|
|
Cova de les Ermites: Diferència entre les revisions
De Rosespedia
|
|
| (2 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | | Línia 1: |
Línia 1: |
| | + | [[Imatge:C_ermites2.jpg|350px|thumb|dreta|Accés principal a la cova]] |
| | + | [[Imatge:C_ermites.jpg|350px|thumb|dreta|Tancat al costat est de la cova]] |
| | + | |
| | + | |
| | La '''cova de les ermites''', coneguda també amb el nom dels eremites, es troba al vessant nord del [[Cap Norfeu]], a tocar del camí que mena a la punta. La cavitat és de planta triangular amb una entrada ampla que es va fent estreta a mesura que s’enfonsa. La boca, de 7 metres, està tancada amb un mur fet de lloses de pissarra disposades planeres amb una obertura: la porta. Les parets de la cova estan retocades i en un punt fins i tot rebaixades com és el cas del costat nord en el que hi ha un banc i unes lleixes, tot excavat a la roca natural. | | La '''cova de les ermites''', coneguda també amb el nom dels eremites, es troba al vessant nord del [[Cap Norfeu]], a tocar del camí que mena a la punta. La cavitat és de planta triangular amb una entrada ampla que es va fent estreta a mesura que s’enfonsa. La boca, de 7 metres, està tancada amb un mur fet de lloses de pissarra disposades planeres amb una obertura: la porta. Les parets de la cova estan retocades i en un punt fins i tot rebaixades com és el cas del costat nord en el que hi ha un banc i unes lleixes, tot excavat a la roca natural. |
| | | | |
| Línia 5: |
Línia 9: |
| | | | |
| | A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al [[Cap Norfeu]], com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. El llibre ''Roses o a la recerca de la zona grisa'' els resumeix: | | A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al [[Cap Norfeu]], com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. El llibre ''Roses o a la recerca de la zona grisa'' els resumeix: |
| − | <blockquote><poem>[...] el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de [[Santa Maria]] de Roses, Cadaqués, Palau-saverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el carácter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats. | + | <blockquote><poem>[...] el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de [[Monestir (S.XI)|Santa Maria de Roses]], Cadaqués, Palau-saverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el caràcter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats. |
| | Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font. L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític. | | Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font. L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític. |
| | En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós. | | En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós. |
| − | Al capdavall, no sembla que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de Sant Pere de Rodes; i, en el trancurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, Sant Onofre de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Ara sembla una mica més plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta. Qui sap si algun dia coneixerem el nom de l'ermità que l'habità.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008''. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 151-152. </ref> </poem></blockquote> | + | Al capdavall, no sembla que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de [[Sant Pere de Rodes]]; i, en el transcurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, [[Sant Onofre]] de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Ara sembla una mica més plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta. Qui sap si algun dia coneixerem el nom de l'ermità que l'habità.<ref> Barris i Ruset, J.M. ''Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008'', Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 151-152. </ref> </poem></blockquote> |
| | | | |
| | | | |
Revisió de 11:19, 24 jul 2015
 Accés principal a la cova  Tancat al costat est de la cova
La cova de les ermites, coneguda també amb el nom dels eremites, es troba al vessant nord del Cap Norfeu, a tocar del camí que mena a la punta. La cavitat és de planta triangular amb una entrada ampla que es va fent estreta a mesura que s’enfonsa. La boca, de 7 metres, està tancada amb un mur fet de lloses de pissarra disposades planeres amb una obertura: la porta. Les parets de la cova estan retocades i en un punt fins i tot rebaixades com és el cas del costat nord en el que hi ha un banc i unes lleixes, tot excavat a la roca natural.
Davant de la cova hi ha una terrassa artificial limitada que té per límit una feixa. En aquest espai hi ha les restes d’una barraca de planta quadrada feta també amb lloses de pissarra. Aquesta està ben construïda ja que les cantonades estan fetes de forma acurada amb pissarres retocades d’una mida més grossa que a la resta de l’edifici.
A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al Cap Norfeu, com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. El llibre Roses o a la recerca de la zona grisa els resumeix:
[...] el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de Santa Maria de Roses, Cadaqués, Palau-saverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el caràcter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats.
Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font. L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític.
En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós.
Al capdavall, no sembla que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de Sant Pere de Rodes; i, en el transcurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, Sant Onofre de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Ara sembla una mica més plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta. Qui sap si algun dia coneixerem el nom de l'ermità que l'habità.[1]
- ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. 1999- 2008, Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 151-152.
Nivell de protecció[modifica]
B. Protecció bàsica.
Objectes de protecció:
- Cavitat natural completa
- Diferents elements construïts a l’exterior de la cova (paret de pedra seca, dipòsit, àmbits indeterminats)
- Espai interior de la cova i configuració natural
- Diferents rebaixos a la roca natural situat tant a l’interior de la cova com a l’exterior
- Plataforma artificial que precedeix l’entrada de la cova
- Camí d’accés a la cova
|
