Font del Lledó

Font del Lledó després de desbrossar l'espai

Esplanada a l'entorn de la font abans dels treballs de neteja de l'espai /Autor: Xavier Ribas

Banc pròxim a la font, al mas Romà

La font del Lledó o Lladó és una deu d'aigua dolça que raja amb abundor, que probablement va ser urbanitzada quan es va construir el mas Romà, a pocs metres de la font i actualment en runes.

El brollador es troba encastat en un carreu de marbre blanc que està decorat. Els relleus originals, avui molt esborrats, són tres rodones i a la tercera hi ha inscrita una data, probablement la de la seva construcció: Dia 9 de Juliol de 1858. Actualment aquests relleus es troben força degradats.

Una notícia històrica d'aquesta font de la cala Lledó la menciona Joan Rabell al llibre "els Masos de Roses":

 "La font del Lladó" s'esmenta en el cartoral de Santa Maria de roses el dia 5 de maig de 1212 quan el comte Hug d'Empúries dóna al monestir de Santa Maria de Roses una part de la muntanya de Roses, des del cap de guarda Moresca, cap a orient, fins a la font Lladó, ca`a occident, fins a Corbera i cap a migdia fins a mar, per fer-ho cortal. ^[1]

També August Pi-Sunyer descriu l'espai que ocupa la font quan parla del mas Romà a "La novel·la del besavi":

 Hi ha molts pins a la muntanya, dos xiprers, una parra, una font inesperada en aquell nivell i rocam. L'eixida és circular i la limita un banc d'obra de rajola. ^[2]

En aquesta última també s'hi troba l'existència del banc d'obra com a element urbanitzat al mateix moment que el mas Romà i que forma part de la seva eixida.

Treballs de recuperació

Durant l'any 2015 i dins el context dels treballs d'arranjament del camí de Ronda s'ha fet una neteja a fons de l'espai que ocupa aquesta font que ha comportat una desbrossada de l'esplanada i la restauració dels murs de tancament ja que presentaven un estat de conservació dolent. També s'ha actuat en la canalització de la font fent un petit embassament per tal que la fauna de l'entorn tingui un abeurador natural i també s'ha actuat en el desaiguat, per tal de no malmetre el penya-segat.

Notes

1. ↑ Referència extreta del llibre dels Masos de Roses de Joan Rabell (p.108)
2. ↑ Referència extreta del llibre dels Masos de Roses de Joan Rabell (p.108)

Bibliografia

• Arnald Plujà, Estudi del Cap de Creus. La costa. Diccionari toponímic, etimològic i geogràfic. Girona: Arnald Plujà, 1996.
• Joan Rabell i Coll, Els masos de Roses. Girona: Joan Rabell i Coll, 1991.