Corall vermell

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Corall vermell de la costa gironina
Cova de corall vermell, d'un any per l'altre, efecte de la pesca il.legal
Corall vermell incautat de la pesca furtiva

El corall vermell, anomenat també or vermell, és abundant a l'extrem nord gironí, especialment a les Medes, l'Escala i el Cap de Creus. La seva pesca data de, com a mínim, els grecs i els romans. Com a curiositat, Narcís Monturiol va crear una societat a Figueres per a la pesca del corall i va ser aquesta la causa de la invenció del seu famós submarí, l'Ictini, per alleugerir les penalitats a què estaven sotmesos els pescadors de corall, com explica el periodista Joan Mañé i Flaquer:

Encontrándose en Rosas, presenció la triste escena de sacar del mar, casi asfixiado á uno de los buzos que se ocupaban en la pesca de coral. La impresión qe le produjo aquel accidente, por desgracia sobrado frecuente en los que se dedican á aquella peligrosa industria, le decidió á dejar para más adelante lo de la máquina aérea y á ocuparse exclusivamente en la invención y construcción de un aparato que evitara aquellos peligros.[1]


Què és el corall vermell[modifica]

El corall vermell, de nom científic Corallium rubrum són esquelets de petits animals que creixen lentament en colònies i es ramifiquen en totes direcciones.

Ens pot semblar estrany però el corall vermell (Corallium rubrum) és un animal carnívor que viu formant colònies, s'alimenta mitjançant la filtració de l'aigua d'animalons microscòpics (zooplàncton) que s'hi troben en suspensió i que no són aprofitats pels éssers vius que viuen a una fondària inferior. Esta format per pòlips blancs dotats amb vuit tentacles que "agafen" l'aliment i per porus (petits forats) que s'encarreguen de fer circular l'aigua (i els nutrients) pel sistema tubular de la colònia... la indústria de la joieria s'ha interessat sempre en el dur esquelet d'aquests animalons, de color vermell fosc i que creix molt lentament (3 a 5 mm. a l'any) i això ha ha estat determinant de la seva situació crítica.[2]

El corall vermell, cnidari, antozoari o coral·lari, és un pòlip que viu fixat ai substrat del fons marí i mitjançant segregacions calcifica un esquelet tubular anomenat políper, que està recobert d'una escorça orgànica amb infinitat d'orificis, on apareixen uns pòlips dotats de cavitat digestiva i vuit tentacles retràctils, que són capaços de retenir els nutrients de l'aigua.

Es reprodueix per gemmació del pòlip matern, d'on neixen les larves que una vegada fecundades van a la deriva, fins a formar una nova colònia. El creixement de l’esquelet és lentíssim i depèn de paràmetres com la llum, la temperatura, els nutrients i la relació batimètrica.

Per augmentar el diàmetre de la base, s'aplica una fórmula molt complexa, i per allargar-se 0,8 mm, li cal tot un any, segons afirmen uns biòlegs, opinió que no comparteixo en absolut, ja que les observacions apreciades en determinats trams superen amb escreix el cm.

L’or vermell viu en calats compresos entre cinc i cent cinquanta metres, en ambients semifoscos de coves, baumes i penya-segats, especialment orientats a migdia i a tramuntana.

Segons J.E.Lafa, la composició química de l’esquelet coral·lígen és de 86,97% de carbonat de calci, 6,70% de carbonat de magnesi, 1,23% de sulfat de calci, 1,70% d'òxid de ferro, 1,60% de fosfats, 1,25% de substàncies orgàniques i el 0,25% restant, d'aigua.

El corall no es pot considerar un endemisme mediterrani, ja que s'ha pescat a la zona atlàntica del Marroc, cap Verd i l'Algarbe. Al Mare Nostrum apareix al litoral nord de Mallorca, d'Eivissa i Menorca, així com als illots de Columbretes, Alborà, Provença, Còrsega, Sicília i Sardenya.

Darrerament també s'extreu de l'Adriàtic, certes illes gregues i riba del Magreb.[3]


La pesca del corall vermell[modifica]

Ja els grecs i romans pescaven corall vermell a les costes gironines, a pocs metres de la superfície, en busseig lluire. Es conserven documents que mostren que l'abat de Sant Pere de Rodes se n'atorgava el privilegi del control i cobrament de delmes.

Als segles XIII i XIV, gairebé tot el corall extret del Mediterrani era en aigües catalanes. Un document del 1578 cita un cas interessant: un tal Jaume Ferrer, administrador del comte d’Empúries, en venia la concessió al cadaquesenc Joan Milsecs, per 300 lliures barceloneses, part en metàl·lic, i l'altra a canvi d'una esclava musulmana.

En aquesta època, es pescava amb corallera; un estri de pedra o de plom amb sengles forats, on s'encreuaven dues fustes que mantenien oberta una xarxa en forma de bossa. L’enginy s'arrossegava pel fons des d'un llagut, arrencant tot el que trobava, una part la retenia al filat i la resta es perdia inexorablement. També existien models sofisticats, amb participació de diverses embarcacions i l'ajut de submarinistes que dirigien les operacions des del fons.

Entre 1843 i 1844, la duana de Cadaqués exportava 1.339 lliures de corall a les Amèriques. A finals del mateix segle, un bus grec s'establia a la vila cadaquesenca per dedicar-se a la seva explotació. Baixava amb un pesat equip clàssic per recol·lectar el vermell organisme emprant un sac i piqueta, amb una mecànica semblant a la pesca d'esponges.

D'ençà el 1940, amb la introducció de l'escafandre autònom, els bussos se submergien sense cap lligam a la superfície, dotats de gran mobilitat i cercant els millors exemplars; entre les anfractuositats i escletxes marines.

Els pioners empordanesos dels anys cinquanta deixaven llurs feines pel corall, sense coneixements previs, ni profundímetre, rellotge o taules. El mal de cap indicava la profunditat, la reserva, el temps i l'esgotament de l'aire, el final de la descompressió. Els accidents i morts eren inferiors als que la imprudència faria preveure. Quan en Cousteau i l'Admetlla anunciaven rècords mundials, amb el suport de la tècnica, la marina i els submarins, ells els igualaven anònimament, sense pena ni glòria.

Des dels anys cinquanta que s'extreu corall amb escafandre del cap de Creus; actualment encara una quinzena de cabussadors s'hi dediquen. En determinades etapes, les concessions superaven els trenta individus.
[4]


Usos del corall vermell[modifica]

Antigament se li atribuïen propietas medicinals, contra l'epilèpsia, la càries o la impotència. Servia també com a ornamentació.

Se sap del cert que en el Paleolític Tardà s'usava aquest animal marí per a manufacturar objectes d'ornamentació; bona mostra d'això són les troballes fetes fa uns anys en un assentament de Chamblandes, prop del llac Lemand (Suïssa) i a Würtemberg (Alemanya). També es tenen notícies que cap al 4000 aC. s'havien entregat com a ofrena peixos, corall i perles a l'emperador xinès Yu, la qual cosa deixa entreveure que en aquella època ja hi havia gent que feia tasques de bus, si més no.

D'altra banda es té el testimoniatge de viatgers al Nou Món que parlen de les dones dels indis fueguinos, a Tierra de Fuego, que pescaven crustacis en èpoques remotes. Són dignes de mencionar els gravats assiris de l'època del rei Assur‐Nassir‐Pal on apareixen homes capbussant‐se amb odres fets amb bufetes d'animals en un dels llacs dels seus jardins; o les referències sobre el corall que apareixen en escrits d'Aristòtil dins els seus Problemata; o els mateixos Heròdot, Plutarc, Plini, Vegetius, la Ilíada Metamorfosi d'Homer, la d'Ovídi... i tants altres clàssics de la Grècia Antiga que parlen d'aquells homes que feien recerques sota la superfície del mar.

La ciència mèdica l'usava per tractar mals d'estómac, caries dentals i fins i tot epilèpsies i hemorràgies. Un text medieval diu que "corrige las blancas purgaciones de las mugeres (...); deffeca las llagas putridas de la boca". Els apotecaris, per la seva part, en feien pocions barrejant‐lo amb aigua o esperits de diverses menes. En canvi, és utilitzat senzillament com a element màgic quan es tractava d'allunyar les influències del diable, o bé per fer marxar els esperits malèfics de les necròpolis romanes, segons apunta algun estudiós, o com a amulet protector contra perills i desgràcies.

Més tard, amb l'arribada del cristianisme, el corall passarà a ser un símbol de bona sort. Un bon exemple el podem trobar en moltes iconografies de l'època, on podem veure amulets penjats del coll de les figures que apareixen en alguns retaules.[5]

Algunes civilitzacions encara adornen els seus morts amb penjolls de corall, li esmenten efectes màgics o l'aprofiten com a amulet. No obstant, l'aspecte ornamental es el predominant. Emprat en joieria, les millors peces obtingudes poden superar el milió de pessetes per quilo. Els artesans el tallen amb fins discos de diamants, el treballen amb eines minúscules fins aconseguir una gran lluïssor i finura amb una tècnica secreta, només transmesa oralment entre les generacions.[6]


Perills[modifica]

El corall vermell s'ha vist tradicionalment afectat per l'acció de les arts de pesca, sobretot les il.legals, com la barra italiana o la creu de Sant Andreu. També pels furtius i la sobrepesca. A això cal afegir els efectes del canvi climàtic, que ha alterat la temperatura i composició química de l'aigua, provocant malalties a les colònies de coralls. La contaminació marina i activitats humanes com la navegació i el busseig són també enemics dels coralls.


Notes[modifica]

  1. "Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua". Narcís Monturiol. Barcelona 1891. Pròleg de Mañé i Flaquer
  2. Corall vermell. Biel Perelló
  3. El corall a Catalunya. Arnald Plujà i Canals. Mare Nostrum
  4. El corall a Catalunya. Arnald Plujà i Canals. Mare Nostrum
  5. La història i el mite del corall a la Mediterrània. Revista de Girona. Núm. 188. Maig-Juny 1998
  6. El corall a Catalunya. Arnald Plujà i Canals. Mare Nostrum


Enllaços externs[modifica]