Al primer terç del segle XX, hi va haver molts pescadors del poble de Campello, a la província d’Alacant, que van venir a Roses a provar fortuna. El pare de la Clara, en Vicente Terol Varó, fou patró d'embarcació i vingué a la població empordanesa cap a l'any 1921, quan ella tenia només un any i mig.
La Clara va anar al col·legi fins als onze anys, primer a l’escola de les monges i després a la del Pòsit de Pescadors, però deixà els estudis per fer-se càrrec dels seus germans petits, en Joan i en Salvador. Anys més tard, va anar a aprendre a cosir a ca la Tereseta Mallol i durant un temps hi va treballar.
Quan començà la guerra marxà a Campello, on es va quedar durant un temps, però va tornar a Roses abans de la fi del conflicte i va haver de viure part dels bombardejos de la població. Recorda especialment el que va haver-hi a prop de l'actual plaça de Llevant, on va morir el matrimoni Ortensi. Tampoc ha oblidat el que va passar amb en Miguelito de la Brigola, que un cop acabada la guerra va ser empresonat a Girona i no el van tornar a veure mai més. Durant l'entrevista li tornen a la memòria aquells fets i d'altres que calla i que fan que la Clara s'emocioni; aleshores amb poca veu ens diu que prefereix no parlar-ne més.
Cap al 1940 va marxar novament a Campello, a viure a casa d’uns oncles, i en aquella estada va conèixer el que seria el seu marit, l'Antonio Giner Paroli, que era pescador a la zona de Canàries, coneguda en aquell temps com la Mar Gran. Es van casar al 1944 i visqueren al poble alacantí nou anys. Després marxaren al Marroc, a Casablanca, on van estar catorze anys. D'aquella època en té molts bons records i comenta que van ser molt feliços.
L'any 1966 van venir a viure a Roses perquè hi tenien la família. La Clara va treballar als apartaments Sol Levante, un complex ubicat a Santa Margarida on la seva filla era la secretària i ella s'encarregava de la cuina. Ens explica que hi havia molta feina i que l'administració dels apartaments es feia entre Roses i Bèlgica. El baró Empain s'encarregava d'organitzar estades esportives a Roses, a les quals assistien molts belgues. La Clara va tenir molta relació amb els turistes francesos i belgues, de qui guarda un bon record. A més, quan va estar a Casablanca, les seves filles anaven a un col·legi francès de manera que part de la seva formació era francesa.
Entre les seves aficions hi ha la cuina, el Carnaval, el ganxet i la lectura. “Les meves filles van a la biblioteca cada setmana i em porten bones novel·les”, comenta. Diu que sempre li ha agradat llegir i afegeix: “Quan era jove llegia les de Trini de Figueroa o Corín Tellado”. Ara li agraden les novel·les d'amor.
De Roses, el que l'enamora és el mar. Recorda que quan era jove anaven a nedar amb la Teresa Barbarà. També recorda les anades al cinema i després al ball que feien a la Sala Nova amb amigues com la Fresquita Xauxa i la Carme Casals. [1]
