|
|
Maria Berta Ametller: Diferència entre les revisions
De Rosespedia
|
|
| Línia 5: |
Línia 5: |
| | Els pares de la Maria eren de Roses, però ella '''va néixer a l’Argentina''' l'any 1918, on tenien un petit negoci familiar. Van tornar a Roses quan ella tenia deu anys. Aleshores, el seu pare es dedicà a la pesca; anava en una barca d’arrossegament que es deia Cacatua. La Maria havia anat a l’escola, però ben aviat va començar a treballar cosint, recollint olives i, anys més tard, netejant cases. | | Els pares de la Maria eren de Roses, però ella '''va néixer a l’Argentina''' l'any 1918, on tenien un petit negoci familiar. Van tornar a Roses quan ella tenia deu anys. Aleshores, el seu pare es dedicà a la pesca; anava en una barca d’arrossegament que es deia Cacatua. La Maria havia anat a l’escola, però ben aviat va començar a treballar cosint, recollint olives i, anys més tard, netejant cases. |
| | | | |
| − | Com tothom que va viure [[el bombardeig del Canarias]], la Maria recorda perfectament aquell 30 d’octubre de 1936. Parla també dels posteriors atacs de l’aviació i explica que ells anaven a un refugi que estava situat al carrer de Colom. Recorda que durant la guerra van passar molta gana: “De gana sí que en vam passar. Fins i tot vaig arribar a menjar cues de faves bullides. Mira si en vam passar, de gana. I farinetes de blat de moro!”, comenta. | + | Com tothom que va viure el [[bombardeig del Canarias]], la Maria recorda perfectament aquell 30 d’octubre de 1936. Parla també dels posteriors atacs de l’aviació i explica que ells anaven a un refugi que estava situat al carrer de Colom. Recorda que durant la guerra van passar molta gana: “De gana sí que en vam passar. Fins i tot vaig arribar a menjar cues de faves bullides. Mira si en vam passar, de gana. I farinetes de blat de moro!”, comenta. |
| | | | |
| | Sempre ha estat una dona molt familiar, tot i que el seu germà va marxar a Amèrica quan era jove i la seva mare també va morir prematurament. Com moltes mares, la seva gran il·lusió era veure la filla casada, per això, quan es va agreujar la malaltia, la Maria i el seu home van decidir casar-se. Molt emocionada diu: “Ens van casar un dissabte i el dilluns ja era morta”. | | Sempre ha estat una dona molt familiar, tot i que el seu germà va marxar a Amèrica quan era jove i la seva mare també va morir prematurament. Com moltes mares, la seva gran il·lusió era veure la filla casada, per això, quan es va agreujar la malaltia, la Maria i el seu home van decidir casar-se. Molt emocionada diu: “Ens van casar un dissabte i el dilluns ja era morta”. |
Revisió de 18:09, 21 març 2016
 Maria Berta / Autora: Judith Ijsselstein
Una de les grans aficions de la Maria ha estat el cinema. Recorda que amb el seu home anaven sovint a can Cipriano i a can Turró, on van veure pel·lícules com Lo que el viento se llevó, que ha estat una de les que més els va agradar. També es divertien anant a ballar; a l’estiu anaven a la plaça de Catalunya i a l’hivern, a la sala nova, que és com es coneixia llavors la SUF. Eren els primers anys d’estar junts. Ara, més de seixanta anys després, continuen estant l’un al costat de l’altra. Però la seva vida no sempre ha estat fàcil.
Els pares de la Maria eren de Roses, però ella va néixer a l’Argentina l'any 1918, on tenien un petit negoci familiar. Van tornar a Roses quan ella tenia deu anys. Aleshores, el seu pare es dedicà a la pesca; anava en una barca d’arrossegament que es deia Cacatua. La Maria havia anat a l’escola, però ben aviat va començar a treballar cosint, recollint olives i, anys més tard, netejant cases.
Com tothom que va viure el bombardeig del Canarias, la Maria recorda perfectament aquell 30 d’octubre de 1936. Parla també dels posteriors atacs de l’aviació i explica que ells anaven a un refugi que estava situat al carrer de Colom. Recorda que durant la guerra van passar molta gana: “De gana sí que en vam passar. Fins i tot vaig arribar a menjar cues de faves bullides. Mira si en vam passar, de gana. I farinetes de blat de moro!”, comenta.
Sempre ha estat una dona molt familiar, tot i que el seu germà va marxar a Amèrica quan era jove i la seva mare també va morir prematurament. Com moltes mares, la seva gran il·lusió era veure la filla casada, per això, quan es va agreujar la malaltia, la Maria i el seu home van decidir casar-se. Molt emocionada diu: “Ens van casar un dissabte i el dilluns ja era morta”.
A finals dels anys cinquanta es van comprar una de les anomenades cases barates. Explica que eren unes cases que va fer el govern de l’època: “T’apuntaves a l’Ajuntament i després se sortejaven. A nosaltres, el Sr. Serra ens va dir que ens en tocava una del carrer de Barcelona, però després es va canviar d’alcalde i ens va tocar aquesta”. Segons comenta, la zona on hi ha aquestes cases era un camp de futbol, el camp d’en Cortina.
La Maria i el seu home van tenir dos fills, els quals vénen a veure’ls cada dia, els fan la compra i els porten el dinar. Es pot dir que, encara que viuen sols, sempre han estat acompanyats. [1]
- ↑ "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.16
|
