El turisme

El turisme potser és el que més caracteritza la Roses de la segona meitat del segle XX i l’actual, perquè és el transformador del paisatge urbà i rural, el motor de l’economia i, per tant, molta gent en viu, i els que no, també el viuen. Tots ens podríem explicar anècdotes d’estiu, i moltes, però també són interessants les perspectives dels altres, és a dir, dels que venen a passar les vacances o dels que volen posar-hi ordre. El primer testimoni escrit i publicat és, segurament, el d’en Carles Bosch de la Trinxeria, conegut com a escriptor i excursionista de la Jonquera (Prats de Molló, 1831-La Jonquera, 1897), que declarava que una de les estacions de la costa empordanesa més agradable per prendre banys de mar és Roses. Sembla que ja en aquesta època, l’oferta de sol i platja era un dels principals atractius i se’n gaudia tan de dia com al vespre:

a la platja, les senyores es ses barraques i nosaltres més enllà, a la sorra; tothom a l’aigua. Los uns, nedant, d’altres rabejant-se, alguns majestuosament abrigats amb sos llençols com senadors romans de la decadència, aquells amb disformes carbasses estacades a l’esquena... Quines cares verdoses i estirades al sortir de l’aigua, tremolant de fred al buf de la brisa frequeta del matí! Les senyores no volen ser vistes, i fan bé, res no guanyarien quan surten de l’aigua, malgrat l’elegància de sos trajos de bany... Al capvespre, quan ha caigut la calor del dia, tothom pren la fresca a la platja; s’organisen tertúlies, les mamàs broden, les criatures fan castells de pedretes i sorra i la jovenalla flirta i galanteja.

Des d’aquests inicis burgesos de l’estiueig a finals del segle XIX fins avui, els turistes han anat descobrint Roses com a primer destí turístic. Que, a la vegada, també s’anaven descobrint de roba i vestimenta, va ser motiu de preocupació, sobretot, durant l’època franquista. Les autoritats polítiques i catòliques es queixaven de

los espectáculos desagradables que en la época actual suelen darse en la Playas, Piscinas y Ríos, vulnerando las normas de moralidad cristiana, intentant, durant molts anys i amb poc èxit, de regular al menys la mida dels banyadors que por su forma o parte del cuerpo que deje desnuda, resulte ofensiva al pudor o decencia pública.

Només setze anys després de la publicació d’aquestes queixes (en un Butlletí Oficial de la Província del 5 de juny de 1948), la descripció entusiasta de l’escriptor i editor anglès Stephen D. Frances en la seva guia Costa Brava Guide (1964) ja dóna una imatge que recorda més a l’actualitat. A part de valorar l’entorn i el clima, Frances destaca també les moltes ofertes lúdiques, sobretot nocturnes, de Roses com eren el Bahia Night Club, el Pani Night Club, el Picasso, el Bamboo Club, el Granny`s o el bar Manolo i els molts espectacles de folklore flamenc i andalús que s’oferien. Tanta farra hi havia, que l’autor advertia que hi existia un perill autèntic que l’estiuejant entusiasta s’anirà de Roses en un estat de col·lapse físic i nerviós complet.^[1]

Notes

1. ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 279-280, 445-448.

Bibliografia

• Bosch de la Trinxeria, C. Records d'un excursionista, Figueres: Brau edicions, 2005.