A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al Cap Norfeu, com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. El llibre Roses o a la recerca de la zona grisa els resumeix:
[...] el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de Santa Maria de Roses, Cadaqués, Palau-saverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el carácter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats.
Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font. L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític.
En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós.
Al capdavall, no sembla que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de Sant Pere de Rodes; i, en el trancurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, Sant Onofre de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Ara sembla una mica més plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta. Qui sap si algun dia coneixerem el nom de l'ermità que l'habità.[1]
Notes
- ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 151-152.
