Encarnación Cruz Martín: Diferència entre les revisions

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
(Es crea la pàgina amb «<blockquote> <poem> Hi ha edificis que tenen un caràcter personal, que ens parlen de quan van ser construïts i de les persones que hi viuen. I la senyora Encarnació...».)
 
 
Línia 1: Línia 1:
 +
[[Imatge:39encarnacioncruz.jpg|350px|thumb|dreta|Encarnación Cruz/ Autora: Judith Ijsselstein]]
 +
 
<blockquote> <poem> Hi ha edificis que tenen un caràcter personal, que ens parlen de quan van ser construïts i de les persones que hi viuen. I la senyora Encarnación viu en una d’aquestes edificacions.  
 
<blockquote> <poem> Hi ha edificis que tenen un caràcter personal, que ens parlen de quan van ser construïts i de les persones que hi viuen. I la senyora Encarnación viu en una d’aquestes edificacions.  
  

Revisió de 18:23, 13 març 2017

Encarnación Cruz/ Autora: Judith Ijsselstein

 Hi ha edificis que tenen un caràcter personal, que ens parlen de quan van ser construïts i de les persones que hi viuen. I la senyora Encarnación viu en una d’aquestes edificacions.

Al voltant d’un pati central, els habitatges dels veïns de l'Encarnación semblen mirar cap a la Comunitat, fet que contrasta amb els pisos d'avui dia, tancats, sense balcons i amb poques obertures a l’exterior. També la vida de l'Encarnación ha estat sempre caracteritzada per l’atenció als altres, no només perquè és la més gran de cinc germanes, o perquè ha tingut set fills, o perquè va cuidar el seu home, malalt durant molt de temps, fins que va morir, sinó també perquè el seu caràcter, bondadós i obert als altres, ha fet que fos així.

Va néixer a Montilla l’any 1921, un petit poble de la província de Còrdova, on el seu pare tenia una fusteria i la família es guanyava bé la vida. Eren cinc germanes i un germà, i ens confessa que sempre ha estat molt desperta i ha tingut cura dels altres germans. Quan tenia set anys, van deixar el negoci familiar i es van traslladar a Puente Genil.

Quan va començar la guerra, ella tenia quinze. Recorda que la guerra va ser molt dura. Com que era la més arriada de les germanes, s’encarregava sempre d’anar a la font a buscar aigua o al Sindicat a recollir aliments. Les van veure de tots colors. “Ahí había tiros por tos sitios. Primero con los comunistas matando y quemando gente, luego el otro, que entró haciendo lo mismo. Sí, mira, la vida...”, comenta resignada i afectada pel record d’aquells dies. L'Encarnación recorda dos fets especialment tràgics que va presenciar. El primer va ser la mort d’un comandant. Explica que al principi de la guerra un grup de comunistes va treure al carrer el comandant Gómez, un veí adinerat a qui van lligar al mig de la plaça i van cremar viu. L'altre cas, de brutalitat extrema, el va presenciar un dia que anava a buscar aigua. Va veure dos frares amb la sotana aixecada brutalment apallissats. Ens comenta que quan les tropes del general Franco i el general Queipo de Llano van entrar al poble, durant quinze dies es van fer barbaritats. Es van cometre moltes injustícies durant la guerra, fins que amb el temps, la cosa es va anar calmant.

Durant molts anys, l’Encarnación va treballar al camp, segant, arrancant cigrons negres o fent la verema, entre d'altres. Recorda especialment els dies que anaven a la sega. Ens explica, de forma idíl·lica, com eren aquells dies: de bon matí, pujaven al carro homes i dones junts, i anaven fins al lloc de treball. Segaven, i després, quan acabaven la jornada, treien les flaçades i dormien allà mateix, al ras, amb els estels com a únic cobert.

A la dècada dels setanta, l'Encarnación va començar a treballar a l’Hotel Moderno de Roses juntament amb el seu home. Ella feia d’ajudant de cuina i ell de cambrer. Després, va treballar a can Turró i al Santa Llucía, a l’Almadrava, on va netejar habitacions durant tres anys. També hi va haver una època en què ella i el seu home venien gelats a la platja: “A mi me daba hasta vergüenza; él vendía ésos que se hacen con la bolita y yo polos”, ens explica amb gràcia. “Decía: ¡Ais loli!, ¡ais loli!, eso era lo que sabía decir, y '¡chocolá!, ¡chocolá!', que eso no se decía ni así ni ná. Ellos te llamaban y te daban tu propinita. Era un buen dinero; no se crea que tuvimos unas buenas temporadas. Después, mi marido murió y yo seguí vendiendo sola. El pobrecito sufrió mucho al final. Yo le cuidaba y él me decía que era la Reina de los Polos.” [1]


Notes[modifica]

  1. "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.96