Referèndum de 1924: Diferència entre les revisionsDe Rosespedia
Revisió de 13:56, 14 ago 2010 Els esforços regeneracionistes del règim dictatorial del general Primo de Rivera, instaurat el 13 de setembre de 1923, es traduïren, en l'àmbit local, en una espiral gairebé frenètica d'activitat pública, molt sovint centrada en la posada al dia de les grans infraestructures urbanes. Roses no en fou cap excepció i en el transcurs de la dècada dels '20 s'endegaren una sèrie d'actuacions orientades a dotar la població d'uns serveis públics moderns i eficaços, una condició indispensable per a aconseguir "[...] ser una de las playas de moda y de más numerosa y selecta concurrencia[...]". Malgrat tot, aquestes actuacions empenyoraren l'erari públic durant una colla d'anys. ContingutObjectiu del referènduml'Ajuntament de Roses decidí municipalitzar el servei d'abastament d'aigua potable, una actuació que requeria adquirir prèviament les deus i el conjunt de drets que posseïen Norbert Seseras i Francesca Batlle (en qualitat de vídua de l'esmentat Seseras). Tanmateix, la manca de capital inicial obligava a l'Ajuntament a recórrer al finançament extern, mitjançant la concertació d'una operació de crèdit, per valor de 250.000 pessetes, amb el Banc de Crèdit Local. Era evident que la magnitud del tema exigia actuar amb cautela i amb el suport social i ciutadà indispensable. Convocatòria del referèndum i procedimentL'Ajuntament de Roses decidí, per les raons anteriorment esmentades, el 3 de novembre de 1924, convocar un plebiscit popular per a conèixer l'opinió de la comunitat. La ciutadania fou convocada el diumenge dia 9 de novembre, de 8 del matí a 4 de la tarda, al local de la sala de ball de Manuel Turró. El dret d'emissió de vot, que s'havia d'efectuar personalment, fou reservat a tots els homes i dones caps de família "[...] con casa abierta sostenida a sus costas [...]", és a dir, que fou un referèndum censatari i clarament orientat a afavorir els interessos de la classe proletària. L'Ajuntament garantia el secret del vot i les formalitats legals imprescindibles que havien de conduir tot el procés de manera transparent. En aquest sentit, es designà una mesa de control composta, bàsicament, per les forces vives - i d'ordre - del poble: el rector, Joan Ordeix, el mestre; Joan Murtra; el propietari i regidor suplent, Joan Brunet i Prades, i el primer tinent alcalde, Pere Cusí i Marès (1857 - 1929). Els seus suplents foren Pere Pi i Sunyer, Antoni Turró i Berta (1855 - 1931, exregidor), Joaquim Fonolleras i Cusí i, finalment, Josep Franco i Castey (1874 - 1956, membre gestor de la 1a Comissió gestora franquista el 1939). S'establiren mecanismes per a donar la màxima difusió possible al plebiscit (bans, proclames, crides públiques, edictes i pregons) i, fins i tot, s'organitzà una reunió pública la nit abans de les votacions amb la finalitat d'informar a bastament sobre l'assumpte. ResultatsEl referèndum se celebrà sense cap tipus d'incident i el resultat fou contundent: 482 vots favorables a la compra de les aigües i a la concertació del crèdit necessari per a gestionar directament el servei i cap vot en contra. El resultat del plebiscit de 9 de novembre de 1924 vinculà l'actuació posterior del Consistori i, un cop finalitzats tots els tràmits administratius i legals i enllestit el projecte tècnic pertinent, que fou redactat per l'enginyer barceloní Cèsar Molinas el febrer de 1926, s'iniciaren les obres de les conduccions des del brollador del mas Ponach als domicilis particulars dels veïns. Potser no s'assolí l'objectiu de que "[...] esta Villa será de las poblaciones del mundo entero que tendrá mejor agua potable, abundante y sobrada para todos sus servicios públicos y particulares [...]", com s'afirmava el 7 d'agost de 1926, però el servei municipal d'aigües potables era una realitat. I, al mateix, temps, restà la celebració de l'únic referèndum local que s'ha realitzat a la població des de la instauració del règim municipal liberal a mitjans del s.XIX (amb l'excepció del referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya, celebrat al 2009 amb caràcter no oficial). Bibliografia
| |||||||||||||||||||||||||||||||||
