Barri de la Punta: Diferència entre les revisions

CA | ES | EN | FR

És el barri eminentment pescador de Roses aixecat a partir de la segona meitat del segle XVII i especialment al llarg del segle XVIII. Està delimitat a l'oest per la riera dels Ginjolers, al sud pel mar, a l'est pel carrer de Francesc Macià (antic rec de les Mariques) i al nord pel carrer Nou.

El barri de la Punta està configurat per carrers estrets i cases senzilles, típiques de pescadors, de planta baixa i pis. Fins al boom del turisme va ser el nucli urbà més poblat i amb més dinamisme social i econòmic, un fet que es copsava amb la vitalitat de la llotja, les barques a la platja de la Perola i el gran nombre de comerços i artesans. Amb el pas dels anys el barri ha perdut població i un munt de negocis i restaurants encarats al turisme han ocupat les cases antigues.

Orígens[modifica]

L'origen del barri es remunta a la segona meitat del segle XVII i és conseqüència de la protecció que les autoritats militars dispensaren fins a mitjans del segle XIX a la Ciutadella. Per tal d'evitar qualsevol edificació que pogués comprometre la defensa de la fortificació, s'obligà a la població a traslladar el seu creixement cap a l'est de les muralles, cap al raval medieval existent davant la platja, que s'amplià per transformar-se en el nou poble. Aquest, es vertebrà a partir de dos sectors clarament diferenciats: el Barri de la Punta, a la zona del Bol Nou, situat a l'est de la riera Ginjolers, i el barri de Roses, sobre la zona del Bol de la Somera, emplaçat entre l'esmentada riera i la Ciutadella.

Al llarg del segle XVIII es visqué un important augment demogràfic i la configuració urbana s'articulà a partir de les dues àrees abocades al mar, on es desenvolupaven les principals activitats econòmiques de la població, la pesca (al barri de la Punta) i el comerç (al de Roses). Durant aquest període, el creixement urbanístic és regulat constantment per nous projectes redactats pels enginyers militars responsables de la plaça forta i de ben segur amb el beneplàcit del monestir de Santa Maria d'Amer i de Roses, que havia d'establir noves terres per recuperar les pèrdues ocasionades per l'expulsió de la població intramuralles.

Ambdós sectors de Roses prendrien tota la potència urbana de la població, mentre continuava el radical procés urbanístic i la progressiva ocupació de la nova trama (hi havia encara zones per ocupar com els espais guanyats al mar, anomenats aigualeixos), i es planificaven les noves àrees de creixement que marcaren les característiques fonamentals de l'urbanisme del segle XIX.

La construcció de la nova església parroquial de Santa Maria de Roses, el 1792, certificà el final de la vila medieval situada a la Ciutadella i la confirmació de l'existència d'una nova Roses originada a les acaballes del segle XVII i consolidada al llarg del segle XVIII. Molt important fou també el creixement econòmic experimentat en les dècades centrals del segle XIX, caracteritzat per una puixança remarcable del comerç de cabotatge, moment en què el port de Roses esdevingué el segon centre marítim distribuïdor de mercaderies de la costa de llevant.

En aquest període de creixement l'estructura urbana de la Punta arriba a ocupar la quasi totalitat de l'espai delimitat pels actuals carrers Nou, Francesc Macià, la riera dels Ginjolers i el mar. El 1877, la població arribà a un màxim històric de 3.219 habitants i l'espai urbà s'hagué d'ampliar amb un eixample delimitat pels carrers Nou, de l'Almirall Federico Gravina, Francesc Macià i la Riera, que acabà de donar la forma urbana de Roses fins a la revolució turística dels anys 60 del segle XX, quan l'urbanisme rosinc explotà pels seus extrems.

Les construccions tradicionals[modifica]

El 1945 es va presentar el projecte de nou poblat de pescadors redactat per Ricard Giralt Casadesús. En ell es feia un estudi de les cases típiques dels pescadors rosincs, agafant d'exemple, entre d'altres, la casa del mariner Enric Foix situada al carrer de Peralada, 26, o la de can Mas Blanc a la travessera del Cementiri.

Referències[modifica]

• https://www.roses.cat/la-vila/urbanisme/pla-de-barris
• Pol Meseguer, "Quan la Punta encara aixecava el cap", document del mes de maig de l'Arxiu Municipal, 2016.
• Biblioteca Museu Marítim, Plan Nacional de mejoramiento de la vivienda en los poblados pescadores, tom III, Madrid, Ministerio de la Gobernación. Dirección General de Arquitectura, 1946. registre 4.628, p. 199-202.

Barrio de la Punta

s. XVII-XXI / Pedro Martín Cermeño, Ramón de Anguiano, Antonio López Sopeña, ingenieros

Arrabal construido a partir de 1660 debido a la expulsión de la población civil de la villa de época medieval y moderna, situada dentro de la Ciutadella, durante la Guerra dels Segadors (1640-1652). Ha sido, tradicionalmente, el barrio pescador y marinero de Roses, lleno de calles y callejones estrechos y muy concurridos, que tuvo un gran crecimiento en el siglo XVIII y XIX, siguiendo los proyectos urbanísticos de los ingenieros militares. Densamente habitado, es el barrio popular de Roses, una de las cunas del republicanismo federal ampurdanés. Cuenta con muchos ejemplos de arquitectura popular tradicional en varias de sus calles, como las de Sant Isidre, de Sant Sebastià, dels Traginers o de Joan Badosa, y con edificios destacados como la iglesia de Santa María o el centro cultural Ca l’Anita.

Barri de la Punta

17th-21st Century / Pedro Martín Cermeño, Ramon de Anguiano, Antonio López Sopeña, engineers

A suburb, built from 1660 onwards due to the expulsion of the civilian population, during the Guerra dels Segadors (Reapers' War, or Catalan Revolt, 1640-1652), from the medieval and modern town located within the Ciutadella. It has traditionally been occupied by the fisherman and sailors of Roses, full of narrow and crowded streets and alleyways, which underwent significant growth in the 18th and 19th centuries following the urbanisation projects of the military engineers. Densely inhabited, it is the working-class neighbourhood of Roses, one of the hotbeds federal republicanism in Empordà. It has many examples of traditional popular architecture in several of its streets, such as Carrers Sant Isidre, de Sant Sebastià, dels Traginers and Joan Badosa, and with prominent buildings such as the Church of Santa Maria and the Ca L'Anita cultural centre.

Quartier de La Punta

XVIIe-XXIe s. / Pedro Martín Cermeño, Ramón de Anguiano, Antonio López Sopeña, ingénieurs

Faubourg construit à partir de 1660 en raison de l'expulsion de la population civile de la ville médiévale et moderne, située dans la Citadelle, pendant la Guerra dels Segadors (Guerre des Moissonneurs) (1640-1652). L’endroit a été, traditionnellement, le quartier des pêcheurs et des marins de Roses, jonché de rues et ruelles étroites très fréquentées. Il a connu une forte croissance aux XVIIIe et XIXe siècles, au gré des projets urbains des ingénieurs militaires. Densément peuplé, c'est le quartier populaire de Roses, l'un des berceaux du républicanisme fédéral de l'Empordà. Il présente de nombreux exemples d'architecture populaire traditionnelle dans plusieurs de ses rues, notamment les rues Sant Isidre, Sant Sebastià, Traginers ou Joan Badosa, ainsi que des édifices remarquables, dont l'église de Santa Maria ou le centre culturel Ca l'Anita.