CarnavalDe RosespediaRevisió de 10:25, 15 març 2011; Lauralba (Discussió | contribucions)  Existeixen discrepàncies alhora de fixar l'origen i la data de l’inici de les festes de Carnaval, però en general s’estableix el dia de Sant Antoni com a principi de festes de Carnestoltes. Ho reforça una dita popular: ‘Per Sant Anton, Carnestoltes són.’ Malgrat que també hi ha la dita, típica de Catalunya: ‘De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes’, o sigui que, el Carnaval duraria set setmanes i no tres dies. Les festes de Carnaval o Carnestoltes van associades a la idea de llicència en els costums i llibertat en tot els ordres. La majoria de les religions estableixen uns períodes de tristesa i recolliment, i les societats civilitzades imposen unes normes de comportament col•lectiu. Però quan arriben les festes de Carnestoltes l’home té la possibilitat de desfer-se durant uns dies d’aquestes imposicions llençant-se a la gresca, la disbauxa, a les disfresses, etc.
L’etnografia considera que el Carnaval té el seu origen a Grècia i en la mítica figura de Dionís, el déu de la festa i la transgressió, de la gresca i la mascarada, a qui els grecs vinculaven l’origen del teatre i representava la diversió i el trencament de les normes de comportament imposades per la societat. Al seu voltant es van generar una sèrie de mites sobre els càstigs que el déu imposava a aquells que no difonien els seus cultes arreu de Hèl•lade. No obstant ja en l’època dels grecs la processó en honor d’aquest déu presentava l’aspecte d’una disbauxa vista com el complement necessari a la seriositat i a les formes que presideixen la vida la resta de l’any, i en les festes romanes, tot i que potser entre els costums autòctons anteriors a les civilització romana, poden respondre a ritus i cerimònies de les primitives cultures agràries. En aquest context, les disfresses podrien ser la resta d’éssers mítics relacionats amb cultes naturalistes del bosc i de la vegetació en general. Pel que fa a les festes romanes, les Saturnalia marcaven l’inici de l’any agrari celebrant el déu Saturn, protector de les sements. Era típica la llicència permesa als esclaus de canviar-se el paper pel seu amo. Es triava un rei de les festes amb caràcter còmic per governar mentre duraven aquestes. El ninot de les nostres festes podria tenir el seu origen aquí. Les Lupercalia eren festes de la fecunditat. Hi havia molts ritus de caire sexual i els luperques o sacerdots patricis anaven pels carrers mig despullats apallissant les dones i els homes per fer-los fecunds. A les Mortalia, o festes de les dones, hom podia invertir també els papers mitjançant la disfressa. Actualment aquest costum encara és molt patent, tot i que se n’ha perdut el sentit inicial. A Roses tota aquesta historiografia és molt patent ja que posseeix un munt de monuments, des del Parc Megalític del Cau de les Guilles al dolmen d’en Cobertella, la ciutadella i el fet que va ser la primera ciutat de Catalunya fundada pels grecs, que testimonien les possibles festes o rituals que en ella s’hi desenvolupaven i encara avui s’hi desenvolupen. És a dir, el Carnaval de Roses probablement data d’uns 5000 anys d’antiguitat, malgrat que els testimonis documentats en paper no tenen una antiguitat més enllà del 1780. Any en què l’aleshores alcalde de Roses, Miquel Ferrer, es queixava de l’intent de prohibir la festa per part del Governador militar del Castell de la Trinitat, un personatge pretensiós i violent que creia que tenia el dret i la obligació de vigilar l’ordre públiic de la vila però sense escatimar en violència. Prohibició reiterada al llarg dels anys pels militars i les autoritats, però que mai es va arribar a fer palesa. Però el Carnaval de Roses encara té un altre mèrit, a banda de la seva antiguitat, i és que durant molts anys, concretament per l’època del franquisme, les festes de Carnaval es van prohibir a totes les comunitats espanyoles acabant així amb cinc segles d’història tradicional i popular. Però ni la prohibició de Franco va poder amb la costum dels rosincs, els quals mai van deixar de celebrar aquestes festes tant arrelades i estimades per ells i la seva identitat com a poble amant de les bones costums llegendàries i mítiques. Roses va ser de les poques ciutats que es va salvar de la censura del franquisme pel que fa a aquesta festivitat que gairebé desapareix de la tradició catalana i per extensió també espanyola. I el fet és que els rosincs per tal de no perdre’s aquesta festa sota cap concepte, durant aquells anys tan crítics van aconseguir camuflar la festa del Carnaval sota la costum de celebrar balls regionals, ja que el folklore sempre va agradar al règim franquista, s’anomenaven ‘Fiestas regionales de trajes folklóricos’ i estava absolutament prohibit tapar-se la cara. Un any un dels campaners es va tapar i les autoritats van suspendre tot el Carnaval. La repressió era tal que s’havia de demanar autorització al governador civil, a més sempre van ser unes festes estrictament vigilades per la Guardia Civil, i ,fins i tot, algun cop es va arribar a les mans. Però sempre es van dur a terme les astracanades, amb batalles de confetti. Aquestes batalles ja existien a la Roma del segle XVIII i, tot i que sovint les víctimes eren el rei dels Puccinelli, és a dir, Carnestoltes, els abats, capellans i nobles, el poble no es lliurava dels atacs. Aquells anys eren tant estrictes i censurats que quan s’arribaven aquests dies la gent feia autèntiques bestieses per desfogar-se del clima tens que imperava la vila durant la resta de l’any. Aquestes pensades podien arribar al punt de presentar-se a la sala de ball pujat en un ase, o bé dur una disfressa tan espectacular que el disfressat no podia passar per les voreres estretes, o dur a la festa una vaca que oferia whisky per les seves mamelles. Però el fet més significatiu eren els tiberis que es feien on tothom hi menjava i ningú pagava, només eren tres mil habitants i tothom aportava allò que podia, a més, a més podien saltar un pati i agafar un pollastre o una gallina i cuinar-lo plegats i la gent no s’enfadava. Ara res d’això és possible, la vila ha crescut i ha canviat, però la tradició de la festa continua. Tant s’ha arrelat aquesta festa a la tradició de la ciutat de Roses que els seus ciutadans fa molts anys la consideren la segona Festa Major, la Festa d’Hivern, i té tanta afluència de públic que d’ençà l’any passat a la festa típica del Carnestoltes s’hi ha afegit una setmana més anomenada ‘EL SETÈ SENTIT: L’HUMOR’ Allò que pretenen els rosincs és que la humanitat en general no només dediqui cinc dies a l’any a la festa, al riure, les disfresses, sinó que reflexioni i en dediqui molts més, a ser possible 360 a la gresca sana i cinc al sentit comú. Ells mateixos conceben aquesta festa com una excusa per passar els dies freds de l’hivern reunint-se amb els veïns per determinar quines disfresses es posaran i com les faran. La seva dedicació a una tradició popular és envejable i digne de seguir, ja que no és gens estrany trobar dones que comencen a confeccionar les seves disfresses o la de les seves colles al mes d’octubre o novembre. Les colles que es formen tan són de veïns, com d’afinitats, simpaties, companys de feina, amics, etc. Però a més existeix una comissió que organitza els actes de la festa i la desfilada d’aquestes colles. Tradicionalment aquesta festivitat marca una gran tendència divisòria sexual pel que fa a les preparacions de l’esdeveniment, i les dones es dediquen a cosir les disfresses mentre els homes guarneixen les carrosses. Dels aspectes econòmics, administratius i d’infra-estructura de la festa se n’ocupa l’Ajuntament de Roses i en concret la Comissió de Festes. Una institució relativament jove si es compara amb la llarga trajectòria del Carnaval de Roses, però que any rera any incorpora o treu coses perquè la celebració de la festa sigui al cap i a la fi una èxit. Assisteix a tots els actes per tenir-ne una visió i així poder rectificar allò que no ha sortit com esperaven, després d’estudiar-ho atentament i buscant diferents solucions per poder escollir la més adient. Però per obtenir bons resultats l’organització ha de trobar-se i parlar de la festa durant tot l’any i no només el mes de gener o febrer, perquè són molts els preparatius que s’han de fer. Tots el membres són voluntaris que la única cosa que cerquen és contribuir i ajudar perquè la festa sigui un acte de diversió, no una costum monòtona. Una altre qüestió que debaten és la creació i lectura del testament de la figura d’en Carnestoltes perquè realitzar-lo és complicat, però escenificar-lo i llegir-lo sense que ningú s’enfadi encara ho és més, ningú es vol mullar i aquest fet comporta que possiblement aquesta tradició tan típica de les festes del Carnestoltes acabi desapareixent com ho ha fet ja en moltes altres ciutats. Roses te una identitat pròpia, fet que ha demostrat al llarg del temps amb unes característiques úniques i particulars, que el destaquen de per sí i l’identifiquen com a identitat pròpia de la Vila. La gent que surt a la Rua ho fa per divertir-se i passar-s’ho bé, no per exhibir-se. El dijous gras és el dijous anterior al diumenge de Carnestoltes i estava dedicat a gaudir d’una alimentació greixosa: peus de porc, coca de llardons, etc., la qüestió era poder resistir l’abstinència quaresmal. Roses té per costum rebre aquest dia amb una gran xocolatada. El divendres de Carnestoltes és el dia de l’arribada de Carnestoltes, rei del Carnaval. Aquest rei rebia tot tipus de salutacions i discursos i s’organitzava una cercavila que el passejava per tot el poble. És costum en molts pobles que el personatge que representa Sa Majestat llegeixi un sermó invocant l’ajut dels déus, demanant el permís a les autoritats i convidant tothom a la gresca i al ball de disfresses. El rei del Carnestoltes acaba els seus dies amb la lectura d’un testament en què es fa una crida per tal de celebrar la Quaresma amb recolliment i devoció. Aquest testament tradicionalment era còmic, grotesc, graciós, en fi divertit per fer riure la gent, ara cada vegada més va adoptant un caire de míting polític que pretén passar comptes amb crítiques i no diverteix gaire els assistents que esperaven riure amb la boca ben oberta. En aquest darrer dia és característica anar al camp en un ritual d’humor negre i disbauxa per enterrar la sardina. Una cantarella funerària acompanya les despulles del Carnestoltes: ‘Qui té duros, fuma puros, qui no té, fuma paper. Qui té gana, pa demana, qui té set beu a galet. Qui té casa demà es casa, qui no té resta solter. Qui no té delit del llit resta sol com un mussol.’ O bé: ‘Nostre pare Carnestoltes sempre ha estat molt divertit, ens escura les butxaques i ens fa anar contents al llit. No ploreu, no, que ell tornarà i nosaltres, no.’
A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius. Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a prova les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma.[1] Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. Les primeres referències històriques escrites ho confirmen i, a la vegada, indiquen l’existència d’una tradició. La notícia més antiga que tenim, de moment, és del 22 d’agost de 1616, quan, en un document notarial, un tal Pere Cervera, pescador de Roses, confessa tenir un deute amb el pagès rosinc Pere Raola de la Martre, i que promet acabar de pagar el dia de carnestoltes de l’any següent. Aquesta petita referència, que a primera vista no té relació directa amb el carnaval, indica tanmateix que el dia de carnestoltes era una data tan significativa a llarg de l’any com ho eren altres dies festius com ho eren el Nadal o Sant Joan, per exemple. La segona nota històrica ja data de l’any 1780, segons l’arxiver Josep Maria Barris, quan l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, ja es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la SUF (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records.[2]
[3]
Notes
Bibliografia
|
