Mas Oliva: Diferència entre les revisions

Revisió de 07:44, 11 abr 2017

Sota el paraigua de Mas Oliva s'hi aixopluguen diversos objectes geogràfics, arquitectònics i urbanístics. D'una banda, Mas Oliva fa referència a un paratge o àmbit territorial articulat al voltant de l'existència d'un mas homònim, que en seria una segona accepció. La urbanització de l'entorn a partir de l'any 1964 dóna un nou sentit a la denominació Mas Oliva: el de zona urbana residencial. A partir de la seva conversió en zona urbana, l'aparició d'alguns equipaments municipals, com l'Estadi del Mas Oliva, ha afavorit que el topònim s'hagi plenament consolidat en la realitat urbana de la població.

El territori del mas Oliva, situat als peus de les muntanyes de la serra de Roda, és un espai privilegiat. La seva situació lleugerament enlairada permetia dominar l'entorn immediat i observar el suau descens del terreny fins al mar. Sigui pel que sigui, s'ha documentat la presència humana ja des d'època romana a través de diverses troballes arqueològiques.

El mas Oliva

El mas Oliva es trobava situat en el terme de Roses a la vall del mateix nom, a 46 msnm. Estava compost per una planta baixa destinada a corrals i quadres, amb unes arcades en bon estat i voltes de mig punt; i una planta pis amb les estances que l'erudit local Joan Rabell Coll descrivia de la següent manera:

Entrant a l'interior, el primer que es troba és el menjador, a la dreta la gran llar de foc i el forn on s'hi coïa el pa i les coques. A l'esquerra de la llar, una petita cambra rebost, per guardar els queviures com: granusa, pa, vi, oli, botifarres, pernils i carn de porc que mataven cada any a la tardor. Al fons hi ha la porta que dóna accés a la cambra, a l'esquerra hi ha dues portes que comuniquen a les dues cambres^[1]

A les darreries de la dècada de 1980, la façana estava molt atrotinada, però encara conservava una escala exterior "...feta amb lloses de pissarra per pujar a la petita eixida des d'on es contempla, tot malmès el rellotge de sol". Al davant de la casa hi havia una àmplia era, més enllà de la qual s'estenien, segons Rabell, unes 70 vessanes destinades "la major part de cultiu, amb camps per sembrar-hi blat, civada, ordi i altres gramínies per al bestiar, les vinyes i oliveres molt productives, erms per a pastures dels ramats, i un hort amb un pou amb molta abundància d'aigua".

La història del mas encara està per fer. Només Joan Rabell, gràcies a les recerques i ajudes de mossèn Josep Maria Marquès, que fou arxiver diocesà molts anys (1980-2007) i mossèn Miquel Pujol, aportà algunes notícies esparses que, en cap cas, permeten dibuixar una trajectòria clara i contínua. En tot cas, podem aprofitar-ne algunes informacions i completar-les amb d'altres per fer-ne una panoràmica que, sense ser complerta, en donarà una nova perspectiva.

En un capbreu de l'any 1500, citat per Rabell, apareix declarat el mas Oliva. Més endavant, l'any 1692, Caterina Poch, de Castelló d'Empúries, capbreva el Cortal de N'Oliva^[2].

La urbanització de Mas Oliva

Aquest àmbit territorial, articulat a l'entorn de l'antiga finca rústica del mas, apareix per primera vegada com a figura urbanística l'any 1963, quan els germans del Pozo i Pujol de Senillosa, uns hisendats locals, varen promoure la redacció d'un Pla Parcial, que fou redactat pels arquitectes Joan Anguera Vicente, Claudi Díaz Pérez (aleshores també arquitecte municipal) i Josep Claret Rovira. Amb tot, aquest desenvolupament urbanístic no havia estat previst en el Pla General de Roses de l'any 1961. La velocitat de les transformacions provocades per la irrupció del turisme de masses, tanmateix, provocaren que, igual que passà amb d'altres espais de Roses, el mas Oliva fos objecte d'ocupació urbana, de manera més o menys precipitada^[3].

No obstant aquesta imprevisió del planejament urbanístic fonamental de 1961, aquest Pla Parcial va ser aprovat definitivament per la Comissió Provincial d'Urbanisme i Arquitectura el dia 16 de juliol de 1966. Bàsicament, definia els límits físics de l'actuació, així com la seva xarxa viària, i fixava una distribució zonal que classificava el sòl urbà en tres tipologies: "zona d'eficicació contínua" al llarg de la via d'accés a la urbanització, una zona de "blocs aïllats" i, finalment, una "zona hotelera".

Tanmateix, l'ocupació efectiva del territori consolidà una realitat ben diferent a la prevista l'any 1963. Mentre que la presència hotelera fou esquifida - Hotel Rescator (1970), Hotel Don Miguel (1990)-, proliferaren els blocs plurifamiliars i els habitatges unifamiliars aïllats. Aquesta realitat es consolidà en l'avanç de planejament del PGOU de 1986, quan es qualificà el sector del Mas Oliva com a "urbanització turística residencial". L'aprovació del PGOU significà, a més, l'augment de l'àrea urbana de la urbanització, que creixé pels costats nord, est i part de l'oest. D'aquesta manera, "Es delimita una unitat d'actuació, la U.A. 22, amb l'objectiu d'obtenir les zones verdes i equipaments i completar la urbanització. La part corresponent al Pla Parcial original, es delimita també dins una unitat d'actuació, la U.A. 13, amb l'objectiu de completar la urbanització "^[4], una situació que es manté en la revisió del Pla General de 1993.

Actualment, la urbanització del Mas Oliva és, segons la diagnosi efectuada en l'esmentat Text Refós del POUM, "un àmbit força privilegiat de la població. Es troba en el límit del sòl no urbanitzable envoltada de boscos i camps d'oliveres situat a la falda de la serra de Roda. La capçalera de la riera de Ginjolers, en el límit sud, és un altre element enriquidor del paisatge. Es tracta d'una zona de creixement en eixample de la ciutat, d'elevada qualitat ambiental, cèntrica i apte per a primera residència de qualitat''.

Significació

De fet, el mas Oliva forma part del projecte Locus Amoenus des del 20 de maig de 2017, perquè l'esmentada periodista el trià com el seu lloc preferit.

Notes

1. ↑ Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, Girona, Dalmau Carles Pla, 1991, pàg. 76.
2. ↑ Ambdues referències a Joan Rabell Coll, Els masos de Roses, pàgs. 263-264.
3. ↑ Per una visió general de la història urbanística d'aquest període, Joan Falgueras, "Mirades al paisatge urbà de Roses a l'època contemporània", a Roses, 1875-1975. Del model comercial a la revolució turística, Roses, Ajuntament de Roses, 2001, pàgs. 108-114.
4. ↑ Amador Ferrer aixalà (dir.), "Text Refós Pla d'Ordenació Urbanística Municipal", tom II vol. I, Roses, Ajuntament de Roses, 2010, pàgs. 7203-7211.