antonio Alonso. Va quedar embarassada i van marxar a viure a Sant Jaume dels Domenys, a Tarragona. Tres anys més tard van anar als Monjos, la urbanització de la Ràpita, però s’hi van estar poc temps. Tornaren a Port de la Selva i més tard s’establiren a la torreta d’en Gallet, a la carretera de Cadaqués.
Van viure uns anys molt difícils perquè no tenien casa. Fou gràcies a l’alcalde de Roses d’aquell moment, el Sr. Serra, que van poder viure a la caseta dels carrabiners, al terreny dels Margarits, i així no es van quedar al carrer. Allà hi van viure un any i després van començar a treballar al mas Romañach. La Manuela explica que la vida al mas era molt dura. Com que no tenien electricitat, al principi anaven amb espelmes i després amb el Petromax.
En aquells temps es començava a construir la base militar del Pení i van venir molts obrers. Durant l’últim any de viure al mas, ella feia el dinar dels treballadors i quan per problemes amb el propietari van marxar del mas, van decidir muntar una cantina al Pení, on donaven de menjar. Quan van començar a venir els americans, ella va començar a treballar a l’Snack Bar i a la bugaderia. D’ells en guarda un record molt especial. La Manuela s’aixeca i va a buscar unes fotografies. En una la veiem amb un noi jove, tots dos rient; a l’altra, està asseguda en una pedra amb l’edifici del Pení al fons: “Aquest és en Kell Taylor. Era molt bo i per mi va ser com un fill. Hi ha poques persones així al món”. La seva relació amb aquells soldats sempre va ser molt bona. Al cap i a la fi, una de les seves filles es va casar amb un d’aquells joves.
Però van haver de deixar el Pení. Estant embarassada, la Manuela es va posar molt malalta i van haver de venir a Roses. Van tenir sis fills, però amb l’últim va patir molt. Va estar a punt de morir.
La relació amb el seu home sempre havia estat molt difícil, per això quan ja feia uns quants anys que eren a Roses, va decidir marxar de casa i no hi va tornar mai més: “Vaig aguantar fins que quasi totes les filles van estar casades i vaig decidir marxar de casa. Sap on vaig anar? A Londres!”. Hi va marxar amb la seva filla Carme, que tenia dinou anys; la resta dels fills ja eren grans. La Manuela agafà la petita i va marxar cap a la base militar on el seu gendre estava destinat, molt a prop d’Oxford, i va viure amb la seva filla quatre mesos. Però després va tornar a Roses, ja que una altra de les seves filles es va posar malalta.
De segur que aquella decisió va ser molt difícil per a la Manuela, però va canviar la seva vida. Ara viu en una casa de dues plantes: en una hi viu ella i a l’altra, la seva filla Carme. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p. 136
