Una de les identitats més importants de Roses és la de vila de pescadors. Una bona part de la població rosinca s’ha dedicat i es dedica a la pesca. En canvi, no s’ha escrit la seva història encara, amb les poques excepcions apuntades pel incansable arxiver Josep Maria Barris.
Precisament, cap historiador s’ha capbussat mai en la recerca dels orígens del gremi de pescadors de Roses. Tot sembla apuntar que la formació d’un gremi professional que aplegués els pescadors, els mariners i la resta de matriculats a les llistes de marina (calafats, mestres d’aixa, etc.) cal datar-la en el transcurs del segle XVIII, quan la població experimenta un renaixement de les cendres deixades pel període bèl•lic de 1640. [...] Usualment, els gremis provenien de les antigues confraries de caràcter religiós de l’Edat Mitjana. L’existència d’una qualsevol forma d’organització del col•lectiu pescador durant els segles medievals, però, tampoc ha esta investigada, encara que les freqüents llicències atorgades pel bisbe de treballar el diumenge –amb la finalitat de recaptar els fons necessaris per rescatar companys captius de musulmans- deixen entreveure l’existència d’una institució formalment constituïda que aglutinava els pescadors rosincs. [...] Les dades que hom disposa per a la segona meitat del segle XVIII confirmen el bon moment de la pesca a Roses. El 1765, era la cinquena població del litoral gironí en nombre d’embarcacions de pesca (41 vaixells), molt a prop de la tercera en el rànquing, l’Escala, amb 49 bastiments. Existien indústries de salaó de peix, principalment anxova, encara que també es pescaven sardines i tonyines, com destaca una memorial de 1770 adreçat pels regidors de la vila de Roses, juntament amb els comerciants de l’Empordà i de la vila d’Olot, al Rei. [...] No hauria d’estranyar, doncs, que la constitució d’un gremi de pescadors s’hagués produït en aquests moments, a redós d’un impuls destacable de les indústries extractives i transformadores pesqueres.[1]
Durant el segle XX, la pesca ha mantingut la seva importància en la economia de Roses. La introducció de motors a les embarcacions va augmentar encara aquesta importància, tan pel que fa el volum de pesca, com pel que fa el nombre de treballadors que s’hi dedicaven. El 1910, la pesca ocupava un 35% de la població activa, xifra que augmentà 10 punts l’any 1930, segons els padrons d’habitants respectius. El 1955, encara, la població treballadora relacionada amb els oficis de mar representava el 42%, segons Yvette Barbaza, a El paisatge humà de la Costa Brava, i el 1960, el 36,3%. I Roses encara figura entre els principals ports pesquers de les comarques gironines i al costat dels de Tarragona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona i Sant Carles de la Ràpita. El 1998, Roses era el segon port pesquer català, després de Tarragona.
En definitiva, la pesca ha estat tradicionalment el sector econòmic més important a Roses en els darrers 100 anys. Els canvis tecnològics, els avenços en les tècniques pesqueres o les transformacions socials en el món dels pescadors permeten comprendre el llarg recorregut que separa les 122 tones capturades el 1892 (sumant tot el districte marítim de Roses), les 1.800 de 1940 i, finalment, les 6.739,8 de 1998.[2]
Notes
- ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 189-190.
- ↑ Barris i Ruset, J.M. Roses o la recerca de la zona grisa. Arcticles. 1999- 2008. Col·lecció Assaig i Recerca, núm. 6. Roses: Ajuntament de Roses, 2008. Pàg. 27-28.
