Carnaval

El carnaval a Roses té una llarga tradició (AMR, Col·lecció Coll).

A Roses, tothom ho té clar que aquí el carnaval és diferent i especial. Es considera la festa major de l’hivern, o la veritable festa major i ara ja s’hi dediquen dos dies festius. Tot i que avui el carnaval es celebra amb el patrocini i la complicitat de l’ajuntament, encara es respira un toc d’aire rebel des del dijous gras fins a l’enterrament de la sardina. Els historiadors de l’Europa de l’època modern, sobretot de les regions catòliques, defineixen el carnestoltes com la temporada alta per a l’alegria, sexualitat i la joventut excedint-se –l’època quan la gent jove posava a prova les fronteres socials amb exclamacions limitades de desafiament, abans de ser assimilat altra vegada en l’ordre establert del món, en la submissió i la seriositat de la quaresma.^[1]

Encara que aquest desafiament de l’ordre establert es poc palpable en el carnaval de Roses d’avui (les provocacions sexuals són les que més han sobreviscut, potser), són precisament les prohibicions per part de les autoritats que confirmen el caràcter subversiu d’aquesta festa. Les primeres referències històriques escrites ho confirmen i, a la vegada, indiquen l’existència d’una tradició. La notícia més antiga que tenim, de moment, és del 22 d’agost de 1616, quan, en un document notarial, un tal Pere Cervera, pescador de Roses, confessa tenir un deute amb el pagès rosinc Pere Raola de la Martre, i que promet acabar de pagar el dia de carnestoltes de l’any següent. Aquesta petita referència, que a primera vista no té relació directa amb el carnaval, indica tanmateix que el dia de carnestoltes era una data tan significativa a llarg de l’any com ho eren altres dies festius com ho eren el Nadal o Sant Joan, per exemple.

La segona nota històrica ja data de l’any 1780, segons l’arxiver Josep Maria Barris, quan l’alcalde de la vila, Miquel Ferrer, ja es queixava que el governador militar volia prohibir el ball de Carnaval. I la gent que era jove en els anys 1950-60 encara brillen els ulls quan recorden com desafiaven les prohibicions del règim franquista. A totes les cases rosinques es conserven fotos dels balls de carnaval celebrades llavors a la sala de la SUF (Societat Unió Fraternal). Per tot això, el carnaval és la festa més apreciada pels rosincs, irrenunciable i estimada, sentida com la més pròpia, personal i intransferible, carregada de nostàlgia i records.^[2]

poc temps després de la Guerra Civil,ja es demanava autorització al governador civil per poder celebrar el Carnaval. Foren anys feliços els 50 i 60, quan es posaven a prova la paciència i la tolerància - variable, tirant a poca –de la Guàrdia Civil. Alguns anys, fins i tot, Ginjolers, són recordats con grans celebracions on predominaven la gresca i la imaginació desbordada de la gent, massa constreta durant la resta de l’any per un règim polític de curta volada .Encara hi ha qui recorda l`entrada d’en Mitja Garba a la sala de ball dalt d’un ase, poc temps després de la Guerra Civil,ja es demanava autorització al governador civil per poder celebrar el Carnaval. Foren anys feliços els 50 60,quan es posaven a prova la paciència i la tolerància variable les dificultats per arribar amb la disfressa a l’entrada a causa de l’ estretor de la vorera o l’ espectacular vaca que oferia wiskhy per les seves mamelles

Notes

1. ↑ Darnton, R., The Great Cat Massacre and other Episodes in French Cultural History, New York: Vintage Books, 1984, p.83.
2. ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008, Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 39-40.

Bibliografia

• Pastor, J.M., Els carnavals de Roses en blanc i negre, (Figueres: Brau edicions/Ajuntament de Roses, 2007).