Mas Oliva: Diferència entre les revisions

Revisió de 11:25, 17 maig 2017

Imatge aèria de la urbanització del mas Oliva durant la dècada de 1970 /AMR, col. Joan Boix

Sota el paraigua de Mas Oliva s'hi aixopluguen diversos objectes geogràfics, arquitectònics i urbanístics. D'una banda, Mas Oliva fa referència a un paratge o àmbit territorial articulat al voltant de l'existència d'un mas homònim, que en seria una segona accepció. La urbanització de l'entorn a partir de l'any 1964 dóna un nou sentit a la denominació Mas Oliva: el de zona urbana residencial. A partir de la seva conversió en zona urbana, l'aparició d'alguns equipaments municipals, com l'Estadi del Mas Oliva, ha afavorit que el topònim s'hagi plenament consolidat en la realitat urbana de la població.

El territori del mas Oliva, situat als peus de les muntanyes de la serra de Roda, és un espai privilegiat. La seva situació lleugerament enlairada permetia dominar l'entorn immediat i observar el suau descens del terreny fins al mar. Sigui pel que sigui, s'ha documentat la presència humana ja des d'època romana a través de diverses troballes arqueològiques.

El mas Oliva

Treballs agrícoles al mas Oliva. AMR, col. L'Abans, Família Jacomet Cadaya.

Treballs agrícoles al mas Oliva. AMR, col. L'Abans, Família Jacomet Cadaya.

Treballs agrícoles al mas Oliva. AMR, col. L'Abans, Família Jacomet Cadaya.

El mas Oliva es trobava situat en el terme de Roses a la vall del mateix nom, a 46 msnm. Estava compost per una planta baixa destinada a corrals i quadres, amb unes arcades en bon estat i voltes de mig punt; i una planta pis amb les estances que l'erudit local Joan Rabell Coll descrivia de la següent manera:

Entrant a l'interior, el primer que es troba és el menjador, a la dreta la gran llar de foc i el forn on s'hi coïa el pa i les coques. A l'esquerra de la llar, una petita cambra rebost, per guardar els queviures com: granusa, pa, vi, oli, botifarres, pernils i carn de porc que mataven cada any a la tardor. Al fons hi ha la porta que dóna accés a la cambra, a l'esquerra hi ha dues portes que comuniquen a les dues cambres^[1]

A les darreries de la dècada de 1980, la façana estava molt atrotinada, però encara conservava una escala exterior "...feta amb lloses de pissarra per pujar a la petita eixida des d'on es contempla, tot malmès el rellotge de sol". Al davant de la casa hi havia una àmplia era, més enllà de la qual s'estenien, segons Rabell, unes 70 vessanes destinades "la major part de cultiu, amb camps per sembrar-hi blat, civada, ordi i altres gramínies per al bestiar, les vinyes i oliveres molt productives, erms per a pastures dels ramats, i un hort amb un pou amb molta abundància d'aigua".

La història del mas encara està per fer. Només Joan Rabell, gràcies a les recerques i ajudes de mossèn Josep Maria Marquès Planagumà, que fou arxiver diocesà molts anys (1980-2007) i mossèn Miquel Pujol Canelles, aportà algunes notícies esparses que, en cap cas, permeten dibuixar una trajectòria clara i contínua. En tot cas, podem aprofitar-ne algunes informacions i completar-les amb d'altres per fer-ne una panoràmica que, sense ser complerta, potser oferirà una nova perspectiva del mas Oliva.

En primer lloc, cal remuntar-se a l'any 1362 per trobar la primera referència documental d'aquest mas, quan en un capbreu manat elaborar per l'abat del monestir de Santa Maria de Roses, Guillem Oliva, de la parròquia de Roses, reconeixia tenir pel dit abat les terres del meu cortal, de 16 vessanes^[2], que molt possiblement hem d'identificar amb el mas Oliva. D'una banda, veurem més endavant que la qualificació de "cortal" encara era utilitzada per al mas Oliva a les acaballes del segle XVII. D'una altra, cal advertir de la notable presència de l'antropònim "Oliva" o "Oliba" a mitjan segle XIV a Roses, com ho testimonia la seva presència en el buidatge dels capbreus de 1304 i 1361 realitzats per Marcel Pujol Hamelink^[3].

La continuïtat de l'hàbitat i de l'explotació del mas durant la crisi baixmedieval, i més enllà, semblen assegurades: en un capbreu de l'any 1500, citat per Rabell, apareix declarat el mas Oliva. Més endavant, l'any 1692, Caterina Poch, de Castelló d'Empúries, capbreva el Cortal de n'Oliva^[4]. La relativa proximitat amb la població i la disponibilitat de terres de bona qualitat, amb aigua abundant, serien raons de pes que garantiren la seva continuïtat en un context de masos rònecs. Desconeixem les transmissions de propietat que hi hagueren, però el 1721 el mas Oliva era detingut per Pere Boris, pagès, també de Castelló d'Empúries, com l'anterior propietària coneguda (Caterina Poch). Tenien ambdós algun tipus de relació? No ho sabem. Sigui com sigui, però, el 15 de juny de 1721 Pere Boris arrendava a terços, pel període de quatre anys, tota l'heretat a Baptista [sic] Berta, pagès de Roses. El contracte, regestat per Joan Rabell^[5], establia que l'arrendatari haurà de lliurar cada any quatre quarteres d'ordi, dues quarteres de mestall i dues de blat, en concepte de contribució al pagament de censos, a més de satisfer la meitat dels talls reials i assumir les servituds personals, unes condicions que indiquen com l'oferta aprofita la pressió de la demanda de terres en un context econòmic que progressivament era més favorable.

Sabem que a mitjan segle XIX el mas Oliva era propietat de Josep Marqués Camps^[6], de Castelló d'Empúries, que en féu donació a la seva neboda, Anna Francesc Marqués, el dia 29 de març de 1853. Casada amb Joan Salomó, tingué una filla, Aniceta Salomó Francesc, a qui deixà (1864) totes les seves propietats, reservant-se, això sí, l'úsdefruit i l'adminsitració del mas, fins que va morir l'any 1881. Aniceta Salomó Francesc es casà amb Josep de Puig de Ferrer, baró de les Rodes, i tingueren un fill, Lluís Puig Salomó, nascut el dia 13 de març de 1868, que va passar a ser l'hereu del mas Oliva per herència de la seva mare. Tanmateix, a les acaballes de segle (1899) el seu pare intentà incapacitar-lo legalment per administrar els seus béns.

Mort Lluís de Puig Salomó sense descendència, l'heretat passà a mans de la seva germana Mercè, que s'inscrigué la finca al seu favor el 1910. Mercè de Puig salamó morí a Darnius l'any 1923. En el seu testament deixava hereu al seu marít, Arcadi Pûjol de Senillosa i de Gayolà, veí de Barcelona. Mort el 1933, deixà hereus als seus néts, fills del germà, Manuel, i la seva germana, casada amb Lluís del Pozo de Travy, militar i veí de Barcelona. L'execució de l'herència adjudicava, finalment, el mas Oliva a Josep Maria, Lluís, Arcadi i Elena del Pozo i Pujol de Senillosa, que en mantindran la propietat fins a la urbanització de tot el sector a partir de l'any 1963.

D'altra banda, sabem que almenys des de finals de segle XIX el mas estava ocupat per arrendataris, segurament en forma de masoveria. Així, l'any 1890 l'arrendatari era Salvi Jacomet Mir i, a partir de 1940, en fou el masover el seu fill, Salvi Jacomet Buscarons, no sense haver hagut de pledejar amb el seu pare per l'arrendament del mas Oliva^[7]. El darrer masover del mas fou Antoni Portell Denclar, que hi entrà l'u d'octubre de 1942 i s'hi estigué fins a l'any 1976.

La urbanització de Mas Oliva

Aquest àmbit territorial, articulat a l'entorn de l'antiga finca rústica del mas, apareix per primera vegada com a figura urbanística l'any 1963, quan els germans del Pozo i Pujol de Senillosa, uns hisendats locals, varen promoure la redacció d'un Pla Parcial, que fou redactat pels arquitectes Joan Anguera Vicente (com a representant de la Comissió Provincial d'Urbanisme), Claudi Díaz Pérez (aleshores també arquitecte municipal) i Josep Claret Rovira (que actuà com a tècnic per part de la propietat). D'aquesta manera els promotora s'asseguraven que el projecte superaria totes les instàncies de decisió, ja fossin locals, ja fossin provincials. Cal tenir en compte que aquest desenvolupament urbanístic no havia estat previst en el Pla General de Roses de l'any 1961. La velocitat de les transformacions provocades per la irrupció del turisme de masses, tanmateix, provocaren que, igual que passà amb d'altres espais de Roses, el mas Oliva fos objecte d'ocupació urbana, de manera més o menys precipitada^[8]. Els representants dels promotors, els germans José Maria, Luis Arcadio i Elena del Pozo Pujol de Senillosa, foren Miquel Creus Barnet, propietari de l'empresa constructora MOCREBO, SA, i Joan Borràs.

No obstant aquesta imprevisió del planejament urbanístic fonamental de 1961, aquest Pla Parcial va ser aprovat definitivament per la Comissió Provincial d'Urbanisme i Arquitectura el dia 16 de juliol de 1966. La superfície afectada era de 142.000 m2, 14 Ha, deixant encara disponible una part de la propietat per a l'explotació agrícola i futures extensions de la urbanització. Segons els redactors, "la superficie de terreno afectada por el Plan es inmejorable a la finalidad perseguida por cuanto presenta una ligera y suave pendiente de Sur a Norte que permitirà una excelente ubicación de las construcciones a la par que una gran facilidad de construcción al no tener grandes ni fuertes desniveles ni diferencias de cotas dentro del polígono de referencia"^[9]. Bàsicament, el projecte, a més, definia els límits físics de l'actuació, així com la seva xarxa viària, i fixava una distribució zonal que classificava el sòl urbà en tres tipologies: "zona d'eficicació contínua" al llarg de la via d'accés a la urbanització, una zona de "blocs aïllats" i, finalment, una "zona hotelera". De manera similar a d'altres urbanitzacions bastides durant els mateixos anys, el mas Oliva disposava d'uns serveis centrals per al estadants, com economat, bugaderia, punt d'informació i venda de parcel·les o zona de jocs infantils. Fins i tot el mas, malauradament enderrocat el 1992, tenia un paper en la nova trama urbana "aprovechando la antigua masia o casa de labor para transformar la misma en residencia y restaurante típico regional y ambientar el sector recreativo del polígono". A més a més, els arquitectes redactors exposaven les motivacions per construir la urbanització, bàsicament per donar rendiment a un capital agrari en decadència que ja no donava els rèdits d'èpoques passades: "dado el poco volumen de los frutos obtenidos y el gran coste, en aumento constante, de la mano de obra necesaria para la recogida de los mismos". Aquesta constatació econòmica contrastava amb la necessitat de zones residencials aptes per absorbir la demanda residencial permanent, temporal o turística. Ja no s'havien de plantar o podar oliveres, s'havien de "plantar" cases i edificis recreatius. La previsió inicial dels redactors era que havia d'encabir a l'entorn d'uns 3.360 habitants.

Tanmateix, l'ocupació efectiva del territori consolidà una realitat ben diferent a la prevista l'any 1963. Mentre que la presència hotelera fou esquifida - Hotel Rescator (1970), Hotel Don Miguel (1990)-, proliferaren els blocs plurifamiliars i els habitatges unifamiliars aïllats. Aquesta realitat es consolidà en l'avanç de planejament del PGOU de 1986, quan es qualificà el sector del Mas Oliva com a "urbanització turística residencial". L'aprovació del PGOU significà, a més, l'augment de l'àrea urbana de la urbanització, que creixé pels costats nord, est i part de l'oest. D'aquesta manera, "Es delimita una unitat d'actuació, la U.A. 22, amb l'objectiu d'obtenir les zones verdes i equipaments i completar la urbanització. La part corresponent al Pla Parcial original, es delimita també dins una unitat d'actuació, la U.A. 13, amb l'objectiu de completar la urbanització "^[10], una situació que es manté en la revisió del Pla General de 1993. Amb tot, les darreres construccions, datades durant la primera dècada de segle XXI, presenten una volumetria i un percentatge d'ocupació de les finques molt superior a les originals, un fet que ha densificat molt algunes illes d'habitatges.

Actualment, la urbanització del Mas Oliva és, segons la diagnosi efectuada en l'esmentat Text Refós del POUM, "un àmbit força privilegiat de la població. Es troba en el límit del sòl no urbanitzable envoltada de boscos i camps d'oliveres situat a la falda de la serra de Roda. La capçalera de la riera de Ginjolers, en el límit sud, és un altre element enriquidor del paisatge. Es tracta d'una zona de creixement en eixample de la ciutat, d'elevada qualitat ambiental, cèntrica i apte per a primera residència de qualitat''. La urbanització té 186 parcel·les, de les quals 39 (20'96%) encara no estan edificades.

Significació

El fet que el mas Oliva sigui una urbanització en la qual hi viu de manera permanent molta gent de Roses fa que sigui una part de la població molt viscuda, allunyada de l'abandonament humà que poden patir d'altres àrees urbanes locals, que només tenen una certa activitat durant els períodes vacacionals i estiuencs. Si a l'any 2010 hi vivien 994 persones, actualment (abril de 2017) n'hi viuen 1293. Al mateix temps, però, hi continuen havent estiuejants. La barreja d'uns i altres dóna un caràcter especial a aquesta urbanització.

De fet, el mas Oliva forma part del projecte Locus Amoenus des del 20 de maig de 2017, perquè la periodista Marta Gibert Ortensi el trià com el seu lloc preferit. La seva visió d'aquest espai, lluminós i ampli, digne i equilibrat, és la següent:

El mas Oliva són olivars, és la riera Ginjolers, i també són els turistes, amb els apartaments i les piscines. És vistes al mar des de lluny , és quietud a l'hivern i fressa i remenament a l'estiu.
El mas Oliva era, allà, lluny de poble, on només hi vivien quatre gats, i ara és aquí, enganxat al poble amb molta gent que ha trobat un lloc agradable per assentar el seu habitatge.
El mas Oliva és casa meva, on vaig viure durant molt temps i on encara hi viuen els meus pares. Per això és el meu Locus Amoenus.

Localització

La urbanització del mas Oliva es troba al final de la carretera homònima, a un quilòmetre aproximadament del centre urbà, en direcció nord-nordest.

Mapa

Notes

1. ↑ Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, Girona, Dalmau Carles Pla, 1991, pàg. 76.
2. ↑ Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, pàg. 76.
3. ↑ Marcel Pujol Hamelink, La vila de Roses (segles XIV-XVI, Roses, Ajuntament de Roses, 1997, col. Papers de Recerca, 2, pàg. 206. L'antiguitat i la recurrència del cognom es pot resseguir a través del buidatge del Cartoral de Roses, a Josep Maria Marquès Planagumà (ed.), El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1986, pàg. 151.
4. ↑ Ambdues referències a Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, pàgs. 263-264.
5. ↑ Citem directament de Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, pàg. 76. La informació original es troba a AHG, Notaria de Castelló d'Empúries, vol. 1979.
6. ↑ Totes les informacions que venen a continuació provenen de Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, pàgs. 76-77.
7. ↑ ACAE, Fons 110-119, del Despatx de l'advocat i procurador Lagresa de Figueres, 110-119-T2-1232, Judici de reposició i querella de Salvio Jacomet Mir contra el seu fill Salvio Jacomet Buscarons de Roses per reclamació de l'arrendament del mas Oliva, propietat d'Arcadio Senillosa [sic] i després dels seus hereus (1939-1940).
8. ↑ Per una visió general de la història urbanística d'aquest període, Joan Falgueras, "Mirades al paisatge urbà de Roses a l'època contemporània", a Roses, 1875-1975. Del model comercial a la revolució turística, Roses, Ajuntament de Roses, 2001, pàgs. 108-114.
9. ↑ AMR, sèrie 5.1.1.3. Plans Parcial, Pla parcial d'ordenació i projecte d'urbanització del Mas Oliva promogut pels germans del Pozo Pujol de Senillosa i redactat pels arquitectes Joan Anguera Vicente, Claudi Díaz Pérez i Josep Claret Rubira, 1964.
10. ↑ Amador Ferrer aixalà (dir.), "Text Refós Pla d'Ordenació Urbanística Municipal", tom II vol. I, Roses, Ajuntament de Roses, 2010, pàgs. 7203-7211.