Cap de CreusDe RosespediaRevisió de 12:38, 27 des 2011; WikiSysop (Discussió | contribucions)      La península del cap de Creus és un dels parcs naturals (constituït l'any 1998 amb la Llei 4/1998, de 12 de març, de protecció de cap de Creus) de més superfície protegida de Catalunya, d'una extensió total de 13.844 ha, repartides en 3.064 de marines i 10.780 de terrestres, fet que li dóna el tret distintiu de ser el primer parc natural marítimoterrestre de Catalunya. Dins del Parc, hi ha dues reserves integrals terrestres, que posen de manifest la salvaguarda dels valors més preuats: la punta del cap de Creus (amb el mític far del cap de Creus, lloc on es rodà la pel·lícula The Light at the Edge of the World (1971) - "La llum de la fi del món", de Kevin Billington), i el cap Norfeu, un paratge d'una singularitat geològica i biològica excepcional, on fins i tot s'han descobert recentment vestigis d'activitat volcànica de fa uns 10 milions d'anys. Pel que fa a l'àmbit marí, es protegeixen tres zones d'enorme riquesa submarina: el cap Gros, la punta del cap de Creus (on la part nord de l'illa de s'Encalladora és protegida de manera integral) i el cap Norfeu. Els espectaculars afloraments geològics són un dels trets més significatius del Parc Natural, amb les seves complicades i belles formes que sovint fan desbocar la imaginació del visitant, que veu al seu lloc imatges d'animals reals o éssers mítics (lleó, drac, camell, àliga, gat, rata...), malgrat que són el vent i el mar, i no els Déus, els que amb llur activitat incessant, iniciada fa milers d'anys, han anat modelant el paisatge geològic del cap de Creus fins al moment actual. Per als amants de la natura, el territori del cap de Creus disposa d'una gran diversitat florística, protagonitzada per espècies endèmiques com el sèseli ferreny (Sesell aleatum subsp. Farrenyii) o el limoni (Limonium geronense), tot i que no cal oblidar la presència de la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides) o el coixí de monja (Astragalus massiliensis) o atractives espècies subaquàtiques com la posidònia (Posidonia oceanica). Pel que fa a la fauna, tampoc no es pot obviar la gran quantitat d'espècies de fauna per la seva elevada importància, com la reineta (Hyla meridionalis), el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) i el nero (Epinephelus guaza). Hi ha espècies protegides d'insectes i un cargol endèmic, com també la reineta, la tortuga mediterrània, i una gran varietat d'ocells com les bàldrigues, els xatracs, l'àguila cuabarrada, i el corb marí emplomallat.
ContingutPetita història[modifica]
Fons marí[modifica]Patrimoni botànic[modifica]  És un indret ric en diverses espècies, adaptades a les condicions ambientals, entre elles la forta tramuntana. La imponent península del cap de Creus pot semblar una construcció casual, però no podia ser d'altra manera. Els Pirineus es neguen a desaparèixer mar endins sense oferir resistència, i les muntanyes s'ofeguen a poc a poc i creen una immensa península capaç de fer front a la mar més brava. Plantes, animals i homes s'han afanyat a conquerir aquestes terres, de fesomia castigada per una tramuntana seca que colpeja sense treva el seu perfil eixut i abrupte. Quan acaba l'hivern, en quatre dies el bon temps esquitxa les muntanyes de colors. Floreixen de cop la farigola, el tomanyí i les estepes, i tantes altres plantes que aprofiten una primavera que sempre sembla tenir massa pressa. Per uns quants dies, el cap de Creus sembla un immens jardí botànic, on cada raconet és una rocalla natural amb les seves plantes aromàtiques. Cotolius i cogullades aprofiten la bonança per agambar la família sota una mata i, silenciosament, apareixen una bassa o un estanyet a qualsevol racó. Aquí, l'aigua abundant és gairebé un miracle, i l'afloració dels estanyets, tot un esclat de vida ben aprofitada. El cap de Creus s'obre al mar, però també és veritat que a dins hi ha terra eixuta. Terra de vinya i d'oliveres, i de feixes abandonades que marquen l'existència d'antics conreus. Un paisatge de mata baixa, on els boscos espessos han anat desapareixent amb el temps. Els conreus, les pastures i els incendis han reprimit qualsevol intent de recuperació i ara la natura sembla conformada a no aixecar el cap gaire més enllà d'un parell de pams. Als cims només queden testimonis muts d'altres èpoques, arbres mesells que han aguantat la cremor del foc i la força del vent. A les valls, en canvi, encara és possible trobar-hi bosquets ufanosos, petits reductes de verdor on poden criar tranquil·lament les mallerengues i els tudons. A les zones afectades per la tramuntana les plantes s'han adaptat estirant-se a terra, allargant-se i aplanant tot el cos per oposar la mínima resistència a l'acció del vent. És així com els càdecs, els coixins de monja i els caps d'ase han pres la seva forma actual. I són aquestes condicions tan dures i especials han afavorit fins i tot l'aparició d'endemismes. L'exemple més notori és Seseli farrenyi, una petita umbel·lífera escassa i desconeguda, patrimoni exclusiu de la flora del cap de Creus. Plantes més caraterístiques: Endèmiques: L'activitat humana i els factors climàtics del Cap de Creus condicionen la seva coberta vegetal. Per una banda, cal tenir present que bona part del terreny no és més que una vinya immensa i abandonada, assentada sobre bancals sostinguts per murs de pedra i, per altra banda, que l'ús de l'espai per a la pastura ha ocasionat repetits incendis que han marcat el paisatge. A més, la freqüència i persistència de vent fort, sobre tot de tramuntana, que asseca l'ambient i aporta salinitat a les plantes i al sòl, condiciona una peculiar vegetació que s'adapta a l'entorn. Les espècies arbòries no ocupen gaire extensió; les més freqüents són el pi (Pinus halepensis), el pi pinyoner (Pinus pinea) y la surera (Quercus suber). De forma molt puntual, en algunes rieres trobem l'om (Ulmus minor), el freixe (Fraxinus angustifolia), el vern (Alnus glutinosa), l'avellaner (Corylus avellana) o els salzes (Salix sp.). Als llocs més ombrívols i abrigats tenim l'alsina (Quercus ilex) i el roure (Quercus humilis). Els arbusts i les males herbes ocupen la major part de la superfície i les espécies més freqüents son el planter (Pistacia lentiscus), el ginebrot (Juniperus oxycedrus), el bruc blanc i d'escombres (Erica arborea i E. scoparia), l'estepa negra, la borrera i la fina (Cistus monspeliensis, C. salviifolius i C. albidus), a més de l'argelaga negra (Calicotome spinosa). A la zona litoral trobem les plantes més adaptades al vent i la salinitat. Sens dubte constitueixen la vegetació més interessant del parc, sense rèplica en cap altre lloc del litoral català. Les espècies més característiques son el gasó (Armeria ruscinonensis), l'ensopeguera (Limonium tremolsii) i, sobre tot, Seseli farreny, autèntica joia botànica que no es troba a cap altre lloc del món. Totes estan protegides. Al fons marí destaquen les algues marines, totes elles protegides i que formen extenses pastures als fons sorrosos o fangosos. Són la posidònia o alga de vidrers (Posidonia oceanica), la seba (Cymodocea nodosa) i Zostera sp. Altres plantes que per la seva raresa estan especialment protegides al Parc del Cap de Creus són les molses Oedipodiella australis var. catalaunica i Entosthodon durieui var. mustaphae; la falguera (Cosentinia vellea); la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), l'oliveret (Cneorum tricoccon) i l'astràgal blanc o "coixí de monja" (Astragalus massiliensis).
Vídeo sobre el Cap de Creus[modifica]
Activitats[modifica]Dins l'àmbit del Parc es poden realitzar moltes i variades activitats, però les que tenen més adeptes són el busseig i l'excursionisme. Per als amants de l'excursionisme les possibilitats són molt àmplies, fruit del ric patrimoni històric i dels jaciments arqueològics terrestres i marins que s'hi troben. El visitant pot alhora gaudir dels pobles, castells i ermites que queden al voltant o dins el parc, com per exemple el castell de Quermançó, l'ermita de Sant Onofre, el magnífic monestir medieval romànic de Sant Pere de Rodes, amb un claustre del segle XII, que s'imposa al bell mig de la muntanya i que actualment és la seu de les oficines del Parc. Un altre indret imponent és la punta del Cap de Creus, on hi trobem el Far, un lloc inspirador per als amants del cinema, doncs s'hi va rodar la pel.lícula The Light at the Edge of the World (1971). En l'àmbit marí, la natura protegida ofereix una paisatge espectacular a Cap Norfeu, i dins les espècies marines que s'hi poden veure hi ha praderies de Posidònia, i peixos com el nero, l'oblada, l'escòrpora i el sard. Cal remarcar també que dins el parc s'hi poden trobar restes prehistòriques, en particular un gran nombre de dòlmens, com el sepulcre de corredor i cambra de la Creu den Cobertella. Tant en un dia de forta tramontana, en un dia plujós com en un dia radiant, la natura del parc ofereix un indret on es respira una barreja de tranquil.litat mesclada amb fortalesa, que fa reviure els sentits a qui el visita.[2] Una opció és seguir els senders de gran recorregut (GR) que ens permetran obtenir una visió global del parc. El GR-11 arriba a Llançà des de la serra de l'Albera i acaba al far del cap de Creus passant pel monestir de Sant Pere de Rodes. El GR-92 passa pràcticament per tots els municipis del Parc (Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués, Roses, Palau-savardera i Pau) i acaba enllaçant amb el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Informació Oficines del Parc:
Literatura[modifica]Han estat molts i moltes els escriptors i escriptores a qui el Cap de Creus ha inspirat versos. Aquí n'hi ha una mostra: Somni de Cap de Creus[modifica]Sol, a la vall, vèrtex bru de muntanyes,
És un extens poem de Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), publicat pòstumament el 2003.
Brutalment mineral![modifica]Tot és tan mineral que sembla que comença "Nit a cap de Creus", de Josep Maria de Sagarra, dins Àncores i estrelles, a "Obres Completes, Poesia".
Panoràmica en un dia clar[modifica]Un dia clar, sense calimes... Es veia el Norfeu i L'Home amb les ratlles fosques dels córrecs, amb la verdor diluïda dels claps de morró i les blancors del sílex de la muntanya... S'albirava la mola arrodonida de Pení, surmuntant de les muntanyes... i els acantilats de Lledó, la Falconera, Cap-Trencat, Canyelles i altres indrets de la costa brava de Roses... Tota la serralada de Sant Pere de Roda, enasprida, oscada i bruna com una fulla de ganiveta vella i rovellada... Àdhuc els masius dispersos i l'estol de cases brunes de Palau-Saverdera s'albiraven en el decliu de la serra, ben precisos i retallats de contorn... I el pic blanc de Sant Onofre, en un relleix de la muntanya brava, us feia pensar en una congesta invencible que volgués perdurar la neu d'un hivern per l'altre, malgrat tramuntanes i ponents i a despit de totes les soleiades estiuenques... Tot plegat es resumia en una vertadera fascinació: en un xuclament irresistible de la nostra voluntat cap a totes aquelles coses; en un reclam impossible de desobeir... Lluís G. Pla Cargol. De tot vent. "Proses dels camins de la vida".
La catorzena gràcia de L'Empordà[modifica]La catorzena gràcia de l'Empordà és el cap de Creus, que s'enfonsa com punxeguda llança en el flanc de la mar profunda. Guaita pel nord el Cap Cerver i el Port de Venus Kytereia; pel migjorn allarga l'esguard fins a les escales d'Hanníbal, i mar endins per les pulcres matinades d'hivern albira els cimals de Mallorques. Per disposar l'esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l'escriptor té d'embriagar-se en la remor de les batalles, en l'encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. Enlloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s'esberlen contra el mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable polifonia les escabella, i escampa per l'aire el seu ruixim; del peu de l'ara munta una forta alenada d'aromes marines. Hi ha quelcom en l'ànima empordanesa que no s'explicaria sense la presència d'aquella immensa cavalcada de roques pirenenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d'Orfeu. Damunt de la mola sembla que et trobis en la proa tallant d'una nau gegantina que marxa impàvida rompent les ones bramulants que rere el vel de blanca escuma harmonitzen tota una simfonia de blancs de zèfir i de verds d'esmaragda amb reflexos indefinibles d'àgates i robins, morats i roses que transparenten l'ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l'espessa forra de les algues marines. Pere Coromines "Les gràcies de l'Empordà"
La novena gràcia de L'Empordà[modifica]La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tan bé i et troba tan bella, graciosa plana empordanesa, que no se'n vol tornar. De l'una banda, rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d'Orfeu; en l'altra punta entra la mar en els replecs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d'algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres, que al llevar-se el sol, s'omple de lluminoses harmonies. Pere Coromines "Les gràcies de l'Empordà"
Notes[modifica]
Localització[modifica]Coordenades[modifica]
Mapa[modifica]
Enllaços externs[modifica]
|
Darrera modificació de la pàgina: 27 des 2011 a les 12:38.
S'ha visitat aquesta pàgina 77.887 vegades.